Andrea Gumes: “Els ‘reels’ es carregaran els pòdcasts”

No deu ser una casualitat que el nom del programa de 3Cat que presenta Andrea Gumes (Barcelona, 1987), Nervi, lligui tan bé amb el caràcter d’aquesta periodista, que s’ha fet popular entre el públic més jove, sobretot femení, al pòdcast Tardeo de Primavera Sound. No para de xerrar i gesticular quan parla de la comunicació, que entén com una forma bidireccional de relacionar-se amb l’audiència. Potser per això, reconeix que li està costant trobar-se còmoda en el nou programa, perquè encara no té clar a quina audiència es dirigeix. El que no dubta és que s’emmirallava en la Bibiana Ballbè que presentava Caràcter o Ànima, i que seria un somni per a ella fer un magazín de tarda colze a colze amb la Mari Pau Huguet.

Pregunta. Quins han estat els grans canvis de passar d’un pòdcast a un programa de televisió?

Resposta. El principal canvi és el llenguatge audiovisual. M’he criat mirant tele, però t’hi emmiralles i penses que algun dia voldries arribar a la televisió. Estava molt còmoda en el pòdcast i ho veia com un canvi orgànic, el pas següent, i ara m’adono que són dues disciplines totalment diferents. T’adones que són llenguatges i temps molt diferents i que costa més que l’altre estigui còmode. És impossible oblidar els micros i les càmeres. Ha sigut molt més difícil del que pensava, i ara valoro moltíssim tot el que veig a la televisió. No només el contingut, sinó la realització. Quan llegia les primeres crítiques de Nervi, que deien que es notava que hi ha pocs recursos, pensava: com ho saben? I després em fixava en altres programes on es veu que hi ha molts més recursos i me n’adonava. Està sent un màster de televisió.

P. Ha deixat anar que s’emmirallava, en quins professionals pensava?

R. A mi m’agradava molt el magazín de tarda, he sigut molt de la Mari Pau, de la Júlia Otero i de l’Albert Om a El club. Per mi allò era confort, gent que m’acompanyava els migdies mentre dinava amb ma mare i em quedava enganxada a la tarda amb alguna cosa. I per mi un referent en aquest sentit ha sigut la Bibiana Ballbè. Al programa de l’Om ensenyava els vídeos de YouTube, en aquell moment era una persona que coneixia molt internet, i després vaig seguir Caràcter i Ànima. Jo he escoltat la música, he vestit i he anat als llocs que m’ha dit Bibiana Ballbè.

P. Era perfil de cultura al canal 33?

R. Sí. Vaig escriure molts mails a Caràcter com a estudiant de Periodisme i he escrit molts mails per treballar. Eren programes que m’agradaven molt i m’agradava molt la tele. Quan Goroka va fer Caràcter no s’havia vist mai allò a la televisió.

P. Pensava començar l’entrevista dient-li que és la nova Bibiana Ballbè...

R. No, tant de bo... Gemma Ruiz, Júlia Beltran, Bibiana Ballbè o Jofre Font són persones que han anat fent feina de formigueta, parlant de cultura i creant agenda... i jo pensava que volia ser com ells. I ara els tinc al costat, compartim redacció amb Marcians.

P. Les xifres d’audiència de Nervi per ara no són gaire optimistes.

R. Per mi tota persona que hi hagi a dos quarts de dotze mirant la tele és un autèntic miracle. El que em passa amb Nervi és que no sé qui hi ha al darrere. A Tardeo, amb el temps sabia a qui parlava. I a Nervi no sé qui està mirant la tele i això em té una mica insegura. Em pregunto a qui m’estic dirigint, si li agrada el to, si l’agenda té sentit... em sento a cegues.

“Amb ‘Nervi’ em sento a cegues, no sé qui hi ha al darrere i això em té una mica insegura”

P. Potser el públic és molt més ampli que el públic nínxol de Ràdio Primavera Sound.

R. Com que hi ha hagut tants canvis... En un altre moment hauria pensat en els meus pares, però ara estan a Prime Video i estan més al dia que ningú de sèries. El que els agrada de TV3 ho miren a la plataforma. Si la generació dels meus pares no és el referent, qui hi ha?

P. Amb la crítica de Quadern, va saltar de seguida dient que no eren un equip de joves.

R. Tinc 36 anys i l’equip no és jove. Potser la mitjana és de 50 anys.

P. Però per què va saltar tan ràpid?

R. Per què em preguntava què fa semblar que som joves a Nervi. Era una manera de rebaixar-lo?

P. No vol ser la jove periodista?

R. És que no ho soc. Va ser evident quan feia La Turra amb l’Alba Riera al canal Eva. Quan et veus envoltada de segons quins joves... Jo noto la distància amb els tiktoks. Jo no diré “pec”, però tampoc diré “com parleu els joves”... Però sentia que era el moment d’asseure’m a la taula dels grans.

P. No hi estava còmoda?

R. Sí que hi estava còmoda. Volien cares joves i ho agraeixo. A mi m’encanten els vídeos de la Sofia Coll. Si em posen a fer de Sofia Coll en un carrer amb gent borratxa ho faré, però comença a haver-hi una distància. I jo que sempre m’he queixat de l’embut que no ens deixen passar, no puc estar fins als 40 anys al canal Eva. I em va sortir l’oportunitat de Nervi, si no, hauria continuat. S’intenta rebaixar o infravalorar quan es parla de contingut jove? Això em preguntava. A més, acabava de portar Josep Abril.

P. Aquesta entrevista va ser una tria seva?

R. Totalment. Jo tinc un full en blanc. Les entrevistes les produeixo i les escric jo.

P. També s’ha criticat que TV3 agafi continguts i gent de pòdcasts però a la vegada els encotilla.

R. Ningú des que he entrat a Nervi m’ha dit què haig de dir, tinc llibertat absoluta. I aleshores jo em pregunto, què ha passat? I és totalment autocensura: és el que jo m’imagino que s’ha de fer a la televisió i que li agrada a la persona que mira un programa de cultura de TV3. Estic passant per una espècie d’autocensura?

P. Aleshores el format està condicionant el seu missatge?

R. Més que el format, la idea que tinc jo preconcebuda de televisió, del que és la televisió pública. Que potser no... Bé, he portat Yung Prado, un discjòquei d’electrònica de Tàrrega que segurament no tornarà a trepitjar TV3.

P. Potser és modern i actual reivindicar la veterania?

R. És clar. El problema és que tinc carta blanca però no s’està fent res més de cultura a TV3, més enllà de les peces dels telenotícies.

P. És l’únic programa de cultura a TV3. Sent un pes gran?

R. I tant. És que l’Eva Baltasar, més enllà que la pugui entrevistar l’Anna Guitart o li facin una peça al TN, no té més espai. Se m’obre un ventall... Penso que he de buscar l’equilibri entre el que m’agradaria a mi i el que és rellevant en el panorama cultural català. Veig que estic sortint molt de la meva zona de confort. Però el Josep Abril és perquè me’l vaig trobar a l’In-Edit i em va caure tan bé i li vaig veure tant flow, que vaig pensar que volia que m’expliqués tot el que sap de moda.

“Penso que he de buscar l’equilibri entre el que m’agradaria a mi i entre el que és rellevant en el panorama cultural català”

P. Continua sent la que cobra menys de les seves amigues, com va dir una vegada?

R. Ho he millorat però perquè segueixo fent sis coses alhora. A Nervi estic a mitja jornada per poder fer la resta. No deixo res perquè encara no estic en el punt de poder fer una sola cosa. Busco l’equilibri entre diferents pagadors i sous, però visc molt més tranquil·la. El nivell de tensió i ocupació d’horaris d’abans no té res a veure amb ara.

P. No pot dir que no perquè encara té por de passar de moda?

R. No és una por, és una realitat. Vindran altres persones i altres formats. Les tardes de TV3 podrien estar ara mateix presentades per Mari Pau Huguet. Té tota la vitalitat, coneixement i expertesa per seguir fent les tardes, però no les fa.

P. Precisament, les tardes acaben de quedar lliures...

R. Mari Pau escalfa...

P. No, no, Andrea escalfa...

R. M’encantaria fer un mà a mà amb la Mari Pau Huguet. M’encantaria. Seria un somni.

P. Com serien les seves tardes de TV3 ideals?

R. Jo ho portaria tot a cultura i societat. Però és un regal enverinat, perquè és competir amb una tarda de hienes... Però s’ha fet, El Club era això i Júlia Otero també.

P. No ha mencionat la reina dels magazins de TV3...

R. Mira, la Melero és una autèntica jabata de la televisió. Ens va entrevistar per Nervi i vaig al·lucinar com ho controlava tot. Jo aniria a cada departament de TV3 a aprendre com ho fan.

P. Està gaire fascinada per la tele?

R. Sí, és que jo m’havia pensat que era una bona conversadora i m’he adonat que era el format. La ràdio és molt resultona. A la televisió no estic aconseguint que la gent se’m relaxi.

“Nosaltres també ens hem flipat. Hem aconseguit espai fent periodisme del jo”

P. Li agrada més que li diguin prescriptora cultural o influèncer?

R. Entenc que són conceptes útils per a la gent de comunicació. Quan passes els 10.000 seguidors a Instagram comences a rebre tot de propostes. Algunes que no tenen res a veure amb el meu perfil. Hi ha una pèrdua d’identitat i uns números, i em fan propostes molt esbojarrades, com vendre col·laboracions de productes familiars d’un supermercat. No ho entenc...

P. Quines són les que li interessen?

R. Molta gent m’utilitza com a nota de premsa. Grups de música, de teatre, editorials petites. M’envien maquetes i propostes i això em va fantàstic. Jo soc la primera que faig producció per Instagram.

P. Entre les feines que fa ara, hi ha una columna a Eldiario.es.

R. Ho estic passant molt malament. Tenia pendent escriure i volia fer-ho, però és un sacrifici molt gran. Quin mal de tot i quines inseguretats tinc. És complicat. Vaig dir que sí per posar-me a prova. Però m’agrada que sigui bidireccional, hi ha conversa amb els lectors. Això ho trobo a faltar a la televisió, i ho trobo a faltar pel fet de no tenir xarxes pròpies.

P. Els que la seguien abans no la segueixen a Nervi?

R. Sí que em segueixen alguns. Una noia de Colòmbia em va dir que està mirant Nervi i aprenent català, i noies joves també m’han dit que el miren.

P. Com veu la bombolla del pòdcast? Va agafar la bona onada.

R. Més que bombolla, és una estepa plena de pòdcasts. Els matarem nosaltres mateixos i el problema és la viralitat i els reels. Els reels es carregaran els formats. Fem programes pensats per ser gravats en vídeo. Per buscar el tall bo. Tot són càpsules de vídeo.

P. Els reels acabaran amb els pòdcasts?

R. A vegades no saps si darrere del reel hi ha un pòdcast. Encara que m’interessi molt el reel no vaig a buscar el pòdcast. Penso que allò és el millor que s’ha dit. Hem perdut la intenció de portar la gent al format original. Estic convençuda que hi ha molta gent que creu que veu coses i només veu reels.

P. Quina és la proposta més boja que li han fet?

R. Llibres que estan molt a prop de l’autoajuda, i em pregunto quin missatge projecto. Moltes coses de desamor i d’èxit...

P. Ha sigut transparent? Hi ha periodistes que només venen grandeses.

R. Però nosaltres també ens hem flipat. Sortíem de la facultat de periodisme amb unes nocions molt clares que el periodista no és la notícia, que sempre està al darrere, i després de fer feines qualssevol, quan aconseguim un micro i espai, és perquè fem un nou periodisme que és el periodisme del jo. Parlem del que fem, el que ens agrada, les nostres vivències... i això comença a agradar. Però arriba un punt en què ens hem de començar a inventar la nostra vida perquè hem d’omplir un pòdcast. I això se’ns ha girat en contra. I per això quan vaig a la televisió m’autocensuro i em dic que a la gent no li importa gens què he llegit o què he fet. Em noto que a vegades escric el guió i m’he de dir que aquest programa no va de mi, que és un espai cultural i és un servei públic. Però a la vegada es continua buscant, perquè es vol una agenda de prescripció pròpia. Jo he venut aquesta periodista, soc la periodista del jo.

P. És una mica esgotador?

R. És esgotador i dissocial. Entro en dilemes de per què entrevisto Josep Abril. Per què té rellevància o per què em va caure en gràcia? Acabes perdent el focus del que s’ha d’explicar i des d’on. Com que m’he venut com aquesta persona i a la meva audiència suposadament li interessa saber què llegeixo o què no, sento que no puc perdre això. Sé que mai seré una Agnès Marquès, rigorosa, perfecta. Costa molt tirar enrere un cop ja has parlat de tu. Crec que va ser la manera de trobar una escletxa.

P. Les golfes continua sent el seu pòdcast de referència?

R. No escolto cap pòdcast. Escolto coses puntuals, vaig picotejant, no estic subscrita a res. Em passa amb la televisió, també. Miro un primer capítol de moltes coses i no segueixo.

P. No fidelitza res?

R. En format pòdcast i televisiu no estic casada amb res. Em sap greu, però estic esgotada com a espectadora. Jo mateixa no espero que la gent es miri cada Nervi. La meva idea és anar caçant persones diferents en funció de l’entrevistat. És que hi ha tantes coses que és impossible.