La ferida circular de Paul Auster
L’empara de la memòria i la reverberació del record són les qüestions fonamentals de ‘Baumgartner’, l’última novel·la de l’escriptor nordamericà
El septuagenari S. T. Baumgartner, fenomenòleg, membre de Princeton, treballa en un dels seus assajos al cogitorum de casa seva. Fa una pausa i es crema la mà amb un cassó que havia oblidat al foc (l’únic romanent material del dia que va conèixer l’Anna Blume, amor de tota una vida, morta tràgicament una dècada enrere). Aleshores es desfermen un seguit de fortuïtats en efecte dòmino: el protagonista s’assabenta que el marit de la seva dona de fer feines s’ha mutilat dos dits, i poc després rodola escales avall del garatge. La cremada sembla inflamar el tou del record; els dits amputats, evocar la manca inarticulable; la patacada embarranca finalment la consciència del protagonista als espadats de la memòria. Comença la mise en abyme. A partir d’ara, els relleus del relat es dibuixen a partir d’una sèrie de digressions multiformes, encapçalades pel record candent de l’Anna. Episodis de rêverie immergeixen el protagonista al seu passat familiar, algunes cròniques escrites adhereixen lligams simbòlics al relat central; la transcripció de manuscrits inèdits de l’Anna, poeta i traductora, perfila la història conjugal. Tot plegat va desprenent, com una essència, el sentit de l’existència del protagonista quan n’enfila els últims graons.
“¿Un esdeveniment ha de ser cert per tal de ser acceptat com a cert, o la fe en la veritat d’un esdeveniment ja el converteix en vertader (...)?”, es demana Baumgartner a propòsit de la història que li havia explicat un poeta. Es tracta d’una qüestió central en l’obra de Paul Auster, farcida d’ocurrències i atzars que depenen de la fe del lector (“jo trio creure’m el poeta”, acaba declarant el protagonista). En una altra ocasió, l’autor reporta una conversa telefònica somiada amb l’estimada morta des del més enllà. I exposa: si el protagonista ha aconseguit convocar, a través d’un somni, “un món alternatiu en el qual ella sap que ell pensa en ella (...) qui pot dir que no hi hagi alguna veritat en tot això?”. La qüestió veritat/fe transcendeix, aleshores, el camp del joc literari trobant el lloc de la religió “en un home que no en té cap”, per abraçar —ferma declaració de principis— “una veritat emocional, que a la llarga és l’única cosa que compta”.
L’empara de la memòria i la reverberació del record: vet aquí dues qüestions fonamentals d’aquest relat. La resta de personatges femenins, descrits amb tendresa i admiració, guarden sempre alguna relació amb la dona morta, en fan subsistir la memòria. Quan al final del relat una estudiant s’interessa per escriure una tesi doctoral sobre l’obra d’Anna Blume, Baumgartner voldrà adoptar-la, gairebé, com si fos aquella filla que no havien pogut tenir mai.
Meditacions sobre la decadència, la mortalitat i el temps travessen la consciència del protagonista. Es dibuixen els relleus del dol, la batimetria de la nostàlgia, però també els seus intersticis, perquè, lluny de ser paralitzant, el dol acorda al protagonista una mena de disponibilitat per a petites revelacions i il·lusions quotidianes. En un dels seus assajos, Baumgartner aprofundeix la metàfora de l’òrgan fantasma, figurant-se a si mateix com un monyó humà des de la pèrdua de l’Anna. I, malgrat tot, sembla que ell mateix es resisteixi a recular de la vida: potser perquè sap que “si un dels dos mor abans que l’altre, el viu pot fer continuar el mort en una mena de llimbs, entre la vida i la no-vida, però quan el viu també mor, aquesta és la fi de tot, i la consciència del mort s’extingeix per sempre”. (“Mai per mai no he estat / tan / aferrat a la vida” escrivia Ungaretti en un poema, acarat, també, a la Mort i a l’Amor. Fins i tot aquest relat es resisteix a l’extinció, anunciant, a la fi, l’inici d’un hipotètic capítol final de la saga Baumgartner.
Prou simbòlicament, la ferida obre i tanca el llibre (ens acomiadem del protagonista amb un tall obert al front). Malgrat la ferida, però, continuarà vivint. Representa, això, una resistència a la mort per part d’un autor que ingressava a les tenebres de cancerland fa poc més d’un any? Si més no, l’efecte commovedor de la narració es rebla per la consciència d’aquest fet peremptori. En qualsevol cas, Auster ha triat concedir al seu protagonista una mica més de temps. I nosaltres (acte de fe? Veritat emocional?) només ens en podem alegrar.
Baumgartner
Edicions 62
256 pàgines
20,90 euros
