Anna Cerdà: “Paral·lel 62 és un laboratori que intenta obrir finestres perquè altra gent pugui estirar fils”

Des de juny del 2022, Anna Cerdà codirigeix la sala Paral·lel 62, juntament amb Núria Ferré. Aquest teatre de l’avinguda Paral·lel, dels més antics de Barcelona, on ara s’aposta sobretot per la música, és propietat de l’Ajuntament de Barcelona i està gestionat per tres entitats: L’Afluent, Sala Upload i Quesoni, que es van unir per participar en el concurs públic. La unió va fer la força i des de fa dos anys i mig estan trencant motlles en la gestió musical, amb un model que vol generar oportunitats al sector cultural, especialment entre entitats i col·lectius minoritaris, i fomentar l’economia social i solidària, a més del vincle amb el barri. No és fàcil i el camí és lent, però es van generant canvis.

Pregunta. Aquest és un teatre històric, segurament dels més històrics de Barcelona.

Resposta. Sí, de finals del segle XIX. Hi havia el Teatro Español. Això és una cruïlla històrica, literalment. I és una cosa molt xula que ens agrada reivindicar. Aquí hi ha hagut circ, teatre, sarsuela, cinema, i fem la broma que continuem fent circ, perquè seguim fent malabars. És una responsabilitat i alhora un orgull.

P. En els últims 15 anys, aquesta sala ha viscut molts canvis. Va ser Artèria Paral·lel, de la SGAE, després la sala Barts i finalment Paral·lel 62. Des del 2022 agafeu el relleu de The Project.

R. Sí, és propietat municipal i té una gestió privada, que va per concurs. Ja fa molt de temps que aquest espai és propietat municipal, cosa que últimament és més coneguda, perquè hi ha hagut aquest canvi de gestió. Abans no era tan evident. La concessió va acabar i l’Ajuntament va decidir tornar a obrir aquest concurs, però canviant bastants fonaments del que es demanava. The Project va decidir que no encaixava amb la seva manera de fer i no s’hi va presentar.

P. Compagineu teatre amb pati de butaques, i concerts amb pista de ball. Com ho podeu fer?

R. És una de les meravelles d’aquesta sala —que també ens genera molts maldecaps i molta feina—, que és superpolivalent, i això la fa bastant única a Barcelona. Tenim dos formats, amb totes les butaques col·locades, i entre les tres plantes hi caben 933 persones. Però quan retirem les butaques i la platea es converteix en una pista de ball o de concerts, hi caben unes 1.500 persones. Aquesta polivalència és superinteressant perquè ens permet aquesta diversitat.

P. De partida, el vostre projecte ja era diferent perquè us van unir tres petites empreses per al concurs: L’Afluent, Sala Up­load i Quesoni.

R. Absolutament. Quan es va fer públic el concurs, i es va veure que semblava que tenia una altra dinàmica, una altra pinta... tot el sector hi va estar interessat, evidentment. Promotors grans, petits, mitjans, entitats, associacions... tothom s’ho mirava. Un conjunt d’entitats més petites vam començar a conversar i vam veure que era un projecte d’envergadura i que calia una lògica de col·laboració.

P. Sou dues codirectores. I totes dues dones, poc habitual en el món de la música.

R. Sí, totalment. Quan es va veure que aquestes bases propiciaven una altra manera de gestionar o fins i tot exigien una altra manera d’enfocar les coses, ho vam abordar de la manera que ens agrada abordar-ho, amb certa horitzontalitat, amb una perspectiva de gènere molt clara, i a més, l’equip estava força feminitzat.

P. En quin sentit es treballa per a l’economia social i solidària?

R. Estem treballant-hi tant com podem. No és un model tancat, ni idíl·lic ni perfecte, ni és la solució del sector musical. Som una mena de laboratori que intenta anar fent coses i obrir finestres i servir perquè altra gent pugui estirar fils. Intentem que el màxim d’economia que generem vagi destinat a aquest tipus d’economia, que no només busca el lucre, sinó un creixement sostenible, i sobretot el benestar de les persones i el planeta si m’apures. Entrem en un món també de contradiccions, de coses que voldríem fer i no aconseguim fer... per exemple, a les barres, amb els productes que la gent pot consumir quan ve. D’una banda, el nostre patrocinador és una cervesa comercial, Estrella Galicia, i n’estem contents, però també treballem amb una cooperativa de refrescos que es diu Frixen. De manera que no tenim Coca-Cola ni Pepsi-Cola sinó els seus refrescos, elaborats amb criteris de comerç just, d’economia solidària, relativament locals, es fan a Saragossa. Com que tenim moltes vendes, el projecte ha pogut créixer. També treballem amb la gent del Banc de Recursos Mancomunats, un projecte que es gestiona des de la cooperativa Impulsem, que es dedica a la inserció laboral de gent del barri.

P. Quin vincle teniu amb el barri?

R. No és un centre cívic ni un espai social del barri, però es cedeixen espais per a projectes i usos concrets d’entitats. Per exemple, cedim a Xamfrà, una cooperativa musical, un estudi de realització que tenim durant uns dies a la setmana. Estem molt atents a necessitats del barri, a possible col·laboracions, som patrons de la Fundació Tot Raval, també estem a la taula de cultura comunitària, que agrupa totes les entitats i institucions que són en aquesta zona.

P. En què es nota la mirada oberta de gèneres musicals?

R. Un exemple és Irídia Fest, que comença al febrer. Tindrem grups com Remi de Ca la Fresca, també radioxous, Ortiga i Branko. Després ve el Carnaval Bravo, amb discjòqueis de La Bellaquera i Tito Ramírez. Molta presència de ritmes afrollatins i afrodescendents perquè ens interessen i ens agraden, i perquè hi ha molta població a Barcelona que ve de països on aquesta cultura musical és molt important, o hi està interessada. Les noves generacions tenen molt clar que hi ha mil músiques possibles i intentem fer-los lloc. La sala petita (amb un aforament de 120 persones) juga un paper molt important perquè productors i col·lectius petits s’atreveixin a muntar-hi coses. Hi han passat comunitats orientals, afrodescendents, jamaicanes...

P. També és la seu de la Casa de la Música de Barcelona.

R. Hi ha l’oficina, que està funcionant i ja s’han fet tallers i activitats. Aquest és l’any de la consolidació a Barcelona i, a més, la xarxa de Cases de la Música celebra vint anys ara.

El Paral·lel està a punt. Hi ha una sensació de rum-rum, que han de passar coses. La gent vol venir, cal fer-lo més amable

P. Hereteu projectes anteriors com ‘El Petit Príncep’, el Guitar Festival o el Festival de Jazz. Però quines són les vostres incorporacions?

R. Vam seguir una estratègia d’acumulació. Això fa que ara tinguem 1,3 bolos al dia. Hi ha molta més activitat. Per exemple, vam començar en el moment d’eclosió del pòdcast i l’stand up comedy. Aquí viu La Sotana i també hi ha passat la gent de La Ruïna, molts programes de Ràdio Primavera Sound, El Soterrani... Vam obrir portes a aquests artistes. També a comunitats de cultures molt diverses que necessiten sales de format mitjà. Hi ha una manca total d’aquest aforament. Hem acollit projectes com Hip Hop per Palestina o Som València.

P. I en el preu de les entrades es nota aquesta gestió diferenciada?

R. Això no venia marcat per concurs, tenim marge de decisió. La nostra voluntat i el que intentem és que siguin preus més o menys assequibles. Però no sempre tenim marge amb els promotors externs.

P. Què teniu programat els propers mesos?

R. Seguirem acollint espectacles dels principals festivals i cicles que es fan al país, com el Festival de Jazz, de Guitarra o el del Mil·lenni. I destacaria el nostre propi cicle, que es diu Univers Paral·lel. Pretén generar vetllades de dos o tres artistes que tinguin alguna relació entre ells. El proper que tenim és Mujeres amb Tatxers i Ramona Flores. Vindrà Panda Bear al març. I al febre hi ha La Febrerada, que és la festa de l’economia social i solidària, amb la Ludwig Band i altres. I estem confirmant coses molt xules i sorprenents que vindran a la primavera.

P. Quina valoració fa de tot aquest model diferent que esteu creant?

R. Una valoració superbona, superintensa. Ha sigut un viatge bastant tremendo, un viatge molt bonic perquè l’hem fet molt acompanyades també, tant del sector de l’economia social, que ens ha estat molt al darrere, ajudant i donant-nos suport. El sector ens ha acollit molt bé, tothom trucant a la porta i tothom interessat, i després el barri, que ens interpel·la sovint. Estem aconseguint mantenir la sostenibilitat del projecte. El model segueix i està obert perquè ens anem inventant coses, però estem solidificant històries i podem dedicar-nos també a pensar més enllà. Volem fer més programació pròpia.

P. Està resultant realment humà el projecte per a les persones que hi treballeu?

R. La manera més col·lectiva de treballar permet que tots estiguem pendents els uns dels altres i ens cobrim. L’equip inicial i l’equip que hem anat sumant, tot i tenir membres molt joves, té molta expertesa i ha fet molts papers de l’auca de la indústria musical, des de baix de tot. També som molt conscients de les càrregues de feina, del respecte per cadascú. Hem fet una feina d’integració de gent que estava subcontractada que ara està integrada a la plantilla. Evidentment, a vegades hi ha moments de càrregues de feina en què sí que ens esgotem, això és així.

P. El contracte s’acaba el 2030. Quin és el desig?

R. Doncs hi estem començant a pensar. Primer arribar-hi amb salut i senceres. Serà un repte. El nostre leitmotiv és ser útils, i haurem de veure com podem ser útils el 2030. Què voldrà dir això.

P. El que és clar és que la gent vol veure espectacles en viu.

R. Això és clar. Absolutament. La gent necessita reunir-se i estar junta, potser per curar-nos de tantes pantalles.

P. Com veu el Paral·lel? Està revifant?

R. Crec que està a punt. Hi ha una sensació de rum-rum, que han de passar coses. Els concerts i els teatres estan tots molt plens. La gent vol venir. Cal donar valor al fet de venir al Paral·lel en general, fer-lo un espai més amable, més de passeig. Millorar l’oferta comercial i gastronòmica. Falta que la gent hi vingui més estona i no només amb el tiquet d’entrada i després marxar corrents. Ara es donen les circumstàncies. Nosaltres amb la nova gestió, El Molino reinaugurat, l’Arnau que comença les obres... tres equipaments públics que poden estirar el fil. I els privats que fa anys i panys que treballen i el veïnat que té ganes de tenir un espai més amable.