‘El público’: Marietes, llum i color

L’escenografia d’El público va travessar l’Atlàntic per viatjar de Montevideo a Barcelona i, per causes alienes a la companyia i al teatre, va arribar amb retard al port. Aquest fet tan prosaic ―coses del transport marítim internacional― va fer que l’estrena de la producció de la Comedia Nacional de Montevideo al Teatre Lliure s’endarrerís tres dies. L’esperit de la Xirgu devia somriure, allà on sigui, amb coqueteria. A les dives sempre cal esperar-les, es diguin Margarida o Federico.

Hi havia ganes de veure aquesta producció d’El público dirigida per Marta Pazos amb versió de Gabriel Calderón. La creadora gallega signa també l’escenografia amb el seu estil característic: molt de color, ús lúdic de les proporcions, plasticitat de vinyeta de còmic. Calderón presenta una versió del text de Lorca massa clarificadora: la gràcia d’El público rau, com tota la trilogia del “teatre impossible”, en el seu caràcter irrepresentable. Subratllar o reordenar textualment alguns passatges pot resultar contraproduent: no cal explicar tant el desig. La iconografia de Pazos sempre és una llaminadura visual, malgrat que la majoria de les seves propostes acaben igualant-se (en colors cridaners). Tot i així, ens regala multitud d’imatges estimulants: l’habitació blava, la crucifixió en vermell, el teló multicolor… L’espai escènic de Pazos va de la mà amb el vestuari i la caracterització d’Agustín Petronio; menció especial per als tres vestits amb cossos impresos d’home (esquelet, músculs i nu, a la manera de Jean-Paul Gaultier), així com a les espectadores escandalitzades: són pur Salvador Dalí i Rossy de Palma.

En el terreny interpretatiu, destaquen Gustavo Saffores com a director i Fernando Vannet com a nu vermell. La proposta juga amb la metateatralitat (és un encert haver convertit el criat en el regidor del teatre), i la poesia escènica de Lorca es barreja amb la música de jazz i les bases electròniques (so i música original d’Hugo Torres). Pocs dies després de la mort de David Lynch, és inevitable pensar en Rebekah Del Río cantant a cappella a l’escenari de Mulholland Drive. Si el 2015 Àlex Rigola va portar El público al seu llenguatge de violència i actors en calçotets, Marta Pazos l’ha portat als seus mons de color. Les fotos a Instagram, això sí, queden molt boniques.

El público. Text: Federico García Lorca. Versió: Gabriel Calderón. Direcció i escenografia: Marta Pazos. Teatre Lliure. Barcelona. Fins al 26 de gener.