‘La puresa de l’engany’, de Gerard Quintana. Malaguanyar la pròpia literatura

La tercera novel·la de Gerard Quintana (Girona, 1964), La puresa de l’engany, recupera un episodi de la intrahistòria gironina: a principis dels noranta, durant un viatge a l’Havana, el mànager i el baixista de Sopa de Cabra havien conegut Antoine López, un poeta i actor que els va arravatar amb el seu talentós art de la seducció intel·lectual. Aleshores, gràcies a la intervenció de la Universitat de Girona i d’unes quantes associacions culturals de la ciutat, es van aconseguir els permisos necessaris perquè l’artista sortís de l’illa i desembarqués a Girona, i d’immediat el seu carisma es va estendre i imposar en els cercles de la cultura local. L’aparició d’Antoine López a Girona, fent-hi recitals poètics i col·laborant amb les actuacions de Sopa de Cabra, va representar un revulsiu per a la vida intel·lectual de llavors, sempre massa a la vora de la falta de nervi i ambició i amb el perill d’esdevenir minúscula i ordinària.

La Girona d’aquell temps s’assemblava bastant a una ficció pendent de lectura i es respirava arreu la voluntat de posseir un vehicle capaç d’expressar les circumstàncies històriques del moment: més enllà del magnetisme de la seva personalitat, en l’èxit social d’Antoine López hi devia influir també, sens dubte, que una de les imatges que sovintejaven més a la premsa fos la dels balseros que s’esforçaven per fugir del règim castrista. De sobte, Girona posseïa un representant directament relacionat amb els avatars de l’època, com si així eliminés la consciència de la grisor provinciana que tant l’atabalava. Però Girona deu tenir mala sort, fins i tot en la construcció dels seus mites, i no es va trigar gaire a saber que Antoine López era un impostor que usurpava la personalitat d’un altre artista cubà.

La puresa de l’engany posseïa tots els elements necessaris per convertir-se en un catàleg frondós sobre el pertorbador sentiment de la decepció o la pèrdua. Però en comptes de novel·litzar l’estat d’ansietat i el tortuós malestar intern que origina l’obligació de fingir, i centrar-se amb més solidesa en la bellesa irreal i el sofriment de la falsedat que envolta Antoine López, o en el conglomerat esgarrifós de candor de les forces vives de Girona, Gerard Quintana malaguanya la potència del fet real amb la presència rutinària dels daltabaixos amorosos d’un director de cinema, el narrador de La puresa de l’engany, i la seva parella, una actriu més jove que ell i propensa a comportar-se com una altra Lolita malvada. I aleshores el lector es troba assistint als efectes pernicio­sos que la ruptura sentimental causa en el narrador, a la posterior caiguda en la desorientació vital, al recurs a un neuròleg, al suport de l’amistat, a la conquesta d’una precària serenitat. Mentrestant, Antoine López esdevé tan sols una mena de comparsa que passa per allà.

La puresa de l’engany es llegiria també amb més ganes si s’haguessin desdenyat una mica els girs argumentals rocambolescament melodramàtics. Bastant procliu a l’afectació de la frase dolçament sentenciosa, el narrador renuncia a l’ambició verbal i a l’exploració de l’obscuritat que batega sota les aparences visibles, a la complexitat de les veus del misteri, i el lector té la impressió que Gerard Quintana sacrifica massa coses en benefici de l’amenitat sentimental, com si en la seva preocupació per no decebre les expectatives del lector mitjà sacrifiqués també, sense voler, la pròpia literatura.

La puresa de l’engany 

Gerard Quintana 
Columna
340 pàgines. 21,50 euros