‘Un cor furtiu’ de Xavier Pla: biografia de la intimitat de Josep Pla

El cor del pare continua fallant mentre llegeixo Un cor furtiu (Destino), de Xavier Pla, a l’habitació de la planta de malalts cardíacs a Sant Pau. Avanço abduït i fascinat per la biografia de Josep Pla mentre penso la bona vida —una vida moderadament lliure— que la mare i els germans hem gaudit gràcies al meu pare.

A l’arrencada del llibre, a les pàgines que emmarquen la interpretació que el Pla biògraf proposa de la persona i el personatge del Pla escriptor, s’explica amb documentació desconeguda una dimensió de la relació de l’autor d’El quadern gris amb el seu pare. Va arribar un dia que el Pla adult, amb la complicitat (com sempre) del seu germà Pere, va decidir que havia de prendre el control de la situació econòmica del seu pare perquè la figura que funda la nostra seguretat era psicològicament incapaç d’enfrontar-se als seus problemes i estava posant la família en perill. Aquesta decisió, que reforça durant mesos i carta rere carta, el lector la interioritza quan s’està començant a encarar a les 1.500 pàgines que l’esperen per descobrir un Pla del tot nou.

De dia, a l’habitació d’un hospital, es pren consciència de la importància de tenir un pare. Estava endormiscat i ara es desperta. Li explico que estic llegint una biografia de Josep Pla. Em repeteix allò que deia el seu pare, el periodista Manuel Amat. “Com pot ser que escrigui tan bé algú que beu tant?” Un dels pocs records que tinc de l’avi viu l’associo a Pla. Els diumenges venien a dinar a casa. Els anàvem a buscar al pis llòbrec de Portal de l’Àngel, allà on Pla va anar un dia per parlar del pintor Joaquim Mir a la primera postguerra i ves a saber si el pare ja havia nascut. Els avis no portaven les postres, sinó un paquet embolicat amb paper d’embalar. A dins sempre hi havia el mateix: un nou volum de l’obra completa de Destino que, dalt d’una cadira, col·locàvem a la part de dalt de la prestatgeria del despatx.

A quantes cases de Catalunya hi ha aquells llibres de cobertes vermelles? Perquè, des de fa un segle, des del Coses vistes del 1925, Pla, mentre ens varien els ­dies, mai n’ha sortit. Recordo perfectament la paret del menjador on Xavier Pla té l’obra completa. Diria que ningú l’ha llegida millor. No ha estat una feina de quatre dies.

El 1989, amb vint-i-tres anyets, va començar a adquirir la formació teò­rica per entendre la literatura d’un escriptor que havia descobert amb els seus mestres a la Universitat de Girona: Modest Prats i Salvador Oliva. El 1996 va llegir la seva tesi a París. El 1997 es va publicar Josep Pla. Ficció autobiogràfica i veritat literària. Sense aquell llibre no existiria aquesta biografia. Primer perquè el rigorós tractament acadèmic de l’obra de Pla li va permetre establir una creixent relació de confiança tant amb la Fundació Josep Pla com amb els hereus de l’escriptor. Sort que n’hem tingut, els planians! Ho sabem des de fa molt de temps. Les gairebé 5.000 persones que, entre finals del 1997 i principis del 1998, van anar al Palau Moja per veure l’exposició La diabòlica mania d’escriure ja van poder fer-se una mínima idea de la mina de documentació que s’havia conservat al Mas Pla de Llofriu.

Però hi havia una altra cosa, que no sé com dir-ne i és la que compta. La teoria de la literatura havia permès a Xavier Pla entendre el principal misteri del procés creatiu de Pla. Tot i que l’obra completa convida a ser llegida en molts casos com una autobio­grafia colossal —fins i tot quan escriu una ficció amb narradors que és impossible dissociar de la imatge que l’escriptor va construir sobre ell mateix—, la realitat és que sempre ens trobem davant d’una “simulació autobiogràfica”: “El que sembla innegable és que no hi ha, en l’obra de Josep Pla, elements tex­tuals que permetin discernir si un text és o no fictici”. Pla ens diu el que veu i el que viu, però en realitat qui viu i mira és un personatge que va anar evolucio­nant al llarg de dècades. Com accedir a la persona si el personatge, simulant l’autobiografia d’una manera brillantíssima, l’ha possessionat esborrant pistes biogràfiques determinants?

El 2004 Xavier Pla va editar el facsímil El primer quadern gris, l’original del qual s’havia pogut veure a l’exposició del centenari. La diferència entre les notes escrites el 1918 i allò que es va poder llegir el 1966, amb la publicació del primer volum de l’obra completa, era absoluta. Durant mig segle, com s’explica a Un cor furtiu, Pla havia anat reescrivint un dietari més aviat telegràfic per acabar-lo convertint en unes memòries de joventut que no és forassenyat llegir com una novel·la. Descobrir què va viure l’home Pla mentre es va produir aquesta transició entre persona i personatge és un repte de primera magnitud. Descobrir què i com va viure i què va voler i va haver d’ocultar perquè quallés la imatge literària d’ell mateix que va voler projectar i que va quallar definitivament amb la mítica entrevista de Joaquín Soler Serrano.

Aquest descobriment només pot fer-se amb documentació. En molts casos ha desaparegut. En aquest, existia. Tones de documentació. Molta descoberta per generacions d’investigadors. Molta pendent d’explorar. Sobretot al Mas Pla i a la Fundació grà­cies a la donació del nebot. Però també a les hemeroteques, a domicilis particulars d’amics o d’editors (que tenen una gran importància en la biografia), a arxius que van de la Biblioteca de Cataluña o l’Archivo General de la Administración d’Alcalá de Henares, fins als papers administratius de l’ajuntament de París o els desclassificats de les intel·ligències britànica i nord-americana. La documentació existia, Xa­vier Pla l’ha trobada i així els misteris ho han deixat de ser. A l’obra completa, com és prou sabut, hi ha dues ocultacions fonamentals, gairebé llegendàries, carn de tota mena de rumorologia: la relació de Pla amb les dones i la seva peripècia durant la Guerra Civil. Les seves dones i els seus dies durant la guerra, ara, per fi, són visibles.

Abans de la guerra el meu avi havia escrit a Mirador i El Be Negre i guardava articles d’amics (cap més que Josep Maria Planes) i coneguts admirats. Tinc enquadernada la sèrie “Viatge a Catalunya” de Pla perquè els va retallar de La Veu de Catalunya. Durant la guerra, mentre feia els possibles per no anar al front, portava un dietari. El 12 d’octubre de 1937 anota que ha rellegit un llibre del seu amic Josep Maria Junoy. “El gris i el cadmi és, segurament, junt amb el magnífic Coses vistes de Josep Pla, el llibre que he llegit més vegades” Pocs dies abans, el 8 d’octubre, és a Vilanova. “A la nit he assistit a la penya de casa el Dr. Miret. En [Enric Cristòfol] Ricart ha relatat coses molt divertides de l’escriptor Josep Pla”. Dubto que fos allò que s’acaba de descobrir aleshores: la implicació de Pla amb l’espionatge franquista per combatre la República.

Difícilment podrà precisar-se millor que ara la vinculació de Pla al Servicio de Información del Nordeste de España. Encara amb dubtes, però amb moltes certeses. Xavier Pla sap el que s’ha dit a llibres de memòries i el que han trobat els investigadors (no se’n deixa de citar cap, malgrat que alguns siguin menys rigorosos que altres), ha anat als arxius (l’Archivo Militar de Ávila) i, sobretot, compta amb un material únic i fonamental: una cronologia redactada per Pla mateix sobre els llocs on va viure durant la guerra i, a més, la correspondència creuada de Pla amb els pares i els germans en aquell moment i al llarg de tota la seva vida. També les cartes que van adreçar a la família Pla algunes de les seves parelles.

Així sabem, per exemple, el trasbals que va viure aquells mesos de 1937 mentre en una tertúlia de Vilanova i la Geltrú es repetien anècdotes sobre la seva vida, perquè el llegendari era infinit. Va ser en aquella etapa quan a la premsa francesa i catalana van aparèixer notícies sobre les tasques de Pla com a espia. En parlen a les cartes. Perquè parla de l’evolució de la guerra, del futur immediat del conflicte i de la seva incerta, tan equívoca, situació personal. Així visualitzem la seva radicalització, una deriva reaccionària que s’intuïa durant els últims anys, frenètics, com a corresponsal al Madrid republicà, i que s’accentua definitivament després del trencament amb Francesc Cambó —el seu mecenes, que li havia encarregat la Història de la Segona República, l’original de la qual Xavier Pla va rescatar el 2020. De fet, el document més controvertit que aporta Un cor furtiu, amb una peripècia postal que no pot ser més enrevessada, és una delació del polític en plena guerra que Pla va adreçar a la ciutat de Burgos quan era la capital de l’Espanya insurrecta.

La part de la biografia que reconstrueix la peripècia de Pla durant la guerra, gairebé dia per dia, és extraordinària. Però hi ha un perill que travessa tot el llibre, i que apareix en qualsevol etapa de la vida que es reconstrueix. La quantitat d’informació desconeguda que descobreix és tan fabulosa que el lector pot perdre de vista allò essencial: la intimitat de Josep Pla, la possibilitat d’accedir a la persona ocultada pel personatge, el desafia­ment ètic que implica gosar-lo contemplar des de dins.

L’única vegada que he estat al Mas Pla, el nebot Frank Keerl —a qui Pla va estimar tant— va obrir un armari de la sala gran del primer pis i va col·locar al damunt de la taula uns farcells de roba. A dins hi havia els manuscrits d’alguns dels llibres de Pla i documentació associada a aquells llibres. Li vaig dir si podia veure el d’El pintor Joaquín Mir. I hi havia, sí, una carta del meu avi. Li vaig demanar si podia tocar l’original de Vida Manolo, la primera edició del qual guardo amb l’exlibris de l’avi. I a més, ara tinc la seva butlleta de subscripció, una col·lecció que s’esmenta a Un cor furtiu i que és un retaule de la cultura catalana dels anys vint.

Aquella biografia conversada de l’escultor Hugué és una obra mestra, a la qual ara Xavier Pla afegeix una altra capa de significació. Perquè aquell Hugué genial, picaresc i deixat, amb qui parla hores i hores a Prats de Molló, connecta amb un ideal que Pla també va identificar amb altres adults a qui d’alguna manera considerava mestres de vida. Un Santiago Rusiñol, a qui va dedicar una biografia que va llegir el meu pare, un llibre que aquí s’analitza amb màxima profunditat. Un Sebastià Puig l’Hermós. Hi ha una carta inèdita de Pere Pla al seu germà Josep que subratlla i escriu en majúscules el següent: “L’HERMÓS ÉS MORT”. Aquell pescador bosquetà, que vivia en una barraca a una platja, encarnava un ideal de vida lliure que fascinava Pla.

Era l’ideal que creia que volia viure, perquè sabia que podia centrar-lo, però Pla no podia evitar descentrar-se, una vegada i una altra. Fugir, beure, dormir. I només escrivint i bevent, atrapat per la sensualitat i explorant la sexualitat, tornava a centrar-se, malgrat que després tornava a fugir d’ell mateix, viatjant o inventant-se a la seva literatura. Descobrir aquesta tensió, de fet, és l’aportació nuclear d’aquest llibre. La por que li provocava aquesta tensió. Pocs ho van saber. Potser, si no s’hagués enamorat tant d’ell, el crític Alenxandre Plana, el seu principal mentor. Ningú en va ser tan conscient com Adi Enberg.

“¿És possible l’expressió de la intimitat? Vull dir l’expressió clara, coherent, intel·ligible, de la intimitat”. La pregunta està formulada a l’entrada del 5 de setembre de 1918 a El quadern gris. “La meva idea, doncs, és que la intimitat és inexpressable per falta d’instrument d’expressió, que la seva projecció exterior és pràcticament informulable”. Qualsevol biògraf que es prengui seriosament l’exercici moral que comporta l’escriptura d’una biografia s’enfronta a aquesta qüestió. I amb coratge i documentació pot provar de resoldre-la. La intimitat no és només accedir al dormitori d’una persona i veure amb qui dorm. La intimitat amb el desig i el seu contrast amb la realitat és allò que dona forma al nostre jo més autèntic, també el més inquietant. Xavier Pla ha fet el pas.

No sabria com fer-lo amb el meu avi. Al seu diari de guerra, mentre anota els bombardeigs i la misèria, explica un episodi de la seva vida que em desconcerta. La seva promesa, que es deia Maria i no era la meva àvia, havia emmalaltit greument i l’horitzó de felicitat futura s’enfosquia. Va a visitar-la. “Com sempre, he fet el cor fort, compadit interiorment d’aquesta noia que cada dia m’adono que m’estima més i aquesta constatació, que abans m’hauria fet l’home més feliç del món, ara m’omple el cervell de preocupacions, d’incertituds, de tristesa. Heus ací el problema més greu que m’haurà plantejat la vida”. Aquests són els problemes fonamentals. Els podem resoldre o els podem posposar, potser es transformen, però no desapareixen.

Quan Josep Pla s’hi enfrontava, com es veu a les cartes de Consuelo Robles (gràcies, amic Víctor Fernández), el defugia. Gaudia fent l’amor i, amb el record del sexe, banyant-se nu al mar com fa amb Aurora Perea, o llegint els somnis eròtics que li escrivia des de Buenos Aires. També, a Berlín, amb Aly Herscovitz, que ara sabem, gràcies a un manuscrit del qual va ratllar una frase, que era prostituta i que anys després, com ell es va preocupar de saber, va morir als camps de concentració nazi. No oblidava, però no continuava. Més que no voler, sembla que no podia. Pla, de sobte, desapareixia; frustrant i desconcertant. I bevent per escriure, per viure amb més intensitat, perquè no podia viure sense beure. Adi Enberg ho sabia, ho patia i el volia. Ho sabia més que la seva família, que potser tampoc volien fer-se aquesta pregunta. Perquè no són preguntes que construeixen seguretats, com ens permet fer la família.

Hi ha una persona que em va cuidar com estimen els pares: l’historiador de la cultura catalana Albert Manent. Amb el senyor Manent, que va fer un estudi bibliogràfic pioner sobre Josep Pla, passejàvem cada setmana per Sant Gervasi. Un dia em va assenyalar una torreta burgesa que feia de residència d’ancians. Allà, em va dir, Cristina Badosa va descobrir i entrevistar l’Adi. Va ser la font principal de la millor biografia que disposàvem fins ara: Josep Pla. Biografia del solitari. Era una font oral, amb tots els problemes que això implica. Ara disposem del millor material de què pot disposar un biògraf: les cartes. En aquest cas, les cartes d’ella. N’hi ha una que és el cor del llibre. Allà ens acostem a aquell espai ambigu, secret, que és la intimitat.

Va ser l’any 1930. Josep Pla ja era el prosista més destacat de la literatura catalana i un dels articulistes més ben pagats del periodisme del país. Feia gairebé una dècada que anava amunt i avall d’Europa i ho tenia tot a favor per centrar el seu projecte vital. La clau era instal·lar-se al mas familiar amb la dona amb qui tothom creia que s’havia casat: Adi Enberg, la filla del cònsol general de Dinamarca. L’havia coneguda al París de les conspiracions independentistes durant la dictadura de Primo de Rivera. Amb ella compartia el seu somni per a una vida feliç, però la il·lusió de plenitud, després d’anys d’imaginar-la, es va desfer al cap de només tres mesos i mig. L’estada al mas és un fracàs. “Tu sempre ho complicaràs tot, no pas amb mi, sinó amb tothom i amb tot”. I com que Pla ho sabia, fugia. L’Adi ho sabia i ho va intentar durant anys. “Et voldria tenir aquí, acariciar-te, dir-te coses que t’agradessin, i fer oblidar el teu mal, passar-te la mà pel cap fins que t’adormissis”.

Pla, que es coneixia i que simularia una gran autobiografia per pal·liar el seu mal més íntim, optaria per santificar la seva vida a l’escriptura. Era el motor i la condemna de la seva vida. La seva única possibilitat de viure una vida lliure, d’arrelar a la terra i a la comunitat en soledat. Cor furtiu. Al final han pogut operar el meu pare i té una vàlvula nova al cor. Seguim. Acabo de llegir la biografia. El batec del llibre que ha escrit el meu amic Xavier Pla m’acompanyarà per sempre.