Mercè Ibarz: Literatura de proximitat

L’any 1993, un lector recelós del purament novel·lesc que hagués entrat en una llibreria amb la il·lusió de trobar un llibre que tracés aliances entre la ficció i l’assaig, que conjugués narració i ciència social i se submergís en un espai on es jugués ambiguament amb la realitat i la ficció i entengués la literatura no com un reflex de la vida, sinó com una crònica de les relacions amb la vida, n’hauria sortit decebut.

Potser el convenceria l’arravatada delicadesa verbal d’Enric Casasses a El poble del costat, l’alegraria la intriga al voltant de la mecànica de la corrupció armada per Ferran Torrent a L’any de l’embotit, i celebraria que els nous contes de Quim Monzó a El perquè de tot plegat se centressin en el drama intens i risible ocult rere les extravagàncies anecdòtiques i mínimes de les relacions sentimentals. Però no es fixaria en el thriller social que Víctor Mora proposava a La dona dels ulls de pluja, deixaria de banda el rerefons culturalista dels contes que Xavier Roca-Ferrer reunia a El cap de Penteu, la càrrega folklòrica de les llegendes que Pep Coll aplegava a Muntanyes maleïdes no el seduiria gens, en tindria prou de tastar alguna frase de Cames de seda de Maria Mercè Roca per comprendre que allà no hi havia d’anar a buscar res perquè res hi trobaria, i que Baltasar Porcel publiqués a Molts paradisos perduts un seguit de relats que ja figuraven amb anterioritat a les seves novel·les li semblaria una operació editorial excessivament descarada. De la secció d’assaig, després de fullejar llibres divulgatius, d’arraconar-ne alguns de massa marcats per l’erudició, i de desdenyar-ne moltíssims d’oportunistes aliens a la literatura i al pensament, triaria Viatge pels grans magatzems, de Josep Maria Espinàs, un cas exemplar d’escriptor que observa i il·lumina els racons insòlits d’una realitat habitada per gent tan ordinària com el propi lector, però li sabria greu no localitzar enlloc un títol vivament recomanat per Antoni Marí des de Calaceit, publicat per una editorial tan local i minúscula com Quaderns de la Glera: l’autora era Mercè Ibarz (Saidí, 1954), una periodista que l’any 1981 havia publicat una breu història d’ETA i deu anys més tard un estudi sobre la vida i l’obra de Mercè Rodoreda, i el llibre es deia La terra retirada.

Per calibrar l’impacte que va representar aquest llibre, reeditat el 1994 per Quaderns Crema, cal recordar que aleshores encara no s’esmentava enlloc la problemàtica de la “España vacía”, la immigració no obria tampoc les pàgines dels diaris, i la crisi del camp, els daltabaixos climàtics i les quotes agrícoles de la Comunitat Europea apareixia tan sols com una amenaça llunyana i poc creïble: a La terra retirada Mercè Ibarz ja explicava de quina manera els habitants de Saidí havien deixat de ser pagesos per esdevenir agricultors, petits propietaris rurals més tard, i, a la fi, i de sobte, una gent desorientada i sense professió que rebia subvencions per no treballar una terra on les pomeres i els presseguers havien ocupat el lloc del cereal de regadiu. Més enllà de l’explicació raonada d’uns fets, la força del llibre –”el gust de contar històries”- radicava en l’habilitat de Mercè Ibarz per conjuntar -sense nostàlgia, amb molta sang freda i gens de sentimentalitat- el context social amb els seus avatars familiars, per descriure la relació que mantenia des de fora de Saidí amb la geografia i el paisatge moral del lloc on va néixer, per dibuixar a través d’unes imatges dures i potents una època abolida i un present i un futur incerts.

Però per calibrar amb justesa l’impacte de La terra retirada cal recordar sobretot que aleshores Mercè Ibarz va practicar, amb la impetuositat d’una pionera solitària, una manera d’entendre la literatura avui expandida arreu gràcies a autors com Emmanuel Carrère, Joan Didion, Olivier Rolin, Charles Reznikoff o Svetlana Aleksiévitx. Ivan Jablonka ho descriu així: “El repte és experimentar col·lectivament. Imaginem una ciència social que captivi, una història que commogui perquè demostra i que demostra perquè s’escriu, una indagació en la qual es revela la vida dels homes, una forma híbrida que podem anomenar text-investigació o creative history: una literatura capaç de dir alguna cosa sobre el món”.

‘La terra retirada’ és una mescla d’autobiografia, investigació etnogràfica i crònica documental

Els llibres de Mercè Ibarz se situen en aquest territori, en una terra de ningú, enmig d’una frontera literària: després de la mescla d’autobiografia, investigació etnogràfica i crònica documental que era La terra retirada, va venir La palmera de blat (1995), una relectura del mateix món vist com si de les cendres del passat n’hagués de ressorgir una altra mena de testimoniatge. No hi havia una nova realitat perquè la realitat és sempre la mateixa, però sí una manera diferent d’interpretar-la: el component oníric s’arrelava a la trama amb una absoluta normalitat i Saidí, de cop i volta, adquiria una semblança amb la Comala fantasmagòrica de Juan Rulfo, les veus dels morts per ordenar el present eren tan reals com les dels vius per no desfer-se del passat, el somni habitava en el mateix espai que la vigília, i l’instint tel·lúric de Mercè Ibarz construïa uns episodis magistrals al voltant dels últims moments de la vida de l’avi de la protagonista, submergida en una realitat tan subjacent o imaginable com la novel·la que protagonitzava. I en els contes urbans de A la ciutat en obres (2002) i de Febrer de carrer (2005) es produïa el camí invers i el somni, l’estrany i el passat adquirien una presència tan real que semblaven que fossin reals: tant en un llibre com a l’altre el lector no sabia si estava davant d’una filigrana espectral, però no tenia cap dubte que llegia uns textos molt ben travats que es resistien a ser interpretats racionalment.

L’afany de Mercè Ibarz per instal·lar-se en regions frontereres, però, no es limita només a les qüestions formals o al joc interactiu entre gèneres literaris diferents, sinó que també la porta a submergir-se severament al fons de la frontera moral: el centre de la novel·la No parlis de mi quan me’n vagi (2010) són els esdeveniments íntims que es produeixen quan es deixa enrere l’edat adulta i s’entreveu el primer avís de la vellesa, i Vine com estàs (2013) planteja les conseqüències que origina culpar-se o responsabilitzar-se d’una guerra que no s’ha viscut gràcies a la persistència de la memòria familiar. En l’esclat feliç d’hibridesa literària que és L’amic de la Finca Roja (2017) Mercè Ibarz es resumeix a ella mateixa i el lector hi retroba la presència de l’escriptora de sempre, una entusiasta que creu en la perfectibilitat de l’art i en la bellesa de les coses més senzilles, convençuda que la cultura les pot transformar en una raó transcendental, com si la literatura fos una fèrtil frontera des d’on observar la realitat del real, sense maquillatges estètics ni de forma.

A El soldat de Baltimore (Assaigs sobre literatura i realitat en temps d’autoficció), Xavier Pla comenta una idea del crític francès Alexandre Gefen sobre l’emergència d’autors “d’una literatura de contacte, d’una escriptura de proximitat, capaços de donar veu als que fins ara no tenien veu”, una literatura que busca “cuidar” el lector, “intentant curar els traumatismes, individuals i col·lectius, i intensificar l’empatia. La literatura es proclamaria útil perquè ens posaria més que mai en contacte amb experiències de pensaments de valor moral i perquè ens permetria recompondre a l’alteritat en una societat esclatada en individus”. És l’afany que ha guiat la trajectòria literària de Mercè Ibarz, com si no tingués altra opció que complir amb la intricada obligació de ser fidel a ella mateixa i al seu caràcter d’escriptora insubornable mentre cuida apassionadament la salut moral dels seus lectors.