Mercè Ibarz llegeix Rodoreda
Dels museus d’història natural, de la guerra, de l’antropologia, de la imaginació prehistòrica. Per això mateix està emparentada amb la fantasia retrospectiva o futurista, que s’alimenta també d’aquestes fonts, tal com han fet autores tan diverses com Virginia Woolf i Ursula K. Le Guin. Un impuls narratiu que en Rodoreda ressona i prové de les guerres viscudes i del paisatge tel·lúric de Romanyà: els dòlmens prehistòrics mil·lenaris, la cova d’en Daina tres segles anterior a la nostra era, el suro Xato i els arbres Gegants del Bosc”, amb aquestes paraules Mercè Ibarz descriu Quanta, quanta guerra, la darrera novel·la de Mercè Rodoreda, de la qual Ibarz fa un captivador i penetrant perfil a Retrat de Mercè Rodoreda.
Com diu Ibarz, no es tracta d’una biografia usual. I no només perquè l’autora intervé en el text, fa explícita la seva mirada i el lloc des d’on escriu, sinó perquè en cada una de les pàgines la voluntat de captar l’essència de Rodoreda és més gran que el desig de reconstruir cada un dels moments viscuts. Retrat de Mercè Rodoreda és l’obra d’una lectora que des de fa més de tres dècades llegeix i rellegeix amb deteniment l’obra de l’autora de Mirall trencat. El llibre és, alhora, una reivindicació de l’escriptora morta el 1983, a la qual Ibarz fa dialogar amb la gran tradició europea, on també l’inscriu: “Les obres últimes (encara no estava editada La mort i la primavera, que sortiria pòstumament)”, recorda Ibarz, “a mi em semblaven rares a matar, d’escriptura indescriptible, d’una imaginació entre surrealista i abstracta que em recordava estampes de Leonora Carrigton”.
A través de les pàgines del llibre, Ibarz penetra en aquesta escriptura, on veiem el diàleg entre la tradició europea i el món del qual prové, entre l’experiència col·lectiva i l’experiència personal, íntima, entre la realitat coneguda durant l’exili i la terra a la qual pertany. Perquè el territori sempre és allà, des de la plaça del Diamant i els carrerons barcelonins fins a Romanyà de la Selva, on arriba el 1972, “acompanyada d’una vella amiga”, explica Ibarz. “Encara pensa en Viena, on a causa d’una malaltia fulminant i desesperada un any abans havia mort Armand Obiols, que de nom de debò es deia Joan Prat”, detalla Ibarz.
Per a ella, la terra també és important: autora de La terra retirada, una crònica des del punt de vista individual i col·lectiu de Saidí, el seu poble natal, sobre el qual va tornar a escriure a la novel·la La palmera del blat i, quasi vint-i-cinc anys més tard a Labor inacabada, una nova crònica en primera persona. Tres textos escrits al llarg dels anys reunits a Tríptic de la terra (Anagrama) que dialoguen amb l’obra de Rodoreda i que expliquen també l’interès d’Ibarz pels llocs: a Retrat de Mercè Rodoreda, recorre els indrets en els quals s’ha desenvolupat la vida de Rodoreda, els d’aquí i els de l’exili, i en els quals mai va tenir una casa pròpia, potser per això en totes les seves novel·les les cases tenen sempre un paper rellevant: “La casa pròpia semblava una quimera. L’habitació de París era prestada, el pis de Ginebra estava a nom de Prat, la casa familiar a Barcelona ja no existia, el pis que s’havia comprat al carrer Balmes li era insuportable i la ciutat mateixa li resultava aliena”. Retrat de Mercè Rodoreda és una invitació a la lectura: Ibarz ens convida a llegir Rodoreda i a descobrir-la, i Club Editor ho fa fet possible no només recuperant Quanta, quanta guerra, sinó publicant en castellà La mort i la primavera, que, com va dir el crític Nadal Suau, fa un retrat de la literatura catalana i ibèrica de la segona meitat del segle XX.
Distòcia, Pilar Codony
Els últims anys, el premi Documenta ens ha descobert noms de gran vàlua literària: des d’Alicia Kopf i Irene Solà fins a Irene Pujades i Pilar Codony, que es va endur el guardó el 2021 amb Distòcia, una novel·la en la qual l’autora, veterinària de professió, indaga sobre la relació entre individus i animals mitjançant la idea de maternitat, punt de trobada entre els animals i les persones. La protagonista, que viu un embaràs no desitjat, es reconeix en les bèsties, hi sent una correlació. A partir d’aquí, l’autora, narradora hàbil i que escapa de qualsevol retòrica i ingènua idealització entorn del món rural, articula una reflexió que trenca no només amb la dicotomia bèstia/ésser humà, sinó també amb la de raó/cos i amb la de racionalitat/instint.
L’Altra Editorial, 2022. 196 pàgines. 17,10 euros
La princesa sou Vós. Blanca Llum Vidal
Filòloga de formació, Blanca Llum Vidal és una de les nostres poetes més rellevants. Des de Punyetera flor, del 2014, fins a Aquest amor no és U, Vidal ha demostrat tenir veu pròpia i, coneixedora de la tradició, articula un discurs on l’element poètic s’inscriu en un posicionament polític i, sobretot, en un intent de subversió dels models i discursos establerts. Trobem tot això a La princesa sou vós, on l’autora recupera la tradició vuitcentista de l’epistolari amorós per donar-li la volta: ella és la que parla, dirigint-se a un vós del qual no sabem res. Existeix? És una projecció? Una invenció? A través de les cartes, qüestiona els mecanismes de dominació inherents a tota relació així com les trampes ideològiques en les quals està atrapat allò quedenominem amor.
Club Editor, 2022. 104 pàgines. 14,50 euros
Els desperfectes. Irene Pujadas
No sempre els premis cauen en les mans que els mereixen, però no és el cas d’Irene Pujadas: premi Documenta 2000 i Ciutat de Barcelona 2021 per Els desperfectes, un extraordinari llibre de relats. Vint-i-dues històries que ens presenten personatges imperfectes en una realitat quotidiana plena de desperfectes, on les coses no acaben d’encaixar: tenim, per exemple, la vetlla d’un home encara viu o un terreny maleït que fa que un nen perdi els dits. Amb humor negre i molta ironia, l’autora afronta temes com la por, la maternitat, la precarietat o el turisme massificat, mentre demostra dominar el gènere, juga amb la forma i amb els registres lingüístics, barrejant termes cultes amb col·loquialismes i barbarismes, i ens presenta un dels millors llibres de relats dels darrers anys
L’Altra Editorial, 2021. 142 pàgines. 17,10 euros
L'edat dels vius. Mar Bosch Oliveras
Vivim obsessionats per l’eterna joventut. Vivim negant tant el pas del temps com la vellesa, en una lluita constant contra la idea de finitud i de mort. Aquest és el punt de partida de la novel·la de Mar Bosch Oliveras, que es trasllada fins a l’any 2046 per parlar amb lucidesa de nosaltres i de la nostra por d’envellir. L’Elisa Neri és l’única supervivent d’un món que s’ha extingit paradoxalment després d’haver eliminat la vellesa. Elisa emprèn un viatge amb l’única companyia d’una rata; és un viatge on l’Elisa recupera tot allò que ha deixat enrere, on redescobreix el llegat de les generacions precedents i la bellesa del pas del temps, com també la importància de la finitud, amb la qual, finalment, es retroba Sant Pere.
Univers, 2022. 176 pàgines. 18,05 euros
Sola. Carlota Gurt
A la novel·la de l’autora de Cavalcarem tota la nit (premi Mercè Rodoreda) la trama és el menys important. Es podria dir que no hi ha trama, el que hi ha és una veu forta, inquietant, que dubta i vacil·la, que es projecta enfora i es recull endins. És la veu de la Mei, refugiada a la casa de la muntanya de la seva infantesa per retrobar-se, per sobreviure. Ja era una dona sola abans de retirar-se. Allà la solitud és diferent, primer és física. Gurt descriu com la solitud ha transformat i transforma la Mei, com és la solitud allò que l’ha enfonsada i també allò que la rescata. El bosc és metàfora de l’estat d’ànim de la Mei, el seu correlat: veiem el bosc i la veiem a ella. Sola és un compte enrere, és el lent, a vegades angoixós, endinsar-se en les zones d’ombra d’una dona que podem ser totes nosaltres.
Proa, 2021. 376 pàgines. 18 euros
Tu suscripción se está usando en otro dispositivo
¿Quieres añadir otro usuario a tu suscripción?
Si continúas leyendo en este dispositivo, no se podrá leer en el otro.
FlechaTu suscripción se está usando en otro dispositivo y solo puedes acceder a EL PAÍS desde un dispositivo a la vez.
Si quieres compartir tu cuenta, cambia tu suscripción a la modalidad Premium, así podrás añadir otro usuario. Cada uno accederá con su propia cuenta de email, lo que os permitirá personalizar vuestra experiencia en EL PAÍS.
En el caso de no saber quién está usando tu cuenta, te recomendamos cambiar tu contraseña aquí.
Si decides continuar compartiendo tu cuenta, este mensaje se mostrará en tu dispositivo y en el de la otra persona que está usando tu cuenta de forma indefinida, afectando a tu experiencia de lectura. Puedes consultar aquí los términos y condiciones de la suscripción digital.
