Un lloc on caure morts. En defensa d’una cultura de nínxol

Un nínxol és una cavitat practicada en un mur o en una construcció, feta per col·locar-hi una estàtua, un gerro o un cadàver en posició horitzontal. Però, a què ens referim quan, amb to despectiu, diem que una pel·lícula, un llibre o una obra de teatre és “de nínxol”? Jo mateixa m’he vist envestida per comentaris del tipus “m’ha encantat la teva obra, però és molt de nínxol… no sé si la meva mare l’entendria”. Com si això fos necessàriament dolent! Com si no pensar en les vostres mares ―tal com les presenteu, unes pobres senyores de comarca antiquades i analfabetes― no fos una virtut a l’hora d’escriure. Com si encara no haguéssim entès que la cultura dominant d’aquest país, aquella que és per a tota la família, sempre resulta generalista, planera i poc interessant.

Només cal veure la gala dels Gaudí per corroborar que popular no sol ser sinònim de bo. Que els projectes concebuts en despatxos, on hi ha massa preocupació pels targets i les audiències, acaben sent una versió descafeïnada del que aspiraven a ser. De veritat estem discutint si és millor Casa en flames o El 47!? Suposo que a les vostres mares els van encantar, però totes dues són dolentes i tenen el mateix defecte: volen agradar a tothom.

Resistint-me a donar per perduda la cultura catalana i seguint les recomanacions de les meves prescriptores culturals, he llegit el nou llibre d’Eduard Olesti, Gossos dempeus (Club Editor) ― que, segons Andrea Gumes a Nervi (3Cat) és tant de nínxol com la meva obra i les tires còmiques de Martí Melcion. Ja s’ha dit que Olesti retrata una Barcelona bohèmia i sarnosa amb la qual poques podem empatitzar, i malgrat l’esforç de l’autor a referir constantment Txékhov quan apareix una ratlla de cocaïna, qualsevol intent d’universalitat resulta insuficient. Però, és això el que fa que un producte cultural sigui de nínxol? La cocaïna? Les converses sobre l’art? Potser totes dues coses juntes, i no faig broma. Per entendre el llibre d’Olesti has d’haver passat més d’una nit entre poetes pedants i actors egòlatres, que no saben si odien o si es volen follar la Juliana Canet. És clar que la teva mare no l’entendria, li falta context i experiència, però també queda clar que Gossos dempeus ha trobat un nínxol, un motiu de ser que va més enllà d’assegurar el futur dels socialistes a Catalunya.

I podria posar-me romàntica, reivindicar el nínxol com un espai per combatre els llocs comuns. Parlar de l’avantguarda, de la importància d’obrir camí i de perdre la por a semblar uns esnobs per afirmar que les sèries de Netflix són un càncer cultural. Advertir, encara més, dels perills de la fagocitació del mainstream, demanar un minut de silenci pel feminisme i recordar la causa de la seva mort: ser accessible. Però també sé que, al final, tots busquem un lloc on caure morts.

Pots fer com Dani de la Orden i Marcel Barrena, que feia setmanes que insistien a la senyora de la neteja perquè els buidés les prestatgeries per fer-hi caber tants Gaudís. Però, quan morin, ells i els premis aniran a parar a una fossa comuna amb tots aquells que van fer passar una bona tarda a la teva mare. O pots guanyar-te el nínxol ―de mercat, sí, que tots volem viure de l’art―. Pagant, localisme a localisme, la tomba a la qual esperem que ens porteu flors. Aquí descansa algú amb moltes ganes de ser recordat per haver sigut genuí, autoconscient i espavilat. O, si us fem ràbia, un esnob oportunista que l’únic que va saber fer va ser emplenar les esquerdes del seu temps.