Laura Escanes: “No m’imagino venent maquillatge a Instagram amb 40 anys. M’agrada la comunicació”

Laura Escanes, presentadora del programa La Travessa, va estar ahir dilluns al Teatre Victòria acompanyant espectadors i concursants a veure en primícia la final del reality d’aventures, que s’emetrà aquest divendres per la nova plataforma 3cat. Després que TV3 hagi anunciat que també presentarà les campanades de Cap d’Any de la televisió pública, al costat de Miki Núñez, la influèncer ha reconegut que està molt emocionada amb aquest repte, que era un somni per a ella. Amb aquests primers passos a la televisió, Escanes deixa clar que el món de la comunicació li agrada i que té molts projectes al cap. “Soc un cul inquiet”, afirma.

PREGUNTA. Després de La Travessa i de les Campanades, allò de ‘Laura Escanes. TV3. Washington’ està més a prop.

RESPOSTA. No ho sé, si està més a prop. Però des que han passat totes aquestes coses vigilo molt més el que desitjo. Perquè no sé si quan creus molt en una cosa i la tens molt al cap, inconscientment vas fent el teu camí per arribar a aquell objectiu. I és un somni. Presentar un programa com La Travessa o les campanades és un somni que des de petita m’imaginava, però com que de petits somiem tant... És bonic fer-ho d’aquesta manera tan innocent.

P. Continues estudiant comunicació?

R. Ho vaig intentar a distància però aquest món és una muntanya russa. Hi ha mesos de moltíssima feina i altres mesos que són més parats... però va arribar un punt que era impossible. No descarto tornar a estudiar en qualsevol moment, perquè m’agrada aprendre, soc una mica cul inquiet.

P. Se’t veu molt més relaxada al pòdcast que fas a Podimo que a La Travessa.

R. Crec que la pressió ve de fer les coses per primera vegada. Si comparo el primer capítol del pòdcast amb l’últim que ha sortit, em noto molt la diferència i crec que és una mica això, fer les coses per primera vegada. Si comparo el primer capítol de La Travessa i la final, soc una Laura totalment diferent, molt més relaxada, fent bromes. És veritat que hi havia molta pressió pròpia, de totes les crítiques. Com que es va saber abans de gravar que jo era la presentadora de La Travessa, ja sentia una pressió molt forta. Soc bastant insegura, i si ja t’agafen en un moment dèbil, totes aquestes mini-veus que escoltes, encara que sigui gent que no coneixes, te les acabes creient, i llavors cal un treball molt intern d’anar a superant-te.

P. Però què és el que més t’impressionava, el català, el públic, la càmera?

R. És que no crec que sigui cap de les dues coses. El meu català és el meu català. Soc de Sabadell, he viscut molts anys de la meva vida a Sant Quirze del Vallès, la meva vida és en català, amb les meves millors amigues parlo en català, amb la meva mare, amb el meu pare. Quan la gent deia que no sé parlar català, jo pensava: doncs què he estat parlant tota la vida? Això no em preocupava. Twitter és la part negativa de tot. La càmera no és que m’impressionés, potser la part que més insegura em feia sentir eren els totals (parlament a càmera). No tenia pinganillo, ni teleprompter, tot era memòria. Era el que més nerviosa em posava per la inexperiència segurament.

P. Com et vas preparar per presentar un programa de televisió?

R. Des del primer moment que m’ho van dir, vaig començar a mirar programes similars. Tenia un coach amb qui revisàvem textos, el to, la intenció, la posició, les mans.... i després ho revisava amb el lingüista. Va ser anar mirant coses amb gent que porta més temps en això, i aprendre a nodrir-me de tothom. Però al final també el que buscaven i el que em transmetien des del programa era que em volien veure a mi, no volien que fes un paper. I això em relaxava.

P. Vas dir que sí de seguida?

R. Sí. El primer missatge que vaig rebre va ser del Roberto Leal, que es va posar en contacte amb mi per dir-me que em contactarien d’un programa de TV3 per presentar-lo. I vaig pensar: què fort. Em va animar a fer-ho. Quan em vaig reunir amb ells vaig sentir que sí, que era un projecte que era per mi, un pas gran a la meva carrera. Era molt diferent a les coses que estava acostumada a fer, però a mi m’agraden els reptes i m’agrada superar-me, no quedar-me en una zona de confort.

P. T’han penalitzat a les xarxes per compartir coses en català?

R. No sé si m’han penalitzat, sí que m’han criticat. Però estic en un moment, crec, molt bo, i toco fusta perquè continuï així. A les marques els és igual, és la meva llengua i en aquest sentit no m’ha penalitzat. Segurament sí que hi ha cert públic a qui li pot molestar més o menys, però jo no tinc el control d’això. Faig les coses perquè les sento, no per agradar ningú. Vaig fer un tuit en castellà anunciant, emocionada, que presentaria les campanades a la meva terra. I vaig rebre crítiques de la gent d’aquí que volia que fes el tuit en català. Però quan ho vaig anunciar en català a Instagram vaig rebre crítiques de gent de fora de Catalunya. No ho sé, em va sortir així en aquest moment, no penso, faig les coses que sento. I alguna vegada m’agrada compartir aquest projecte en català, al meu Instagram, perquè crec que és una manera d’arribar a molta més gent, que a priori no es posaran l’aplicació 3cat i que d’aquesta manera potser els pica la curiositat: perquè hi soc jo, perquè els agrada la muntanya, perquè volen aprendre català, pel motiu que sigui. Però hi ha cert públic que ho farà i ho sé perquè rebo molts missatges... per exemple, algú de Galícia que em diu que està enganxada al meu programa. I això és increïble.

P. De fet, es veu una evolució a les teves xarxes. Ara fins i tot saps riure de tu mateixa. Com hi has arribat?

R. Jo crec que amb teràpia, amb paciència, i entenent que en aquest món, evidentment, no pots agradar a tothom. I si ets conscient d’això, vius molt més relaxat. No dic que no m’afectin les crítiques, perquè hi ha vegades que sí que m’afecten, però crec que tocar de peus a terra i saber que les xarxes no són la vida real, que la teva gent, que està fora dels seguidors, que està fora de les aplicacions, és la veritat. Això et treu pressió i fa que ho visquis d’una altra manera. I també crec que l’humor, en el meu cas, és una manera de desactivar tot això. Si jo m’ho prenc amb humor, desactivo que em pugui fer mal. És la meva manera de protegir-me, segurament.

P. Presentaràs les campanades amb Miki Núñez. Hi ha feeling entre vosaltres? Sereu molt escrutats.

R. És molt maco. No sé ben bé quan el vaig conèixer, però tinc la sensació que el conec des de fa molt temps. Crec que estava dins de l’acadèmia d’OT quan vam començar a parlar i sempre hem estat en contacte, ens hem anat seguint a les xarxes i en els projectes que hem anat fent. I quan vam saber aquesta notícia, jo crec que a ell també li va fer molta il·lusió. I sí, estem en la mateixa líniade gaudir-ho.

P. Li ha sortit una competidora a la Pedroche amb el vestit?

R. La Pedroche porta molts anys. Em queda molt temps per ser competidora de la Pedroche. Però anirem guapos, ens ho currarem. Aquestes coses potser es viuen només una vegada a la vida i potser és l’únic cop que podré vestir-me per a unes campanades. No ho he viscut però ja m’ho imagino com una experiència increïble.

P. Però ja tens una idea, estil o dissenyador? Teniu llibertat per vestir-vos?

R. Tenim llibertat. Evidentment, hem de quedar bé junts, que quedi maco, que es pugui utilitzar.... hi ha coses tècniques, potser algun color no queda bé per al fons on estem, el que sigui. Llavors s’han de vigilar aquestes coses, però... Jo em deixo portar molt per la gent que en sap, estilistes, dissenyadors. En el meu dia a dia vaig amb xandall i no em maquillo, llavors quan tinc dies especials és tot molt posat.

P. Les influèncers viviu amb por a la cancel·lació. Què és el que et fa més por que et pugui passar?

R. Jo crec que he anat aprenent a no pronunciar-me sobre totes les coses, sobretot les que no conec o les que no domino, perquè se m’escapen molts detalls, perquè no em dedico a certes coses que moltes vegades ens demanen. Llavors intento ser més freda en aquest sentit i no deixar-me portar pels impulsos, que molts cops soc així i no ho puc evitar. Però no és la meva feina educar ningú, ni és la meva feina informar ningú sobre alguna cosa que està passant al món, ni ho pretenc. La meva feina és entretenir, fer gaudir la gent, i fer publicitat de marques. No soc un telenotícies.

P. Continues notant actituds masclistes, com denunciaves al principi de separar-te?

R. Passa menys perquè ensenyo menys. Estic protegint més la meva filla, que es va fent gran i ja comença a tenir la seva vida. La protegeixo més, no ensenyo tant quan estic amb ella i quan no. Això em dona molta tranquil·litat. Això fa que no m’hagi de justificar sempre. Però quan explicava molt més de la meva vida, del meu dia a dia, sí que vaig rebre molt masclisme. I jo no soc de callar-me les coses. Quan alguna cosa em fa mal, salto. Crec que és important dir les coses que no et semblen bé, que no vol dir que jo tingui la raó absoluta. Potser en alguns casos quan la gent m’ha criticat podien tenir raó, però és la meva vida, i no l’estan vivint ells. L’he de viure jo, i si m’he d’equivocar, m’he d’equivocar jo.

P. Per què una noia jove i bonica es fa retocs estètics? Quina pressió sents?

R. Perquè vull, tampoc té molta més explicació. Segurament el perquè vull està maquillant sota una pressió del que ens ensenyen, del que és el món, del que ven, de les revistes, dels anuncis. És un peix que es mossega la cua, al final. Si només veiem un cànon estètic, súper normatiu, noies primes, llavis gruixuts, mirada de gat, al final pensem que és el que ha de ser correcte. I segurament aquest “perquè vull” està farcit de la pressió del que és el món. Però això ha passat tota la vida, crec. La culpa la tenim tots, ni la publicitat, ni els anuncis. La tenim tots perquè al final nosaltres consumim el que veiem a les revistes o consumim el que veiem a la tele. Igual que amb els titulars. Si es publica un titular que busca clickbait, però la gent hi cau, continuaran els titulars clicbait. La societat funciona així.

P. Les influèncers creen projectes al voltant de la seva figura. En tens algun al cap?

R. Fa gairebé dos anys vam obrir Blondie, una perruqueria a Madrid, i va molt bé. Tinc projectes al cap. Hi ha coses que surten, i altres que no. Això també és important dir-ho. Fa un temps vaig obrir un restaurant aquí a Barcelona i no va sortir bé. Quan la gent s’atreveix a fer coses diferents, i hi inverteix, no tot surt. Tinc projectes al cap, evidentment, perquè no considero que ser influèncer i estar a Instagram sigui per tota la vida. No m’imagino amb 40 anys a Instagram venent maquillatge. M’agrada el món de la comunicació, m’agrada la televisió, m’agrada aprendre, no quedar-me quieta. No sé què faré d’aquí a cinc o deu anys, però no estaré fent el que faig ara segur.

P. Estàs escrivint alguna cosa?

R. Sí, això sempre. Això m’agrada. Veus? Això potser sí que ho seguiré fent. Moltes coses que no publico i no sé si es publicaran, però jo escric molt.

P. Diàriament?

R. No, depèn de l’època. Hi ha moments que escric més i moments que escric menys, perquè estic en altres projectes, o perquè no tinc la inspiració per fer-ho. I ara sí, ara sí que estic en un moment d’inspiració, m’ajuda molt, és com teràpia, de fet. Hi ha moltes coses que no m’atreveixo ni a enviar als editors, ni... Es queden allà guardades en una carpeta secreta.

P. Et refereixes a un diari, a ficció?

R. És prosa poètica, poesia, personal o no, perquè hi ha moltes coses que m’inspiren que no són meves, són coses que veig o de gent que m’envolta.

P. Algun llibre en català que estiguis llegint o hagis llegit recentment?

R. Últimament la vida no em deixa gaire espai. Però sí que m’agrada. Soc més de llegir ficció i novel·les romàntiques.

P. L’última que has llegit?

R. El arte de engañar al karma, d’Elisabet Benavent.

P. I algun grup en català que t’hagi enganxat molt aquest estiu?

R. The Tyets. M’agraden molt. Quan veig a Tiktok que s’ha fet viral una cançó en català dic que és el moment de fer un TikTok amb aquesta cançó. ‘Coti x Coti’ em recorda molt a La Travessa. Tots la cantàvem, tots ballant sardanes.