Erotisme i nostàlgia en la poesia completa de Kavafis
Els seus versos l’han convertit en el poeta més important de les lletres neogregues, i la seva poesia sensual i nostàlgica, sobre desitjos insatisfets, amors i desamors, forma part
Konstandinos P. Kavafis (Alexandria, 1863-1933), poc abans de morir, va dir de si mateix que era “un poeta ultramodern, un poeta de les generacions futures”. Com aquells creadors avançats al seu temps, sabia que la seva poesia era massa provocadora per a la hipocresia puritana de la societat en què va viure. Una poesia marcada per un erotisme i una concepció de l’amor homosexual tan poc ortodoxa per a la moral de l’època i per a la memòria d’una Grècia hel·lenística i bizantina, com alexandrí que era de principi a fi i de Constantinoble per les dues branques de la família. Deia de si mateix: “Soc hel·lènic. Alerta, no grec, ni grecitzant, sinó hel·lènic”, una definició del caràcter ecumènic, com el de l’època hel·lenística, que vertebrava la seva poesia, i no en la línia d’una literatura grega i una tradició occidental que havia sacralitzat la marmòria i lluminosa Grècia clàssica, sinó de la immensa Grècia hel·lenística, romana o bizantina que portà la llengua grega fins a Egipte, Pèrsia o l’Índia. Una altra circumstància va dificultar la seva difusió: mai va reunir la seva obra poètica i només la va donar a conèixer parcialment en revistes o en fulls enquadernats en plecs fets per ell mateix que repartia entre els seus amics més íntims. Poc imaginava que els seus versos el convertirien en el més important poeta de les lletres neogregues i que la seva poesia nostàlgica i sensual, sobre desitjos insatisfets, amors i desamors, formaria part del patrimoni de tantes llengües i inspiració de la lírica contemporània.
Kavafis es definia com “un poeta històric”, però no un poeta que només sentia nostàlgia d’un passat grec gloriós, sinó que entenia la història com una anàlisi del passat amb una funció fonamentalment crítica per fer front als problemes actuals, un antídot contra la desesperació pel pas del temps i la incapacitat que tan sovint sentim per entendre el món que ens envolta. Poesia, història i filosofia converteixen la seva obra en universal, sovint amb el regust amarg de la paraula melancòlica del geni, sempre amb la nostàlgia de la passió vital d’una sola nit d’amor d’un esperit lliure nascut abans d’hora. Com va manifestar sobre els poemes kavafians Joan Margarit a Conversa a Alexandria: “sempre són fruit de la reflexió / —fins i tot els que parlen de la reflexió— / i són ardents encara que s’endinsin / per la filosofia o per la història”.
És la poesia de l’alexandrí, en un català de vers lliure que no matisa cap terme eròtic ni aigualeix els perfums sensuals
La recepció de Kavafis a Catalunya ha estat generosa i matinera, amb Carles Riba primer l’any 1959, amb Alexis Eudald Solà, Joan Ferraté, Carles Miralles o Antoni Avellà i Bartomeu Garcés, després. Eusebi Ayensa parla inclús “d’un autèntic anostrament de Kavafis a les lletres catalanes”, influent, entre d’altres, en la poesia de Feliu Formosa, Margarit o Enric Sòria. La ribiana i sense accent Itaca de Lluís Llach forma part del nostre imaginari col·lectiu, i una altra mostra de la influència del poeta alexandrí en la música catalana és el magnífic i desconegut alhora disc de Josep Tero Kavafis en concert. Podríem preguntar-nos, per tant, sobre el sentit d’una nova traducció de Kavafis. La resposta és ben simple: per primera vegada se’ns ofereix en català la poesia completa del poeta alexandrí (poemes canònics, refusats, reservats, inacabats i en prosa) i en un català de vers lliure que no matisa cap terme eròtic ni aigualeix mai els perfums sensuals, evitant formes noucentistes arcaïtzants del català literari per fer justícia a la llengua grega del poeta, que va apostar clarament per la variant popular o dimotikí davant de la purista i artificial katharévussa. Hi podem sumar un exhaustiu aparell crític amb notes que ens guien pel desconegut univers kavafià i una edició de Flâneur exquisida al tacte i a la vista.
En un breu article del 1966, “Els grecs sempre seran els grecs”, Josep Pla deia que de Kavafis l’impressionà sempre el seu enyorament del politeisme i del panhel·lenisme. Qualsevol que hagi seguit la relació d’Eusebi Ayensa amb Grècia sap que, en el seu viatge cap a Ítaca, Grècia sempre ha estat en l’horitzó, que sense ella no hauria emprès mai el camí i que amb la seva edició de Kavafis ens ensenya a no apressar-nos en la travessia, què volen dir les Ítaques, i que allà on anem Grècia va amb nosaltres.
Poesia completa, 2 vols
Introducció i traducció d’Eusebi Ayensa
Flâneur. 446 i 413 pàgines. 29 euros
