Mercè Ibarz: “Rodoreda no és en absolut cursi, és més aviat punk”

Mercè Ibarz (Saidí, 1954) és una dona que no es resigna en cap dels aspectes de la vida. Observadora, educada, enganxada sempre a l’actualitat, aquesta escriptora i periodista adverteix que vivim en un moment especialment complicat i difícil per a les dones. “Continuem sent el cos al qual es pot fer de tot”, diu. Aquesta dimarts ha rebut el premi Trajectòria.

Pregunta. Què suposa el premi Trajectòria?

Resposta. Un premi que es diu Trajectòria t’alegra perquè reconeix un recorregut, no necessàriament això que se’n diu una carrera. La creació literària és una cursa de fons, on has de ser-hi i seguint picar pedra. És molt agradable perquè el decideix la gent del ram.

P. I continuarà picant pedra?

R. Sí, ara tinc tres projectes en marxa. Actualment l’escriptor ha de tenir en compte el calendari de l’editor, i tot i que soc una escriptora que no em puc apressar, ara el temps se’t tira a sobre. Tinc 69 anys, el meu marit va morir fa poc, dos mesos abans de fer-ne 71... No pots descartar res. La vida parla i mana, has d’estar atent al que va manifestant, i de tant en tant et clava una clatellada. Per sort, tinc un ofici, escriure, que és un bé dels déus.

P. Tríptic de la terra l’ha convertit en una autora clàssica de la literatura catalana. Com ha evolucionat la seva relació amb Saidí?

R. Això li dec a la Isabel Obiols. La tercera part, que és la nova, és una continuïtat. Em consideren dins de la literatura rural, però em limito a dir que és una literatura entre la ciutat i el camp. És Saidí, però pot ser qualsevol lloc del món on hi ha una agricultura activa, no parlo d’una agricultura que ja no existeix. Proclamo que és una falsedat parlar d’agricultura intensiva, és agricultura industrial.

P. El maig del 2019, el seu germà va haver d’arrencar els mateixos presseguers de la terra que havien llaurat generació rere generació. La vida és pitjor sense aquests arbres?

R. És difícil de dir. Amb aquests llibres no he fet mai periodisme, no vaig preguntant a la gent. Escolto el que diuen, bàsicament la família. Als pobles rurals hi ha un sistema comunicatiu de protecció de la comunitat. Són estoics i prudents, callen més que no parlen... Tots ho saben tot de tots, però diuen poc dels problemes. Aquesta agricultura industrial, en moltes zones com la meva, a més, durant anys ha permès fer un gran salt en el nivell de vida que sens dubte mereixien. Anem malament? Per sort no som França, on un pagès se suïcida cada dia o dos, i això passa perquè a França la família pràcticament ha desaparegut. No esclata tot perquè aquí hi ha xarxes.

P. Parla molt de la família. És el que ho marca tot?

R. Per descomptat estem molt marcats per la família; per a la creació literària no s’acaba mai. Però com a persona estic comprovant que és més important l’adolescència i la primera joventut. Un altre tema meu és l’amistat.

P. Què s’ha de fer perquè Rodoreda sigui llegida per les noves generacions?

R. Ja ho fan. Per sort el públic de Rodoreda s’ha ampliat i rejovenit fa uns quants anys. En el primer llibre que vaig publicar el 1991, un encàrrec de l’editor Xavier Folch, estava estupefacta perquè tot sovint se la considerava una escriptora cursi, cosa que encara passa. Llegia les seves últimes obres i em semblava una punk, per fer servir una imatge exagerada però ben gràfica que ara tants lectors comparteixen. Rodoreda no és en absolut cursi, és més aviat punk. Tan punk, diguem, com Cormac McCarthy, per exemple. A vegades les obres literàries majors no sempre troben el seu públic de seguida. La plaça del diamant i Mirall trencat, que indiscutiblement són grans novel·les, han fet ombra durant anys a totes les altres obres seves. Ella estava molt atenta a com es rebien els seus llibres, per cert. Viatges i flors, Quanta quanta guerra i La mort i la primavera han trigat a ser descobertes, i actualment aquests llibres inspiren altres arts. Ara: em sorprèn que posin en escena novel·les però no el seu teatre. Tenim en cartellera al Grec, i després anirà al TNC, una altra adaptació de La plaça del Diamant... És clar que cada generació fa i ha de fer-ne la seva lectura, però no estaria gens malament que el seu teatre fos pres seriosament i pugés a l’escenari, i amb dramatúrgia moderna, d’ara mateix. Que l’agafés Calixto Bieito, per parlar d’un altre diguem-ne punk. Amb la seva poesia passa el mateix. I amb la seva pintura, que l’hem de veure més; més ben dit: simplement, l’hem de veure! Rodoreda és una artista molt completa.

P. Va ser una mala mare, Rodoreda?

R. Què vol dir, una mala mare? Les mares són persones, no fàbriques sempre en ple rendiment ni màquines que no s’espatllen mai. Mira, jo mateixa vaig tenir una estupenda mala mare! M’ho preguntava tan sovint que un dia, tipa de sentir-la, li vaig dir: “Has estat una estupenda mala mare”. I es va quedar ben tranquil·la, tu! Si tornem a Rodoreda, he d’insistir que no faig biografia (que has de saber-ho tot o el màxim de tot), miro de retratar-la, faig retrats, sempre a partir de la lectura dels seus llibres. Per què li hauria dedicat tants anys i temps (més de 30 anys), si els seus llibres no m’inspiressin, com a lectora i sobretot com a escriptora? És clar que l’experiència vital d’un autor compta en la seva obra, molt. Però cal dir i proclamar que Rodoreda va estar en contacte sempre amb el seu fill des de l’exili, fins que es va armar el gran merder de l’herència, com en tantes famílies. Podríem parlar d’altres casos d’escriptors catalans a l’exili, com el mateix Armand Obiols, parella a l’exili de Rodoreda, o Pere Calders, que van deixar el primer una filla i el segon un fill aquí, però qui gosa jutjar un exiliat? Amb mi, que no hi comptin.

P. Escriptora i periodista. Com es manté el pols informatiu al llarg dels anys?

R. Llegeixo cada dia quatre diaris. Hegel deia que per al ciutadà la lectura del diari era l’oració diària per començar el dia. Per mi es imprescindible. Deunidó la bombolla en què vivim la gent que tenim la vida resolta, només faltaria que passis de saber de la vida del món.