Toni Sala: “La tradició és l’únic que no et pots vendre”

Toni Sala (Sant Feliu de Guíxols, 1969) és un dels millors escriptors catalans d’ara. Ha cultivat la ficció, el retrat, la crònica i l’assaig. Acaba de publicar Tradició i creació, i altres notes sobre literatura (L’Altra Editorial), una tria-recull dels assajos que ha escrit els últims deu anys. Hi trobem el Toni Sala lector, una intel·ligència profunda i agosarada al servei de la literatura.

P. L’any 2012 vas publicar Notes sobre literatura a Empúries. Ara tenim una continuació?

R. Bé, no són fetes així totes seguides, ni tinc una necessitat especial d’explicar quina és la meva tradició, perquè això jo crec que ho portes a sobre. Quan escrius, encara que escriguis ficció, ja estàs fent un repàs literari o ja t’estàs posicionant: estàs escrivint sobre la teva tradició.

P. En el recull d’ara, llevat d’un inèdit sobre Pla, ja havíem pogut llegit els textos abans. Eres conscient, que un fil invisible els relligava?

R. Per això em van obligar (riu) a escriure un petit pròleg, per reforçar aquesta idea d’aglutinació. Sí, hi ha un fil. De fet, l’altre llibre, l’anterior, aquell de notes sobre la literatura, també era un recull. Són llibres que jo dic que són gratis, perquè m’han publicat coses que ja existien i estic molt agraït.

P. Fem un repàs. Al principi compares la tradició amb una mina, una imatge que funciona molt bé. També diu que és com un esquelet espiritual, un cervell subterrani, un tribunal de morts i d’algun mestre viu... i això em porta al final, en què cites el pròleg de Carner a L’any que ve, de Trabal, en què diu que la ironia pot compensar la nostra obvietat. La tradició també?

R. La tradició és, també, una bona brúixola per no sentir-se gaire important. Creure’s especial seria propi de la tara catalana de l’obvietat, que deia Carner.

P. També dius que l’únic que no funciona, amb la tradició, és imitar-la malament.

R. Perquè una imitació massa ràpida és un autoengany. Tot demana temps. Jo vaig tenir una experiència al principi, justament amb això, en veure l’autoengany en aquells dels imparables. Encara corren, eh! Però ara ja és igual, el temps tot ho posa al seu lloc. La tradició també vol dir això. Ara n’hi deu haver uns altres.

P. Exacte. D’això en parles a l’últim text, una selecció del teu dietari L’emergència, escrit durant la pandèmia.

R. Crec que no es pot combatre, que sempre hi ha sigut, això de la tradició mal païda o directament menyspreada, en totes les èpoques, i tot plegat és barromera. Jo tinc una relació amb la literatura que és molt embolcalladora, permanent, molt poc immediata. Per mi és, ho dic al llibre, és com entrar a mar... És igual, encara que hi posis el dit petit del peu ja n’hi ha prou, perquè tens un contacte amb aquesta tradició. No cal que t’ho hagis llegit tot, de fet solc desconfiar d’aquesta actitud. Tu pots dedicar moltes hores a llegir i no entendre res. De fet, sovint la gent més burra és molt llegida. He estat a la universitat com a alumne i com a professor, i vaja, ho puc certificar.

P. Hi ha una sacralització del fet d’acabar els llibres.

R. Ho veus? Exacte, és com si et poguessis acabar l’oceà. Tio, ja saps que no, d’entrada ja saps que no. No t’ho acabaràs tot. Els clàssics ho demostren constantment. Si n’hi ha prou amb quatre llibres ben llegits... Jo què sé... Dante no havia llegit Shakespeare (riu). Ara tu diries, hòstia, no has llegit Shakespeare? Hòstia, no pots anar pel món. I després, perdona, i després hi ha una altra cosa que és el negoci. Tota la mentida consumista. Igual que hi ha un consum de cotxes, hi ha un consum cultural. La pressió perquè estiguis a l’última i compris la moto, perquè t’hagis llegit l’últim llibre de no sé qui...

P. Sí, d’això en parlaves al Café Gijón, en una entrevista gravada a la Feria del Libro, amb Rodrigo Breto.

R. Aquest és interessant. Expert en Kadaré, Cărtărescu... Me’l va presentar en Jan Arimany, l’editor.

P. I allà li deia que entén que es depengui del mainstream...

R. Exacte, i que el mainstream no té res a veure amb la tradició. De fet, hi va en contra. El capitalisme tendeix a ser depredador. Tot el que pugui depredar ho depreda. I amb la tradició no acaba de poder. És l’únic que no et pots vendre. L’únic que queda quan ja t’ho has posat tot. Encara que no vulguis, encara que no ho sàpigues.

P. En un altre racó del llibre parles de Martorell i Tirant lo blanc. Dius que els personatges (i l’autor) tenen molta fe en les paraules i que, per tant, el seu comportament està empeltat de literatura. Trobes que és un estadi una mica ingenu, aquesta fe?

R. No crec que sigui ingenu. Potser és tot el contrari d’ingenu. Martorell és molt conscient i, per tant, és molt radical. Fixa’t com fan servir les paraules, com les materialitzen, com porten a l’extrem una cosa que, de fet, és l’essència de la literatura, que és aquesta confusió, aquest lloc de la costa, com es diu, això? La vora de l’aigua que...

P. La llongada.

R. Es diu la llongada?

P. A Begur sí. On l’aigua trenca amb la sorra.

R. Doncs això, la llongada. A mi em sona més el bot de l’aigua. El que mai és del tot, que és i no és. Això és la literatura. I també és tradició, el fet que tu vagis nedant, immers en la mateixa literatura i amb el cap a fora, perquè has de mantenir un contacte amb la realitat. El tio que és capaç de no parar boig amb això, el tio que és fort per aguantar allà, aquest és el que fa els grans llibres.

P. Com t’agrada l’aigua. Vinga aigua per tot arreu. Al llibre tota l’estona hi ha el mar, les fonts, les rieres intermitents... es nota que ets de les Gavarres.

R. No. Soc de l’Ardenya.

P. Ja hi som.

R. Jo de les Gavarres no en sé res. Soc de la Selva.

P. El primer de Sant Feliu de Guíxols que admet que és selvatà!

R. Home, és obvi. Si feien un anunci... Pur Empordà! Jo pensava que, si necessites dir que ets pur Empordà, alguna cosa falla.

P. Continuem! Després et contradius en això de la ingenuïtat, perquè quan parles de Guimerà sí que li reconeixes una certa ingenuïtat com a motor literari.

R. Però en el sentit d’un estat feliçment i adultament infantil. És a dir, conscientment ingenu, que és una paradoxa. Sí, intel·ligentment ingenu està més bé. Aquesta cosa amb els nens, que això també ho tenia Maragall. Ell es va escriure amb una nena. Té una correspondència. I, esclar, a ell li interessa la cosa aquesta ingènua, la cosa diguem-ne pura, que, de fet, ja deu venir de la nostra relació amb l’edat mitjana, amb Ramon Llull, de la presència de l’edat mitjana en l’imaginari català de després de la Renaixença. El romànic te’l pots mirar com a ingenu, si vols, però no ho és gens, i en canvi la seva potència ve d’aquí. I crec que això és una cosa que, lligada amb el fet de tenir una tradició estroncada, ara m’ho estic inventant, s’aprofita, per exemple en la llengua, per la potència que té. Quan arriba, Verdaguer es troba una llengua pura i neta, fins a un cert punt medieval.

P. I molt a prop de les coses.

R. De pagès.

P. Però això també entronca, salto pels textos, amb el que fa Calders? En fas una lectura molt bonica i agraïda.

R. Per a mi Calders és molt important. Per la meva història. Cadascú hi entra com hi entra, a la literatura. Jo hi vaig entrar a través de Calders. A través de les Cròniques de la veritat oculta. Tu amb què vas començar? Quin impacte recordes?

P. No és cap pedanteria, però amb tretze-catorze el pare em va posar Primera història d’Esther a les mans, i esclar...

R. Hòstia.

P. Vaig aprendre una cosa primordial, que és que no has d’entendre-ho tot, a l’hora de llegir.

R. Sí, sí. És un acte de fe.

P. Ah, parlant de fe. Fas una lectura de Solitud que a mi m’ha fet imaginar-te confegint els llibres com qui confegeix exvots, presentalles... com si cada llibre teu fos un exvot penjat a la paret de la tradició.

R. Home, no sé si són exvots, però ofrenes sí. Això ve d’Ors, ve de la santa continuïtat. Allò que diu Pla, que simplement fa obra, diu, i es posa a la processó general amb el seu ciri. I aquest gest és independent de l’idioma en què escrius. Qualsevol persona que es dedica seriosament a la literatura fa això.

P. Esclar, però han passat molts anys i moltes pàgines des d’Entomologia (1997), crec que ara ets més a dins de la processó, amb els últims llibres, que no pas, per exemple, amb Rodalies (2004) o Marina (2010). No tant per una qüestió cronològica o d’ara saber-ne més i prou, sinó després d’haver netejat molt l’altar i ara només fer l’ofrena estricta, acabada...

R. Si te’n surts, és això. És a dir, l’aprenentatge consisteix en això, a anar arraconant les noses, els trastos, en una paraula, la retòrica. I així (riu) fins que acabes callant, que és l’ideal! Aquest és el risc. És callar, no escriure, per culpa o gràcies a l’autoexigència. En conec uns quants que no escriuen, i serien dels bons, per una qüestió d’estricta autoexigència... Els més intel·ligents callen, vull creure. És fàcil acabar cremat... En el fet literari, igual que estàs en contacte amb l’or estàs en contacte amb la merda.

P. Ara m’has fet pensar en Perejaume...

R. Exacte! (riu) El fet, tornem-hi, o la tendència que jo tinc, respecte del fet literari, és la de la resistència. Però això també és un risc Un cop hi has dedicat tants esforços, n’hi ha que s’hi arrapen fins a extrems patètics, just abans de callar o suïcidar-se.

P. I acabes d’esmentar el suïcidi com una actitud literària...

R. El suïcidi és una cosa molt literària, no només perquè la gent tendeix a deixar un escrit, que ja em diràs quin acte de fe, sinó perquè està en relació amb un dels temes nuclears de la literatura, que és la mort, un tema que és estrictament literari. De la mort només pot parlar-ne la literatura. I el tio que se suïcida s’enfronta a això, a una zona entre la vida i la mort que més aviat n’hauríem de dir entre la literatura i la vida. Ja que la mort no existeix, aclareixo, perquè ningú no en sap res, i l’única manera d’entrar-hi no morint és literària... Vaja, ja he dit grans paraules!

P. Segur que ho posen de títol a l’entrevista, Grans Paraules. Va, anem a una pregunta política, si no és que ho són totes. El nostre Josep Pla...

R. Més teu que meu, eh? Jo soc més de Gaziel.

P. Entesos. Pla, que es va quedar, que a diferència dels que estaven a l’exili...

R. Sí, i el criticaven. Una mica com ara, eh?

P. Sí. El que es queda s’enfanga, mentre mira de salvar el màxim de mobles...

R. En Gaziel també ho va fer, eh? És diferent, esclar, però el van fotre fora, un consell de guerra, i és cap al final que... vull dir que eren els anys cinquanta, que reprèn el català. I llavors té un final preciós, és el que tanca l’obra completa de la Selecta, quan diu que tot ha valgut la pena només perquè ha tornat al seu idioma, i és una conclusió preciosa, oi? Però sí, el cas de Pla és important: en definitiva, també és una figura molt literària, perquè és una figura solitària. La literatura és una cosa paradoxalment solitària. Es un acte de comunicació, però al mateix temps és un acte de solitud. Suposo que és la revolta de la mateixa solitud. I pel que fa a la cosa política d’en Pla... És una acció de polis, no? De comunitat! La literatura no es posiciona en referència a l’actualitat, sinó, més aviat, en referència a la tradició.

Carner i Ruyra ens van deixar la llengua al punt. I Calders ho aprofita magníficament bé

P. Un solitari salvant un tros de la tradició. Ara en veus gaires?

R. Qualsevol escriptor, en qualsevol moment, té una actitud solitària respecte del seu temps, però és una actitud sentida, de ser conscient de quina és la teva tradició i del teu paper aquí. Agamben diu que no escriu pels coetanis, ni pels que vindran, sinó pels morts. Jo m’hi apunto. I ésclar que hi ha aquesta connexió. Potser és que he tingut la sort de tenir força relació amb Perejaume, que és un cas del que diem. I Cornudella! Ell aguanta tota la part de la tradició del Grup 62! El dia que s’acabi Cornudella ja ens podem calçar, eh?

P. No detectes relleus? No ho sé... Garrigasait?

R. Sí, però jo vull dir allà dintre. Ells tenen els drets.

P. Bé, que el fitxin.

R. Tant de bo. Sí, sí. Aquest forma part d’això, també... No ho sé. No ho conec tant. Però hi ha gent fent molt bona feina. El que fa el tio d’Adesiara, per exemple, soc fatal amb els noms...

P. Raventós.

R. Aquest! O la mateixa Bernat Metge, amb això dels clàssics, els universals... i, hòstia, la traducció d’Ànimes mortes de Gógol! El traductor, en, en...

P. Barios.

R. És boníssim. Una cosa... És el millor. Jo crec que és de les millors coses que han passat últimament en català. És que et deixes anar i, no, és més que això: és algú que ha sigut capaç de tirar endavant el català literari, i no vol dir res que ho hagi fet un traductor.

P. Com Carner.

R. I tant, sí. Carner ho va fer. I Rodoreda també. Vaig tenir la sort de poder parlar amb el seu jardiner, el de Jardí vora el mar. Rodoreda fa avançar el català literari per com el fa servir per mirar la realitat, tant o més treballada que la ingenuïtat conscient de Miró, eh? I és molt efectiu, i molt literari. És com aiguarràs, no? És una cosa que dissol... que et desarma. Per més complicat que siguis, fins i tot quan vagis tu amb totes les teves pel·lícules, allò és un dissolvent. I dissol amb una llengua despullada de retòrica, literària i avançada, i alhora la llengua d’un nen, neta...

P. I això es contraposa a l’hermetisme d’Espriu? No m’esperava trobar-lo al seu llibre.

R. És clar, Espriu. Per mi és un retòric.

P. Ho he agraït...

R. Sí, però esclar, perquè tu vens de la història d’Esther. Però és un escriptor que té molt de futur en aquest país, perquè, quan predomina el retòric, ell surt. És un gran pedant. I és insuportablement pedant. Jo no el puc veure. Però em van encarregar aquell assaig, una contribució a un llibre, diguem-ne, d’institut. Per tant, jo no podia dir: mira quina porqueria.

P. Bé, dius que és raríssim.

R. Ell té de bo allò del doctor Rip, o aquella cosa del començament, que és molt vistós, i està molt bé, però després suposo que la guerra el va desgraciar, com a tanta gent. Això és veritat. I de petit ho va passar molt malament, vinga morts a la família... Has de tenir més pietat, amb un retòric. Fan llàstima, perquè tot és un autoengany...

P. En canvi, amb Calders tot és alegria.

R. És la intel·ligència, és l’humor, és la tradició. L’Espriu mira d’imitar Ruyra i no hi té res a veure, però res de res. En canvi, Calders, que no ho diries, hi està més en contacte, però no és una qüestió de formes, o fins i tot de temes, sinó d’actitud, d’herència i continuació, sobretot en el tractament de la llengua. Carner i Ruyra ens van deixar la llengua al punt. I Calders ho aprofita magníficament bé.

P. El nom que surt més a tot el llibre és el de Carner.

R. És clar.

P. I, en canvi, no hi té cap entrada.

R. Perquè això demana un llibre, Carner demana un llibre. Si les coses haguessin anat diferent, si la meva vida hagués anat diferent, si m’hagués dedicat més a l’àmbit acadèmic, probablement m’hauria dedicat a fer-li un llibre. Potser ho faré, no ho sé. Ara per ara, no. M’agradaria molt tornar-li tot el que li dec, a la manera del que hem dit en el fons tota l’estona. Crec que ho faig sempre. O sigui, cada paraula que escric està dedicada a... Per mi, Carner és molt... és essencial.

P. Acabo. Per què inclous el Diari de l’Emergència en aquest recull?

R. No ho sé. Al final també és una nota sobre la literatura. A veure, la literatura sempre et serveix en els moments més delicats. És com una àncora, tens una cosa allà que és sòlida. I la pandèmia jo la vaig viure bastant malament. Vaig veure el món com n’és de volàtil, i com... i veia que no podia sortir i no hi trobava cap explicació. Visc al costat del bosc, oi? Doncs escolta’m, els veïns... i la policia municipal desfilant pel poble i la gent aplaudint. Era obvi que ens deixàvem portar per la irracionalitat. Fixa’t, podies sortir amb el gos però no podies sortir amb el teu fill. Això ja ho diu tot: manava la irracionalitat. Només es tractava de prohibir acostar-se a ningú, i en canvi tots tancats a casa amb el cul estret, amb els boscos i els carrers buits de gent. Demencial. Vaig veure una utilització de la por que em va fer pensar que tot era molt incert, com la gent es deixa portar d’un costat cap a l’altre. I encara som aquí. En aquest sentit, la literatura és una escola contra la por. A un amic meu li van fotre una multa per anar pel bosc. És que no es vivia, tampoc, com una imposició. Al contrari, tot allò s’agraïa: la gent agraïa la dictadura. Sort de la literatura, vaig pensar.

P. No t’emprenyo més.

R. No, no m’has emprenyat gens.