Un Procés sense cultura

Durant anys l’economista Eugeni Giral va anar elaborant un inventari bibliogràfic dels llibres que s’havien publicat sobre el Procés. Aquesta feina de sistematització la va aplegar el 2019 en el volum Els 525 llibres del procés (UAB). Hi ha de tot. En català, en castellà, a favor i en contra, militants i equidistants. Història, economia, per a infants, novel·les d’argument grotesc o pintoresc. Tres anys després, aquesta biblioteca no havia parat de créixer. El 2022 Giral ja n’havia llistat més de 850. I, malgrat això, no és gens fàcil definir què va ser el Procés. Ara bé, vista la magnitud de les xifres, una de les seves indiscutibles externalitats va ser la desforestació.

El disbarat de llibres sobre el Procés —ep, qui estigui net de culpa que llanci la primera pedra!— són una dimensió sense la qual no pot explicar-se. Fins i tot hi va haver qui es va plantejar museïtzar aquell fenomen editorial. L’historiador Joan Esculies va explicar a La Vanguardia que Giral havia rebut l’encàrrec de comissariar una exposició que s’hauria d’haver inaugurat a principis del 2023 al Palau Robert. No sembla una mala metàfora de tot plegat. Tones i tones de paper i un projecte anunciat. L’exposició finalment no es va fer.

En l’època de l’storytelling, tanta paperassa autoreferencial —cròniques, testimonis dels protagonistes, llibres de fotografies...— va tenir la seva funció política: el relat que es construïa sobre un moviment autosatisfet tenia una voluntat performativa i, a la vegada, aquest relat emancipava la ciutadania de la realitat. En la mobilització continuada que es va produir durant ben bé una dècada, els llibres van tenir aquesta funció i, d’alguna manera, van ser complementaris del gran fenomen de masses que era la imatge a través de la qual el Procés volia projectar-se internament i al món: les performances col·lectives.

Cada 11 de setembre des del 2012, l’Assemblea Nacional Catalana no organitzava només manifestacions. Ho eren, però eren alguna altra cosa. Aquelles performances col·lectives i intergeneracionals, sempre diferents i multitudinàries, retroalimentaven l’orgull de formar part d’un moviment que es repetia a si mateix que era el més massiu de l’Europa del seu moment. La plasticitat de la Via Catalana del 2013, que s’emmirallava en la cadena humana dels països bàltics, va forjar un potentíssim imaginari d’il·lusió. Però aquesta imatge ha deixat de ser la més icònica.

Ara mateix, a pilota passada, el Procés és explicat com un xoc estèril entre realitat i il·lusió. Hi ha una imatge que captura aquest contrast desconcertant: el mem d’una dona a la manifestació del 10 d’octubre del 2017 al passeig de Lluís Companys contemplant una pantalla gegant on es retransmetia una declaració parlamentària solemne. Les dues instantànies, gairebé calcades, són les d’una genuïna reacció popular a la declaració d’independència i després a la suspensió instantània de la DUI. El rostre de la dona, primer amb les mans alçades celebrant una victòria i just després amb el rostre desencaixat amb les mans preguntant-se què havia passat, capta la intensitat emocional que va de la il·lusió total a la decepció. L’escena podria tenir una certa dimensió èpica, d’acceptació resignada, però el codi del mem subverteix aquesta significació i la transforma en còmica. A la dona que veiem en primer pla només podem identificar-la com una encarnació del desencís quan, després de tantes performances i tants llibres, s’ha d’encarar la rea­litat: ella s’havia cregut la mentida més bonica.

Qui van ser els responsables de l’engany? La resposta instal·lada és la de la traïció dels líders polítics. Però em sembla insuficient. Hi ha una pregunta pendent, i diria que l’hem de plantejar alhora: va existir o no una cultura del Procés?

Quan recordo la lectura de La mentida més bonica (Proa), de Francesc Serés —em va deixar tocat, com si després de cinc anys reprengués una conversa fonamental—, la primera escena que em ve al cap és la de la Marina al pati de l’escola en l’homenatge que els tributen, a ella i al seu marit, el dia de la jubilació. Hi ha una gentada, però ella pensa amb els adolescents que hi estudien. “Ells ja no són els nois que van viure l’acceleració de fa deu, set o cinc anys. Ells ja són els que pateixen la reculada del país. I aleshores el narrador fa una reflexió sobre el llegat cultural del Procés i la seva virtua­litat política. “L’independentisme no ha deixat rastre, no hi ha referents, no hi ha cançons ni pel·lícules, i tots els llibres que han anat publicant els dirigents més val amagar-los. No hi ha hagut veritat perquè no hi ha hagut èpica o no hi ha hagut èpica perquè no hi havia veritat”. Qui l’hauria d’haver dita?

Fa pocs mesos Quim Torra va publicar el notable Armand Obiols, d’una fredor que crema (Empúries). Aquesta biografia fa indeslligable la trajectòria d’aquell intel·lectual enigmàtic i inquietant de la seva vinculació amb un projecte d’estat cultural integral: el noucentisme. Durant la guerra, també durant el primer exili, Obiols entenia que no hi havia millor política que una política cultural de màxima exigència. Quan Torra va ser president de la Generalitat i va voler situar al centre de l’acció de govern l’avenç en el procés d’alliberament nacional (per dir-ho amb les seves paraules), va prendre consciència que un dels problemes del repte era la manca d’un projecte cultural sòlid que l’acompanyés.

A pilota passada, el Procés és explicat com un xoc estèril entre realitat i il·lusió; un mem captura aquest desconcert

Cada setmana es publicaven llibres sobre el Procés que ocupaven les llistes setmanals de més venuts, però paradoxalment, malgrat les tones de paper imprès, no s’estava substanciant una cultura. I Torra volia posar-hi remei. Ho sabem perquè Francesc Serés ho va explicar a “Atura’t, terra”, un article memorable publicat al digital La Lectora. L’autor de La pell de la frontera (Proa) el va escriure des de Berlín, poc temps després que Alcarràs de Carla Simón rebés l’Os d’Or i commocionat per les conseqüències immediates que veia cada dia arran de la invasió russa d’Ucraïna. Allò sí que era veritat. Devia estar acabant la novel·la i tot l’encaminava a reflexionar amb exigència, críticament, sobre el que havíem viscut. Aleshores va explicar la conversa amb el president.

“Em va demanar per què creia que l’independentisme no havia creat un moviment cultural. Com que jo també ho havia apuntat en algun article, tenia la resposta a punt: l’independentisme havia anat en paral·lel al govern de la Generalitat, i la Generalitat mai no havia estat un element de referència prou fiable per a la cultura catalana, ens havíem de remuntar als vuitanta per trobar un projecte sòlid i conti­nuat”. El desig de Torra era que alguns noms de primer nivell de la cultura catalana —Serés, per exemple— ideessin un moviment tan transformador com ho havia estat el noucentisme. Però tampoc va tirar endavant.

El problema essencial no era el dirigisme innocent de pensar que es podia impulsar un moviment cultural des del Palau de la Generalitat. Intueixo que el problema cultural del Procés va ser d’un altre ordre.

Hi ha una conferència molt interessant de Raül Garrigasait, pronunciada a l’Institut del Teatre i publicada a Estudis Escènics, que parla de la seva experiència com a home de lletres durant el període 2008-2021. També hi parla del Procés i d’allò que va implicar com a liquidació de la normalització, que és la variant catalana de la cultura de la Transició. “Durant dècades, el discurs majoritari de la política catalana es basava en la idea que, dins el marc constitucional espanyol, evitant el conflicte de fons, es podia avançar vers la ‘normalitat’ —una normalitat sovint fantasmagòrica però sempre invocada. Ara, en canvi, s’havia obert el conflicte; les discus­sions públiques se centraven en la ruptura política i en la suposada sobirania futura”. En termes similars s’expressava recentment Joan Burdeus a l’Ara. “La retòrica antiga explicava Catalunya com una autonomia lliure on primava una alternança democràtica de polítiques de dretes i d’esquerres com als països normals. En canvi, el vocabulari independentista explica Catalunya a partir del conflicte nacio­nal i la manca de sobirania.”

Tant Garrigasait com Burdeus —dos dels escriptors més lúcids de la literatura catalana d’avui— expliquen el canvi cultural del Procés com una reobertura alliberadora del conflicte nacional tapat durant l’etapa de la normalització. Si això va ser així, i diria que va ser així, avui podem convenir que, durant com a mínim una dècada, el Procés va actuar com un lenitiu per no haver d’interrogar-se sobre les conseqüències del canvi estructural que implicava la possessió del país a mans de la globalització.

Mentre s’organitzaven consultes i els carrers eren nostres, la capital i el país s’anaven transformant profundament tant des d’un punt de vista econòmic —la pèrdua de productivitat— com demogràfic —el pas dels sis als vuit milions. L’esquema d’interpretació del canvi es va fer amb un instrumental anacrònic. Més que la regionalització espanyolitzadora, s’accelerava la dissolució de la nacionalitat com a conseqüència de la pèrdua de la centralitat del català i el perill del declivi provincialitzador en el marc global. Aquesta és la veritat que ocultava la mentida més bonica. L’autèntic engany era l’ocultació de la realitat.

La gran no-ficció literària que s’hi va atansar va ser La pell de la frontera de Serés, fent un exercici impagable de reconeixement de l’alteritat. La ficció que més bé va saber captar aquest estat d’esperit, larvat, ocult i profund, va ser l’amarga Els nois (L’Altra). L’excel·lent novel·la de Toni Sala, publicada el febrer del 2014, era la creu de la il·lusió. “Maçanet, Sils, Vidreres, Riudarenes, Santa Coloma de Farners, poblots de l’interior, el cul del món s’havia omplert de grues, de creus gegants per la crucifixió que ningú s’esperava”. Just abans el camioner ha fet una reflexió que fereix com una ganivetada d’Houellebecq. “Per cada agència immobiliària o oficina de banc que tancava sortien mitja dotzena d’estelades a les finestres i els balcons. Al costat de cada bandera hi havia un cartell o dos d’En venda. Pisos en venda. Locals, naus industrials en venda. Tot el país en venda, com una puta”.

La gran no-ficció que s’hi va atansar va ser ‘La pell de la frontera’, i la ficció que va captar aquest esperit, ‘Els nois’

“S’ha dit i repetit, i ara potser ja hem entès que de l’independentisme contemporani no se n’ha desprès un moviment cultural correlatiu que li donés base, forma i estructura”. Així començava l’article que Júlia Ojeda va publicar l’octubre del 2023 a la revista Serra d’Or. Es titulava “El Procés, un moviment sense cultura?”, i formava part d’un dossier ben interessant sobre l’impacte del Procés en la cultura catalana. Jordi Bianciotto també hi escrivia, i hi feia aquesta afirmació rotunda: “La llengua va ser una víctima col·lateral del Procés”. David Castillo en parlava com una oportunitat perduda. Vinyet Panyella considerava que la cultura no havia estat concebuda com una estructura d’estat (per sort, diria jo)

Al mateix número Ignasi Gozalo Salellas sumava una visió suggeridora sobre la cultura catalana del post-Procés. Es referia a “la recerca d’una drecera per a l’exploració formal, però travessada per una ètica que posi el focus en les comunitats de gent i en la terra com a espai de natura”. A la seva manera també ho va advertir Burdeus al seu pròleg a un altre llibre valuós, Periodisme de contacte (La Segona Perifèria) de Miquel Bonet. “La globalització, la democràcia liberal o la independència de Catalunya eren ideals que requerien deixar de banda les identitats bastardes de pedra picada per construir-ne de més netes, nobles, cultes, riques, lliures, desvetllades i felices. Quan tot això ha fracassat estrepitosament, només ha quedat la terra”. Tal vegada aquesta sigui la via a través de la qual la literatura catalana estigui substanciant una cultura per entendre el present i connectar-se des d’allò local a la cultura global.

Hi ha diversos llibres que valdria la pena comentar. Des d’El dia de l’escórpora (La Segona Perifèria) de Bonet a La terra dura (Pòrtic) de Punsoda. Dels que he llegit i més m’han impactat, a banda de La pell de la frontera, en destaco tres més. El cas més evident, perquè ha tingut un èxit esclatant, ha estat Canto jo i la muntanya balla (Anagrama) d’Irene Solà. S’empelta d’una tradició literària catalana que s’ha revigoritzat els últims anys —de la relació entre La mort i la primavera i el Procés caldrà continuar-ne parlant— i, a la vegada, de la nova sensibilitat contemporània, que redefineix la noció de subjecte a través del relligament amb la natura. Però d’aquests llibres que connecten amb la terra n’hi ha dos que em semblen exemplars com a fonaments d’una refundació cultural profunda: Tríptic de la terra (Anagrama) i País barroc (L’Avenç).

El 2020, Mercè Ibarz va tancar el projecte que el 1993 havia començat amb el reportatge clàssic La terra retirada. Incloïa la novel·la La palmera del blat i hi afegia la memoir Labor inacabada. La mort de la mare activava un nou retorn a Saidí i, explicant els seus viatges de la ciutat estant, continuava explicant de quina manera la seva terra d’origen, a la perifèria on ni l’agricultura és el que era, podia ser l’espai per mostrar com s’havia transformat el món.

El llibre de Garrigasasit, també publicat el 2020, és una petita obra mestra. També és una memoir que connecta l’humanista que avui viu a Barcelona amb el noi que va créixer a Solsona i sovint passeja pels seus contorns. Poques escenes tenen tanta força com aquella que descriu les seves visites a un dolmen. “M’ajupia dins la cambra, sota una llosa imponent, en l’ombra fresca, i m’esforçava a estar-m’hi una estona, fins que em dominava massa la por de quedar colgat per sempre més allà dins, al mateix lloc on mil·lennis enrere havien enterrat algú”. L’autor se salva de l’escuma del temps que tot s’ho emporta. Parla d’ell i, sense èmfasi, proposa un programa cultural. En un moment clau per al tema que ens ocupa, ho fa a través d’un llibre que el va sotraguejar: Antoni Tàpies i l’esperit català (Ediciones Polígrafa). “Això ho llegia a finals del noranta, quan la història s’havia acabat i aquí vivíem sota dos mecanismes complementaris d’empetititment, entre els sermons pujolistes i la taula rasa socialista. Hi havia els símbols d’un costat i de l’altre, que eren com grans lones que servien per tapar horitzons”. Contra allò, repensar-se per superar l’ortodòxia. Això és cultura. La possibilitat de donar forma a la individualitat i, a la vegada, a una comunitat a través d’una geografia i la tradició artística i literària que hi està associada.