Urtugrafia vastarda

La insurrecció urtugràfica m’irrita. Es veu que la gentola aquesta que es dedica al naming han descobert que les faltes ortogràfiques criden l’atenció del nostre cervell. I esclar, a la secta del màrqueting és això el que volen: que el nostre cervell se’ls miri i els faci cas, encara que sigui pels motius equivocats. Com una criatura que necessita cridar l’atenció encara que la castiguin. Com una persona que es passegés amb una cagarada de gos sobre el cap a mode de perruca; segur, seguríssim, que ens la miraríem, però, i què? Així doncs, que algú m’expliqui quina gràcia té que Glovo s’escrigui amb ve baixa. O que Faborit s’escrigui amb be alta. Per què hi ha una gelateria i una botiga que es diuen Strambòtic? (Perec, la disparition era això.) Se suposa que és una manera de dir: jo vaig contra les normes? De dir: les normes et treuen llibertat? Au, va.

En alemany la insurrecció fa anys que es nota en l’ús de les minúscules. En aquesta llengua tots els substantius s’escriuen en majúscules, però seguint el mateix principi que la tifarada capil·lar, són moltes les campanyes de publicitat que es passen aquesta norma pel cool. Fins i tot han començat a escriure en minúscula els noms de marques; així, per exemple, ara hem d’escriure “thyssenkrupp” (el fenomen de l’aglutinació gratuïta també va guanyant terreny, un símptoma més del tantsemenfotisme urtugràfic). En anglès hem vist eslògans que escrivien minúscula després de punt. i tot això em fa pensar en una autora catalana que sempre escriu nom i cognom amb minúscula. Ho confesso: em sento vella. No li trobo cap gràcia. Em semblen truquets per a retardats cognitius o modernets amb el cap buit. Si la insurrecció té alguna mena de gràcia afegida, endavant, escriguem €uropa. Si no, què hi guanyem a banda de soroll?

El drama s’està estenent a les cartes dels restaurants. Això de la vurger com a abreviatura d’hamburguesa vegana tampoc ho aguanto, però encara passa: és pura economia lingüística. Però hi ha aquells que escriuen kroketes, imagino que amb la idea de comunicar que les seves són croquetes postmodernes, o jo què sé. L’altre dia vaig anar a Casa Almirall i em vaig petrificar davant de la pissarra on figuraven unes menges amb accénts a tótes les paráules, molts en síl·labes atónes. El tema afecta també la puntuació: fa poc en una obra de teatre cap subtítol tenia punt final, amb la qual cosa el meu cervell obsolet entenia que la frase no s’havia acabat. Les normes estableixen un marc perquè entendre’ns sigui més fàcil, i sí, estic a favoríssim que ens les saltem quan calgui o tingui sentit o serveixi per a alguna cosa més que per fer-se notar.

Ara bé, us he de dir que soc optimista. arribarà un Punt en què tantlifotrà com escribim - el nostre serbell estarà tan saturat destímuls que ens volen provocar surpresa - haurà vist tantes varvaritáts - que ja només quedarà una manera de cridar la seva atensió. Exacte: escriure-ho tot correctament. Això sí que serà una puta revolució.