Política i degradació del llenguatge

Temps enrere es sentia el següent acudit, relatiu a la revolució russa de 1917. Un escombriaire se’n troba un altre, als carrers de Moscou, i el primer li diu al segon que la vida dels proletaris és una explotació insuportable i que cal fer la revolució. L’altre, més pessimista, li diu: “I això, solucionarà alguna cosa?” “Ja ho crec, diu el primer. Fem la revolució, i tot canviarà!” Se suposa que el segon li va fer cas. Va passar la revolució i els dos escombriaires es van tornar a trobar als carrers de Moscou; i el segon, l’escèptic, va dir-li al primer: “Em vas enredar. No veig que hagi canviat res. Tornem a escombrar, com abans.” I el més revolucionari li va respondre: “Ja ho crec, que ha canviat tot. Ara som els amos”.

Aquest va ser el sentiment que Ivan Bunin (1870-1953) va experimentar arran de la revolució russa i de les seves conseqüències. Bunin era fill d’una família noble empobrida, tant, que no es pot dir que perdés cap privilegi a causa de la revolució. Simplement, com a home de lletres que era capaç de considerar els fenòmens històrics i polítics amb una gran serenitat i una amplíssima mirada, Bunin va creure que els avantatges derivats de la revolució russa no havien millorat la situació dels que més reparacions necessitaven: els camperols. És sabut que, fins al final de l’època tsarista, a Rússia només hi havia dues classes socials: els aristòcrates i els pagesos. Per a Bunin, els pagesos van quedar decebuts del capgirament polític, i els aristòcrates encara més; ben entenent que els aristòcrates van ser substituïts per una altra casta, la dels soviets, fills de Trotski i de Lenin, que van cometre moltes barbaritats explicades per Bunin. Aquest va escriure un diari durant els dos anys posteriors a la revolució, i aquestes reflexions són les que el lector llegirà amb molt de profit: Iván Bunin, ­Días malditos. Un diario de la Revolución (Barcelona, Acantlado, 2007).

El llibre sembla una mica antic —però si ni Homer és antic!—, i el lector, a manca de pianos i de calces esteses, potser considerarà que no és cap novetat —però si Dante encara és d’avui!—; és novetat, tanmateix, si es té present el diagnòstic que Bunin va fer d’aquell fet històric que el va portar a l’exili parisenc l’any 1920, lloc on va adquirir fama i lectors. Gràcies al ressò dels seus llibres i al sentiment antisoviètic de bona part de la intel·lectualitat francesa, l’autor va rebre el primer Nobel atorgat a un ciutadà rus, l’any 1933. Però Bunin no va ser ni un revolucionari ni un reaccionari: la seva literatura està més aviat amarada de la simpatia cap a la classe més desafavorida de la Rússia anterior i posterior a la revolució, la pagesia, i, com a molt, a la incipient classe urbana de funcionaris, artesans, comer­ciants i mercaders.

Allò més important del llibre és que aquest escriptor, en funció del seu ofici, va vincular la revolució russa amb la degradació del llenguatge polític i amb la manipulació de les masses: una estratègia pròpia de tots els moviments populistes, també els nacionalistes. No va simpatitzar ni amb els simbolistes ni amb els futuristes, que començaven la seva carrera, com ara Alexander Block o Maiakovski; i encara va mostrar menys simpatia pels escriptors que s’havien entregat amb els ulls tancats a la nova política literària impulsada per aquells dos crítics analfabets vinculats al nou govern —Lunatxarski i Shdànov—, pregoners d’un “realisme a la soviètica” que no va donar cap gran literatura. Considerava que aquests escriptors s’havien adherit a un programa de tòpics i frases fetes, derivades de la manipulació política del llenguatge i la tergiversació de la veritat.

El problema no era que hi hagués “imbècils que creuen que hi ha hagut un avenç sense precedents en la història russa” (ho va dir Tolstoi); el problema era que el “poble” —substantiu que no vol dir gairebé res, perquè una nació està feta de gent de mena molt diversa i vota propostes molt contràries— s’havia empassat unes paraules, unes expressions i uns eslògans que no posseïen cap veracitat. Vegeu aquesta comparació de la revolució russa amb la francesa, segons Bunin: “Ha proliferat el nombre de tota mena d’autoritats, comitès, unions i partits ... i mentrestant tots es devoren entre si; i, a més, s’ha creat un nou argot consistent en exclamacions grandiloqüents, barrejades amb els insults més esqueixats ...”. I encara, amb acuïtat: “La decadència, la destrucció de l’idioma, l’oblit del sentit sagrat de les paraules, del seu so i del seu pes, fa temps que s’han convertit en moneda comuna”.

Al seu llibre La llengua del Tercer Reich, Victor Klemperer va detectar el mateix mal en relació amb un altre gran moviment totalitari del segle XX. És aquest tractament banal, trivialitzat i mentider de les paraules allò que posseeix, ara sí, una enorme actualitat, especialment en l’àmbit de la política. Les Corts espanyoles no en són l’únic exemple.