La càmper de l’estrímer amb FOMO

Si una sort tenim, en això del català, és que ens mirem la llengua del dret i del revés, i que periòdicament ens arriben llistes de novetats que les institucions normatives tenen a bé d’admetre en el cabal lèxic de la llengua. I si no són institucions normatives igualment ens les prenem prou seriosament per donar-los ni que sigui un bri de credibilitat. Així, és fàcil que una cosa que no trobes al diccionari de l’Institut te la trobis al d’Enciclopèdia, que una altra resulta que només la reculli el Termcat, que l’Ésadir vagi pel seu compte tirant d’usos habituals, o que el Diccionari normatiu del valencià et proporcioni termes, règims i accepcions que no trobes enlloc més. Vist això, com a lingüista és fàcil que t’agafi un atac de FOMO.

Bé, això del FOMO (de l’anglès fear of missing out, és a dir la por de quedar-se fora de joc) és justament una de les novetats aportades per l’última remesa de termes normalitzats pel Termcat, d’una llista de 257 paraules i expressions noves publicades al DOGC, que aquí ens prenem les coses seriosament. En general, el Term­cat té la missió de recollir terminologia específica, però de vegades, sigui perquè hi ha paraules que salten del llenguatge tècnic al llenguatge general, sigui perquè ells mateixos s’engresquen, també surt de la zona de confort i s’anima amb paraules d’ús freqüent.

Així ho trobem, per posar un cas, amb la judicialització, amb una definició feta a mida arran de la recent vida política catalana, o bé amb la cosificació, que seria això de tractar algú com un objecte (jo hi afegiria també com un cos). També tenim que ens podem contracturar, ens agafarà nomofòbia si trobem a faltar el mòbil, i ja no sabem què fer si ens falla el rúter. Finalment tenim l’adjectiu renovable aplicat a l’energia, i podem anar a córrer pels marges dalt d’una càmper o acabar fent un mos de matinada en un festival tronat en una furgoteca.

Suposo que amb la llengua també és vàlid allò de tants caps, tants barrets, i cada paraula és un món

Deia, però, que la zona de confort del Termcat és la terminologia específica, on les novetats sempre són generoses. Així, per exemple, en zoologia tenim la incorporació de dues bestioles ben boniques com el margai i el quoca, com també reptes del Paraulògic com els pedètids, els peramelemorfs i els peramèlids. Tampoc es queden curts en l’àmbit de l’economia a l’hora de detallar el risc (acceptació del risc, assumpció del risc, distribució del risc, i totes les que em deixo), de la mateixa manera que en medi ambient són prolixos amb les energies (eòlica, osmòtica, de les marees, geotèrmica, etc.). També s’han entretingut a detallar les menes d’IVA amb què hem de bregar els autònoms (gràcies!) i altres espècimens: IVA a compensar, a retornar, a ingressar, repercutit, meritat, suportat.

El món de l’audiovisual destaca especialment per la seva omnipresència en el món d’avui, cosa que repercuteix en la creació de lèxic. A falta que s’admeti el terme de moda en aquest àmbit com és crea­dor de contingut, a la llista del Termcat hi tenim les novetats d’estrímig i estrímer, adaptacions ortogràfiques dels termes anglesos originals. Res a dir-hi, són possiblement dos termes que l’ús habitual ha fet propis i ara se’ns faria estrany dir-ho d’una altra manera. Si no fos que, paradoxalment, el mateix Termcat opta per solucions diferents en casos que podrien semblar anàlegs. Així, per exemple, si bé escrivim estrímer a la catalana, trobem que amb influencer hem de fer influenciador (és a dir, canviant el morfema nominal), amb youtuber, instagramer i tiktoker ho hem de deixar tal qual (sense que quedi clar si són paraules planes o agudes) i amb performer directament hem de canviar de terme i fer artista o executant. Quatre solucions diferents per a una mateixa terminació anglesa.

Una cosa semblant ens passa amb el heavy-metal, que té dos sinònims complementaris, que són heavy (sense adaptar, tot i que podríem fer hevi, bé que hi ha altres paraules que admeten aquesta hac aspirada, el hip-hop sense anar més lluny) i mètal, aquesta sí adaptada, suposo que per no induir una pronúncia castellana. O també, tornant al sector l’audiovisual, tindríem el tast (proposta del Termcat per substituir teaser prenent un terme català) al costat del clàssic tràiler (que manté el manlleu però adaptant l’ortografia) i del remake (que es manté a l’anglesa malgrat la proposta de fer nova versió). Suposo que amb la llengua també és vàlid allò de tants caps, tants barrets, i cada paraula és un món.