Roger Mas té una galipàndria

A Roger Mas li passa alguna cosa i no sé què és. Ara me’l miro arraulit al costat d’un foc a terra —o llar de foc, si ets més noucentista— en un restaurant de carretera a la Panadella on hem quedat per dinar. El fotògraf, exercint les seves prerrogatives artístiques, li diu que s’esperi uns segons que el tió que braseja de manera plàcida i catalana s’inflami. Em ve al cap una de les cançons seves que m’agraden més, ‘Sota una fina capa de cendra’, que catalogo com a recent però ja té vuit anys: “Aquí, davant del foc, em sento bategar les galtes i vaig encès com una teia. No sé si soc en un pou, en una cisterna o a la frontera d’un paradís”.

Sí que som al mig del no-res i al centre de tot, a l’extrem de la Segarra, que ara es veu que és una comarca de moda. La terra que ens envolta és dura i grisa i avui fot una ventada de collons que dona a tot plegat un aire de desolació. Quan vam acordar aquest punt de reunió, entre la seva Solsona prepirinenca i la meva costa tropical, em va dir que volia anar a veure avions. A pocs quilòmetres, a Sant Pere dels Arquells, encara en els dominis del bisbat solsoní, un sonat hi té quatre caces militars en un descampat. N’hi ha tres de soviètics i un d’americà. Són ferralla imponent, i encara que la raó m’inclina a pensar que són buits per dins o tenen els motors gripats, els fusellatges lluents indiquen inequívocament que en qualsevol moment es tornaran a enlairar per damunt del terme, com el caliu d’un tronc cobert de cendra que de cop s’incendia. “Gemecs encesos, la brasa del pecat somorta.”

No conec prou Roger Mas —de fet no el coneix ningú tret potser de la seva dona, de qui sempre diu que va ser un amor a segona vista— per saber què li passa però sí prou per intuir que està tornant a mudar de pell. I si ell, l’aede de la nostra èpica, metamorfoseja, és que el país també ho està a punt de fer. També sé que el molesta molt parlar de ferides —això no fa per a nosaltres, homes antics que ens acostem a la cinquantena— i que si ha triat ser críptic no és perquè vingui un periodista a psicoanalitzar-lo. Però avui m’és igual. Mengem caragols bovers i bevem xampany dolent —és el que hi ha, i és una ofensa per a algú a qui li agraden tant els Recaredos, però ho obviem—. Està amoïnat perquè no li pregunto res. No s’ha de preguntar mai res abans de saber la resposta. Davant del mirall, al lavabo: “Estic perdent cabells, Miquel”. “Home, Roger, però això ja entrava dins dels plans, no?”. “No del tot, perquè mon pare encara en té.”

Com explicava Gay Talese de Sinatra, el que per a la majoria seria una afecció insignificant, a ell el sumeix en l’angoixa

Hi ha més gent a la taula, i diem pestes de Ricard Ustrell, que és la conversa recurrent de l’actualitat a les capelletes culturals catalanes. Ell escolta distret, buidant caragols en una de les seves absències característiques. Va fent. Dede de fa pocs mesos la veu no li respon com voldria. “L’otorrino m’ha dit que la maquinària està perfecta”.

Com explicava Gay Talese de Frank Sinatra, el que per a la majoria de la gent seria una afecció transitòria insignificant, a ell el sumeix en certa angoixa. “Llavors, si no és un tema físic, deu ser mental. Deus tenir alguna hipòtesi”. “No t’ho penso dir”. Si la veu del nostre Sinatra no rutlla, la nació trontolla. I encamino les meves insídies cap aquí. S’ha arribat a dir que l’esperit de revolta popular que va empoderar el pols independentista de principi de segle es va alimentar en el guardiolisme i el Barça triomfant. Això és absurd i només va portar a l’ensulsiada del procés. Realment, darrere de la soflama hi havia les inflexions de veu de Roger Mas, sobretot en el període que va del 2008 al 2012, de Les cançons tel·lúriques a la col·laboració amb la Cobla Sant Jordi.

“La veu més bonica que ha donat mai la cançó catalana”, va escriure Mingus B. Formentor en un article a La Vanguardia. Allò va ser el primer canvi. Era setembre del 2001 i Mas acabava de fer un concert definitori al Mercat de la Música Viva de Vic. Fins llavors feia la viu-viu estudiant agrònoms, fent de percussionista de Luis Paniagua, amb els primers concerts al Drac Màgic de Lleida musicant Martí i Pol, o a l’Slàvia de les Borges Blanques, on oficia­va el xaman Albert Tarrats. “Al meu primer concert, el 1996, vaig guanyar 85.000 pessetes”. L’endemà de Vic, un dilluns, el cantautor va decidir que no hi havia pla B i que seria artista. “No hi ha hagut mai pla B, perquè a diferència dels escriptors, als músics sempre ens quedaran els bars, on sempre ens podrem guanyar la vida si modulem la vergonya o la dignitat”. Va trucar al que encara avui és el seu mànager, Jordi Freixes —l’havia conegut en unes jornades sobre estats modificats de la consciència que organitzava Josep M. Fericgla al CITA, un moment convuls en què la ci­èn­cia parlava de drogues sense la llosa de la moralitat— i va començar a rodar l’etapa “constructiva” de Roger Mas, amb el disc DP (Dia Positiva).

Enrere quedava el contracte dels tres primers discos —taciturns, violents i destructius— amb Picap, que havia propiciat la influència de Salvador Escamilla, que se’n va enamorar. Li havia fet guanyar el concurs Èxit de Catalunya Ràdio amb la cançó ‘Llums de colors’. Malgrat l’impuls de la patum musical —”va descobrir Serrat, Sisa i Roger Mas!”—, el primer disc, Les flors del somni no va vendre el que es preveia. Per complir el contracte, Mas i un amic solsoní es van tancar un hivern per gravar Casafont en una masia remota. Tres graus negatius, sense calefacció, amb setze mantes i un porc escorxat penjat a l’eixida, d’on anaven tallant bocins de cansalada. Mesurava el mateix que ara que encara no s’ha encongit gaire, però pesava 67 quilos i duia una cabellera feréstega. “Sembles una estampeta del santcristo”, li deia Escamilla. D’allà va sortir el Mas més pur de l’emergència espiritual i la ruptura, però era un camí sense sortida. D’aquell Roger Mas, el d’ara només n’enveja l’actitud.

“És el lleó, que no s’ha d’enterrar mai. Aquesta és la lluita”. No tenia por, perquè la por només apareix quan et poses a construir coses.

“Però escolta, que jo ja tinc una bio­grafia», es queixa referint-se al recomanable llibre de Francesc Bombí-Vilaseca. “Ja ho sé, però vull que hi tornem”. La serp va tornar a fer de les seves el 2005. Trobem llavors una excentricitat, un Roger Mas urbà, eixamplí, que s’acosta més al pop-rock. Hi ha una altra crisi que precedeix el nou canvi. Tampoc li fa gràcia que ho consigni, però durant tres mesos experimenta un episodi d’atacs de pànic que soluciona amb només quinze dies amb un terapeuta especialitzat en cantautors. L’hi du Quico Pi de la Serra. “Oli en un llum. Em va dir que no em tornaria a passar mai més, i així ha estat”. D’allà surt Mística domèstica. De totes maneres, em reconeix que les seves aproximacions pop no han acabat de quallar. “I això que a La casa d’enlloc, que també anava per aquí, hi ha dues de les meves cançons més conegudes: ‘El calavera’ i ‘El dolor de la bellesa’”. Aquí veig una escletxa per punxar-lo: “Això és incomprensible, perquè d’'El dolor de la bellesa’ no s’entén res”. “Com que no!?”, s’indigna i per un moment sembla sobrevolar la letargia. “‘El dolor de la bellesa’ i ‘El viatge’ és l’únic que val la pena del que tinc per dir”. Comencem a buidar el moll de l’os.

Fot fred a fora quan sortim a fer els cafès i a fumar (jo). Un fred que ni una ampolla vintage de “la famosa perdiu” redimeix. Realment, si li hem d’arreglar la veu —i el país, per extensió— no és l’ambient més indicat. Ens tornem a recloure a l’altre bar de la Panadella, aquest encreuament de camins postapocalíptic. És sòrdid però fa olor d’abans, reconforta. Amb ‘El dolor de la bellesa’ entra també en la poètica Mas el so de la cobla, amb la col·laboració del fiscornista Pep Moliné, bastant abans que es fusionés amb el reggaeton. “L’avi tocava el clarinet, el saxo i també la tenora, que va ser l’únic que es va vendre i no em va ensenyar. Com un homenatge a ell, que s’acabava de morir, el 2012 gravem el disc amb la Cobla Sant Jordi, en directe a Solsona”. Va ser un èxit, això ho dic jo, inesperat. De fet, per l’any vinent hi ha prevista la segona part del projecte i ja hi ha més bolos programats que d’El viatge, que ha estat destil·lant darrerament. El tòpic diu que com més local, més global, “però tu fora de Catalunya no ets comprès”, li deixo anar. “En absolut. Per mi la capital de la nació és València, però surto del Principat i ningú entén res, ha, ha”.

“‘El dolor de la bellesa’ i ‘El viatge’ és l’únic que val la pena del que tinc per dir”, diu Roger Mas. Comencem a buidar el moll de l’os

Explica’m això d’El viatge, va”. “És un clàssic viatge de l’heroi en nou etapes. Hi ha les fases arquetípiques. La invocació, l’espera, un núvol rosa per recuperar-se de la toxicitat i inclús no una sinó dues davallades a l’infern. De l’última només se’n surt fet un nyap, ple de cops i embenat. Aquest és el final”. Musicalment, aposta pels sons que ja va assajar a ‘Taumatúrgia’, a l’últim disc Totes les flors. “Ja estava en aquest procés crea­tiu”. Per sobre hi declama el Mas recitatiu, amb potser més exigència interpretativa que vocal. Hi ha un sol Viatge programat el 2024, però amb un ja n’hi ha prou. Tard o d’hora es gravarà, això m’ho assegura. Aquest viatge l’ha esgotat, em diu Jordi Freixes, i és normal que ara estigui en un estadi reflexiu. “Però la seva intuïció és infal·lible i sempre acaba encertant-la”. N’ha sortit nafrat, però viu. I no cal que m’ho digui ell, ja veig que tem que la brasa s’apagui del tot i que el lleó s’adormi.

La veu va i ve, però contra el pas del temps no s’hi pot fer gaire. És determinisme fisiològic, però no tinc cap dubte que el país encara vibra en la mateixa freqüència que les seves cordes. “Si el problema és fer-se gran, per això ja hi han passat tots els cantautors amb qui has crescut”. S’anima i riu: “El Sisa em va dir que aquest moment és com estar dret amb el got del cubata a la mà, girar-se i veure que ja no hi ha ningú”. En canvi, Pau Riba es va morir amb la fera ferotge dins i era immune a l’autoconsciència. “Riba no negociava, potser una mica amb les dones, però no se n’adonava”. I llavors recordo el que em va dir fa molts anys, durant l’esclat positiu de principis de mil·lenni: que havia trobat el camí quan va començar a cantar tal com parlava. “És la mentida que he dit sempre, ara no me la faràs canviar. I ves a saber”.

Volem àngels xisclant. El Roger Mas d’ara parla tal com canta i ell encara no ho ha vist però ja té una pell nova. És lluent i tornassolada, i llisca com sempre per les carreteres de la Catalunya més profunda, la de la memòria del subsòl. Quan puja al cotxe per tornar a Solsona, la terra on ha de dormir, com el vampir, per regenerar-se, veig que no reflecteix llum ni foscor. Només l’esperit d’una lluita. “És el lleó, que no s’ha d’enterrar mai”. A Roger Mas no li passa res.