Simone Weil, Lluís Calvo i les eleccions del 12-M

“Si consentimos que la contienda partidista justifique el ejercicio del odio, de la insidia y de la falsedad hacia terceras personas, entonces no merece la pena.” Amb aquesta afirmació a l’inici de la seva intervenció, Pedro Sánchez, president del govern espanyol, començava a deixar clar que es quedava. A la vegada, assenyalava un dels principals problemes de la nostra societat: “la contien­da partidista”. La contesa partidista ha segrestat la política i l’ha convertit en un espai ple de fang, odi, desinformació, lawfare... Així ho poden pensar Pedro Sánchez i Lluís Calvo, que acaba de publicar El segrest de la política. Per una democràcia més enllà dels partits tradicionals (Anagrama). També Simone Weil (1909-1943), una pensadora clau per a Calvo, no sabem si per a Sánchez.

Des de fa uns mesos podem llegir en català un text de Weil fonamental per al llibre de Calvo (Assaig sobre la supressió dels partits polítics, traduït per Paula Veciana Botet i editat per Pol·len). Weil, quan era a Londres pensant com havia de ser el món de després de la Segona Guerra Mundial, va concloure que, per fer possible la democràcia, calia suprimir els partits polítics. Potser cal repetir-ho: per fer possible la democràcia, cal suprimir els partits polítics. Potser cal repetir-ho perquè, quan això es planteja, resulta molt interessant observar les cares dels interlocutors. Els partits polítics poden haver segrestat la política, com planteja Calvo, però per a Weil la cosa va més enllà.

Simone Weil, amb radicalitat i coherència,va concloure que, per fer possible la democràcia, calia suprimir els partits

La radicalitat i la coherència de Weil, present en els textos i en la vida, aquí no ens ofereix amagatalls ni excuses per evitar pensar el que per a ella és essencial. Va a l’arrel del problema. Ens diu que no hi ha democràcia si les persones que componen el poble no tenen la possibilitat d’expressar el seu judici sobre els problemes de la vida pública. Els partits tenen tres característiques que ho impedeixen: són màquines de crear passions col·lectives que busquen dominar les persones i evitar que pensin amb el seu propi cap; són organitzacions que exerceixen pressió sobre el pensament de qui en forma part; i tenen com a primera i última finalitat el seu creixement, sense límit.

Weil és un petita gran tendència els darrers anys. Això ha tingut conseqüències positives, com ara l’inici de la traducció de les seves obres en català (Bromera, Fragmenta, Tàndem, Pol·len i 1984). Però el seu no és un pensament còmode... Aquest text sobre la supressió dels partits polítics va ser reivindicat per Vicenç Partal des del seu editorial de Vilaweb per fer una crítica dels partits polítics independentistes després de les eleccions municipals de l’any passat, però en aquell moment no va entrar a fons (ni ho ha fet més tard) en la proposta. Calvo tampoc ho fa; llegeix amb més intensitat i utilitat Weil, però es queda en la crítica als partits i en el pensar alternatives a més dels partits, no pas per suprimir-los. No és un retret, és una constatació del vertigen que sembla generar-nos el pensament de Weil.

Recentment vam poder viure Weil gràcies a la interpretació de Míriam Iscla al monòleg Simone Weil: Vida d’una esclava, amb dramatúrgia d’Anna Punsoda. Es va estrenar a Girona, va oferir una funció a Barcelona i va ser a l’espai fabril de Can Grau a les Masies de Roda, programat per Cardant Cultura. Un espai molt apropiat per pensar conjuntament amb Weil, que va voler treballar en una fàbrica, viure la vida obrera i denunciar com aquesta vida ens converteix en persones esclaves, perquè (com els partits) no ens permet pensar. Joan Tardà, en un diàleg posterior, li criticava el risc que té qüestionar els partits quan hi ha greus perills per a la democràcia, com el creixement de l’extrema dreta o la desafecció. L’assaig de Calvo podria rebre la mateixa crítica, i ell ja avança la resposta amb una radicalitat weiliana: “Justament perquè volem enfortir les democràcies contra els seus enemics —dotant-les de mecanismes més directes i lliures, i també menys jeràrquics i burocràtics—, és necessari fer-ne una crítica en profunditat”. L’assaig de Lluís Calvo contribueix a continuar el camí, utòpic, vertiginós i imprescindible, iniciat per Weil buscant fer possible la democràcia.

El segrest de la política 

Lluís Calvo 
Anagrama
152 pàgines. 12,90 euros