L’'Atles lingüístic del domini català’: l’arxiu d’una cultura

Hem sabut aquests dies una notícia d’aquelles que tant ens agraden als lingüistes: la publicació del novè i darrer volum de l’Atles lingüístic del domini català, una altra de les obres filològicament hercúlies que estem avesats a fer en aquest racó de món. Diria que si l’afegim a la gramàtica i el diccionari normatius, al dialectal Diccionari català-valencià-balear d’Alcover i Moll, als dos monuments etimològics de Coromines (el Diccionari i l’Onomasticon cataloniae) i a tota la feina de registre terminològic que desenvolupa el Termcat, disposem ara com ara d’una de les llengües més ben descrites del món.

Ja deia Joan Veny, director del projecte amb Lídia Pons, en una entrevista a Quadern, que l’Atles “és l’o­bra de la meva vida”. La proposta inicial ja es va plantejar el 1953 de la mà d’Antoni M. Badia i Margarit i Germà Colón, amb la idea d’inventariar geogràficament tot de maneres de dir que afectaven la vida quotidiana, des del nom de plantes i animals fins a parts del cos, estris de la casa o expressions per relacionar-se amb la divinitat. A banda dels nou volums de l’Atles (consultables en línia), el projecte ha inclòs l’elaboració d’un germà petit, el Petit atles del domini lingüístic, amb una selecció dels termes més interessants, una distribució geogràfica per colors i una explicació de l’etimologia de cada expressió.

Els termes, recollits d’informants directes a partir d’enquestes, es distribueixen damunt de mapes de gran format amb la transcripció fonètica. Busques patata i hi trobes, en funció del lloc i amb la variació fonètica pertinent, patata, pataca, patana, trufa, trumfa, trumfo, queradilla, credaïlla, queraïlla, queraguilla, creaïlla, creïlla, querilla, crilla i poma de terra. I si tenim curiositat per saber què diuen a cada banda, de la panerola trobem que a Prats de Lluçanès en diuen truja, que a Fraga és pastoreta i que a Sallent de Xàtiva és xinet. Amb tota la informació continguda a l’Atles, no seria cap disbarat tirar endavant el projecte d’un diccionari de sinònims dialectal, on cerquessis una paraula i tinguessis totes les altres.

Un cop has xalat buscant coses, la pensa se te’n va amb el lament de com s’està perdent —o s’ha perdut ja— tanta diversitat, no només perquè hem de compartir espai amb una llengua cinquanta vegades més gran, sinó també per com l’anomenat estàndard ha acabat allisant el paisatge en una comunió de formes de dir que sacrifica la genuïnitat en benefici de la uniformitat, i que no s’està de bandejar tot allò que no és entenedor, eficaç i funcional sota l’etiqueta de la carrincloneria o l’etnografia. I per bé que la tesi Sapir-Whorf (aquella que diu que una llengua comporta una manera de veure el món) no té cap contrastació empírica, no es pot obviar que la pèrdua de termes suposa per força una pèrdua de coneixement del món mateix. Un cas conegut és com, en el seu afany per classificar la realitat a base de taxonomies, els biòlegs de la colonització europea rebatejaven les plantes que “descobrien” en països remots per mitjà de noms en llatí, tot obviant la designació en la llengua local, que sovint incloïa el principi actiu de la planta.

Pensadors actuals han encunyat el terme memòria biocultural per expressar, justament, el vincle indestriable entre natura i cultura, que Occident s’ha entestat a separar tot i ser indissolubles (Víctor Toledo i Narciso Barrera-Bassols, La memoria biocultural, Icaria). No deu ser casualitat que allà on encara es conserva més diversitat natural i bio­lògica és també on hi ha més diversitat lingüística i també, per tant, més diversitat de coneixement, com si la implantació de la societat industrial (amb l’explotació de recursos, els desplaçaments de població i les dinàmiques unificades de consum i educació) fos indestria­ble de l’expansió de les llengües hegemòniques. O potser és que s’han fet hegemòniques perquè s’han servit d’aquests mecanismes. És ben bé així: com més cavalca el capitalisme desfermat i més s’homogeneïtza el paisatge, més fàcil és la uniformització de maneres de dir i més s’accelera l’esborrament de l’herència biocultural.

En aquest sentit, cal celebrar la compleció de l’Atles lingüístic del domini català no tant perquè pugui fer les delícies de quatre sonats que ens dediquem a això, sinó perquè s’erigeix en tot un arxiu cultural que ha de servir per preservar una comunitat de béns i de coneixement clarament en perill.