El lloc de la fantasia de Miquel Bonet

Ho va assenyalar Vicenç Pagès quan va ressenyar la primera edició d’aquesta novel·la de Miquel Bonet (Reus, 1977) que ara, revisada a fons, torna a les llibre­ries deu anys després: “El primer paràgraf —precís i lúdic, experimental i entenimentat— em va subjugar tant que ja no vaig poder parar de llegir”. I sí, és cert: de sobte, una vegada escoltem els primers compassos del ritme de la prosa —una col·lecció interminable de recursos esplendorosos per aconseguir l’efecte còmic a través de la imaginació verbal—, una vegada coneixem el narrador, un paràsit feliç que es conforma amb una gran dosi d’abúlia a “fer la viu-viu entre els supervivents”, i l’acompanyem de matinada cap a la platja per veure’l com deixa caure el pes mort del cos esgotat a la sorra després de la festa, ja no tenim ganes d’altra cosa que continuar a Vilafarta, un poble de la Costa Daurada que s’està preparant per a la temporada turística i on el plat fort són unes jornades gastronòmiques amb la promoció de l’escórpora com a protagonista.

L’esperança d’un escriptor, deia Auden, consisteix a ser com un formatge d’alguna vall, local, però admirat arreu. A El dia de l’escórpora es descriu l’energia primària d’un poble, “un món minúscul per no haver d’eixamplar l’esperit i poder anar a comprar el pa a peu”, un compendi d’insipidesa, cretinisme i terboleses econòmiques regit pels “factòtums locals, constructors i hotelers”, i per on pul·lulen, donant vida a la textura de rerefons de la novel·la, “molts turistes de caravana i espardenya” i un elenc de personatges secundaris tan impagables com els pescadors de tota la vida, els habituals del bar dels inútils o els headhunters de l’Ebre: tots són els artífexs d’unes anècdotes narratives exemptes de grans intrigues o de passions majúscules, però absolutament memorables per la con­fiança amb què Miquel Bonet creu en la comèdia per la comèdia, és a dir, per l’habilitat amb què subministra l’ordre de les paraules i la informació que contenen, per l’aliança que trena entre una acció trepidant i un narrador juganer que no s’acaba de creure el que està passant.

De cop i volta, el que semblava una novel·la feroçment costumista es converteix en l’apropiació al·lucinada d’uns ingredients de ciència-ficció de sèrie B, i una escórpora gegant s’entossudeix a cruspir-se els banyistes

Sí que s’ho creu, en canvi, el lector, sobretot perquè Bonet té la delicadesa d’entendre que crear és inventar, esborrar la frontera entre el real i el fictici, el normal i l’anormal, el comú i l’estrany, veure la novel·la com un espai per a l’ocurrència i el deliri, el lloc on es pot esdevenir qualsevol cosa, el lloc de la fantasia, com si crear fos la recerca de qualsevol argument que servís per escriure qualsevol idea: de cop i volta, el que semblava una novel·la feroçment costumista es converteix en l’apropiació al·lucinada d’uns ingredients de ciència-ficció de sèrie B, i una escórpora gegant, com el tauró excepcional de Peter Benchley que havia decidit lluitar contra els homes per dir, potser, que el món havia perdut la seva naturalesa cristal·lina i era gomós, opac i de fang, s’entossudeix a cruspir-se els banyistes. De cop i volta, entrem en una estètica de tebeo tractada amb un humor extrem, amb un radical sentit de la bogeria mesurant al mil·límetre l’abast de les aventures, narrant els cataclismes, o els disbarats, com si fossin una experiència científica o mèdica i no un fet insòlit. Mentre llegim El dia de l’escórpora som feliços; i encara ho som més quan, a l’última pàgina, ens adonem que Bonet ens obsequia amb una darrera descaradura, un final literalment feliç.

El dia de l’escórpora 

Miquel Bonet 
La Segona Perifèria, 2024
208 pàgines. 18,20 euros