‘Com un batec en un micròfon’, el melodrama sense tècniques melodramàtiques de Clara Queraltó
L’últim llobre de l’escriptora ha rebut el premi Llibres Anagrama 2024
La Gabriela, la protagonista de Com un batec en un micròfon, premi Llibres Anagrama 2024, és una noia de divuit anys que ha trobat en l’entusiasme cap a la cultura japonesa la manera de sentir-se diferent i especial entre el seu cercle d’amistats. Du tatuat a la part baixa de l’esquena un peix envoltat d’onades i flors vermelles, un peix koi, una icona de la tradició asiàtica, que “ha de nedar contra corrent, sense descans. És la perseverança, la paciència, la fortalesa davant les adversitats”, uns atributs intrínsecs al seu caràcter i que són fonamentals per posar en marxa l’apassionada història de seducció sexual al llarg d’un estiu: l’endemà de la nit de Sant Joan, amb ressaca però sense remordiments, la Gabriela se’n va al poble on viu el seu avi, el senyor Maurici, perquè ha aconseguit una primera feina com a substituta de la bibliotecària durant les vacances.
I res d’excepcional passa —s’avorreix, fuma molt, mira pel·lícules de Mizoguchi i Ozu— fins que una tarda, al llac del poble, coincideix amb un estrany, amb l’altre protagonista de la novel·la, el Quim, un home de 39 anys, tècnic de so en la indústria audiovisual, que ha llogat amb uns amics, per un parell de mesos, la casa rural del poble per teletreballar-hi, curar-se alguna molèstia moral del seu passat recent —de l’empresonament de l’ansietat, també—, i, almenys durant els primers dies, refer-se de la ressaca amb remordiments que carrega des de la nit de Sant Joan. I llavors passa el que és previsible —si no fos així, no hi hauria novel·la—, que la Gabriela primer s’encapritxa del Quim, que després, sense descans, es proposa seduir-lo, i, a la fi, se n’acaba enamorant.
I aleshores comença un melodrama que evita les trampes melodramàtiques gràcies a les dues hàbils maniobres de Clara Queraltó. La primera és seguir al peu de la lletra el que diu sobre la manera de tractar el plor al cinema japonès: “Al cine japonès dels seixanta el plor no es grava mai de cara, sempre d’esquena. I l’espectador intueix que el personatge està plorant a partir del cos tremolós amb el cap mirant avall”. A Com un batec en un micròfon tothom plora, però ningú és conscient de fer-ho i ho sabem a través de la percepció de l’altre. La segona clau de la novel·la és l’estructura circular que idea Queraltó: a la primera part assistim, en un ordre cronològic que va des de finals de juny fins a principis de novembre, a les estratègies i les argúcies que porta a cap la Gabriela per obtenir el que busca, la consecució del trofeu sexual que vol caçar. Aquí el lector no s’avorreix gens, sobretot perquè la prosa alegre i la mirada fresca de la Gabriela no ho permeten, creant episodis d’un embalum gens desdenyable, com ara aquell en què ella, de petita, visita una vella brodadora que sempre està mirant al televisor pel·lícules porno amb la mateixa indiferència que miraria rutinàriament una sèrie de sobretaula.
El plaer literari que s’obté a la segona part, quan es coneixen els incidents de la història a través de la visió del Quim i en un ordre cronològic invers a la successió dels fets, en canvi, és diferent, sobretot perquè l’anècdota segurament no és prou suculenta com per resistir l’embranzida d’una segona volta. El risc narratiu que això comporta no és poc, i el lector celebra la seva elegància, fredor i eficiència, però Queraltó no sempre aconsegueix estimular l’interès per unes peripècies que ja se saben, com si els fets vistos pel Quim no sempre fossin creïbles, o com si el protagonista, vist per ell mateix, semblés una mica postís.
Com un batec en un micròfon
Anagrama
208 pàgines. 18,90 euros
