“La meva vida és remoure l’ordre, que és un fill del control”

Després de quatre anys de silenci torna Gerard Quintana (Girona, 1964). Ho fa enèrgic, amb un disc, Tothom ho sap, en clau de rock clàssic que ja a la portada sembla un homenatge als Stones. L’hi acompanya el seu nou còmplice, Xarim Aresté, una brillant i jove veu del rock a Catalunya. Nous temps per a un veterà.

Pregunta. Per què ha decidit tornar al rock?

Resposta. Perquè és casa meva i els temps demanen energia. Durant l’època benestant és com si no hagués sentit, estava fora de lloc, tot era inqüestionable, i em vaig refugiar en els poetes buscant un espai de veritat.

P. Creu seriosament que el rock encara provoca?

R. Sí, la música és el so de fons del súper, però per mi el rock és un salt endavant amb molta fe. Reconec que per a molts és un estil obsolet, però me la sua, és el meu llenguatge. A més, he trobat una persona 20 anys més jove que jo que busca la seva veritat en el rock. Tot ha canviat: érem rics a terminis i ara estem superats per la dimensió del nou mercat global. Som insignificants, prescindibles, i el rock hi té coses a dir.

P. Es pot canviar una nova situació amb armes antigues, tot mitificant el rock?

R. Sí. Abans de fer un viatge incert agafes com a equipatge les coses que són importants per a tu. En el nou disc hi ha una gran càrrega del so dels seixanta i setanta, rock, rhythm and blues i blues, i la recerca d’una brutor contra la pulcritud pròpia de les noves tecnologies.

P. De Sopa de Cabra als discos de poetes, després un disc urbà amb Albert Pla, i ara, als 50 anys, un altre cop energia. Erràtic?

R. Ho pot semblar, però jo estic buscant, fent el meu camí, m’és igual el que pensi la gent. Quan tot està ordenat jo em perdo. Val, no tinc un camí ordenat, però la meva vida és remoure l’ordre, que és un fill del control que necessitem per no sentir inquietud. Però avui vivim en un caos.

P. Un caos que no l’agafa jove...

R. El temps no és lineal, ara em sento més jove que fa vuit anys. La gent dirà que estic zumbao, que on vaig amb aquestes teories, que què m’he pres, però el que he viscut en dos minuts pot ser no ho visqui en dos anys. El temps no és lineal. Quan veig un cànon em revelo: per què el rock no pot tenir veritat avui en dia?

“Estic buscant,

P. Parla d’una carrera imprevisible, però reunir-se amb Sopa de Cabra sí que ho era, no?

R. Jo no donava un duro per aquella reunió, però mira, va passar. I semblava que amb tota l’expectació que va aixecar duraria molt més, i finalment només van ser tres setmanes. Ja ho veus. Previsible?

P. El seu nou disc no sona a disc del Xarim cantat per Gerard Quintana?

R. Jo sóc molt eclèctic, i la part que es coneix de mi no coincideix amb el que sona al disc, la qual cosa no vol dir que no sigui meva. La música del disc és la que hem sentit junts. Ell no coneixia Traffic, per exemple. Però què més haig de demostrar a la gent? Fa 50 anys que sento música. I, resulta curiós, les peces que sonen més a Xarim són meves, i a l’inrevés. Ha estat un treball d’equip, i no només he fet lletres. I un treball molt intens: vam compondre moltíssimes cançons, fèiem sessions de 14 i 15 hores i, segons com, un dels dos es quedava a treballar encara força més temps. Vam treballar gairebé fins a fer-nos mal.

P. No és una bona estratègia per a la salut...

R. D’acord, però era la intensitat que ens demanava la situació. El que volem fer en el futur és entrar a gravar cada dos mesos, o cada cop que tinguem material que valgui la pena enregistrar. Potser així tindrem un nou disc d’aquí dos anys, treballant més relaxats, sense necessitat d’apassionar-nos tant.

P. Xarim Aresté té tant de talent com sembla?

R. El promotor Gay Mercader sempre em diu que no vagi a casa seva amb amics, que hi vagi sempre sol. Una vegada, amb el seu permís, hi vaig pujar amb Xarim i Gay va embogir amb ell. Uns dies més tard em va trucar des de Ceret, on era amb Miquel Barceló i Pascal Comelade. Només va trucar per dir-me que estaven parlant de Xarim. Mentrestant, jo sentia de fons el Pascal cridar “Xarim és el futur, és el futur”.

P. Al marge de l’estètica, que més l’uneix a Xarim?

R. Albert Pla deia que músics com ell o jo no tenim coixí, que no tenim al darrere una família benestant que amorteixi els nostres cops econòmics. Xarim és dels nostres, tampoc no té marge per a l’error. Uneix molt jugar-te la vida quan fas un disc.

P. Per què la cançó La campana és tan explícita?

R. No ho sé, però, com diu la lletra, sé que no vull morir per una insígnia a la solapa. Un amic ens va dir que també es titula La campana l’himne que va escriure el socialista utòpic i republicà Abdó Terrades. Resulta curiosa la coincidència. La qüestió és que no sóc patriota, sóc de la generació de la Polla Records. Sóc sobiranista, no nacionalista. Amb Espanya segrestada pel franquisme i el feixisme no podem fer-hi res.

P. Llavors, no es vol independitzar dels espanyols, sinó del seu sistema polític.

R. Creia en la Espanya de les autonomies, però amb el temps m’he adonat que la cultura espanyola era només la castellana, que la resta n’estaven expulsades. És una estafa també de l’esquerra espanyola. Estic fart del nacionalisme espanyol. Jo sento que m’han fet fora, no que vull marxar.