El pitjor sexe de l’any

Escriure sobre sexe en català avui parteix d’un problema insalvable: a la vida real ningú s’escorre i tothom es corre, un barbarisme castellà. Això situa qualsevol escriptor que vulgui fer gaudir els seus personatges fins al final en una disjuntiva: abaratir la llengua a favor de la naturalitat o trencar l’erotisme que hagi aconseguit plantar amb una paraula contraintuï­tiva. “Tot va lligat, naturalment”, deia Joan Fuster, “les batalles, les crisis econòmiques i l’ús dels genitals”. I que follar estigui mediat per la diglòssia és un fet no determinant però si il·lustratiu de la precarietat del que ell anomenava “patrimoni eròtic” —literari, s’entén.

Amb una mirada panoràmica a les escenes de sexe que s’han publicat aquest any a Catalunya, podem diferenciar tres escoles a l’hora de salvar el problema lingüístic de l’èxtasi se­xual. Molt pocs l’ignoren i es mantenen ferms en escórrer-se, amb diferents graus d’èxit. Els escriptors més literals parlen d’arribar a l’orgasme, una construcció menys seductora i sobretot més productiva. I els més eufemístics o covards busquen metàfores per mantenir el coit en un pla líric i sovint incòmode. És a dir, el sexe literari és més evasiu que propositiu. En aquestes mateixes pàgines, fa unes setmanes Anna Pazos veia un patró: “diria que a la meva generació la tendència ha culminat en una desaparició gairebé absoluta del sexe en l’escriptura masculina; o almenys d’un sexe despullat que no causi una vergonya aliena intolerable. Sospito que això és senyal d’una barreja de malestar cultural, incomoditat personal i terror”.

Però, amb un parell d’excepcions, l’acostament avergonyit i mediocre al sexe en la literatura catalana actual no té gènere. De fet, el problema s’ha assenyalat cíclicament. En aquest mateix text que citava de Joan Fuster, titulat “Salvem el patrimoni eròtic!” i publicat a la revista Serra d’Or l’any 1978, el valencià es queixava: “Els novel·listes locals, que llegeixo aplicadament, em semblen castíssims, i ells, ai!, s’imaginen “depravats”. Fa pena la mediocritat “eròtica” de la narrativa catalana d’avui”. Una narrativa que considerava allunyada dels camins que havia obert Tirant lo Blanc i obsessionada amb el materialisme històric. A banda d’acusar els escriptors d’embussats, ell trobava a faltar en l’ambient una atenció més sofisticada a les manifestacions eròtiques en l’art, no només a les obres intencionadament sexuals sinó a qualsevol acostament al tema. “La humanitat sencera comença de cintura cap avall. La humanitat catalana també”, escrivia, i reclamava una Història de l’erotisme català per completar un relat col·lectiu massa protagonitzat per batalles, matrimonis dinàstics i embolics diplomàtics.

El reclam va fer efecte i no és difícil trobar articles posteriors que repassen el sexe en la narrativa catalana dels segles XIX i XX. Tothom assenyala un cànon escrit i protagonitzat, sobretot, per homes casats, eunucs i capellans, herència de l’oficialisme i la restricció temàtica de la Renaixença i d’un tarannà derrotat. “Com a conseqüència”, escrivia Jordi Castellanos el 1989 a L’Avenç, “el públic lector de català només vol trobar, en català, allò que s’ajusta al sistema de valors que se li presenta: i va a buscar al castellà els altres valors literaris, menys sacralitzats, sotmesos a la llei de l’oferta i la demanda, però que responen a necessitats que, no per més “baixes”, són menys reals”. Caldria afegir-hi la cultura popular i tots els escriptors (sobretot poetes) que escrivien des dels marges.

Fa uns mesos, Eloy Fernández Porta, pensador i artífex de l’exposició Bad painting? amb Carlos Pazos, explicava que a Catalunya existeix una relació entre identitat i bon gust. Calia ser una mica anglès per ser un bon català als anys vuitanta, i TV3, l’aparell de construcció nacional del moment, es va fundar en contraposició al barroerisme de les televisions espanyoles. En aquest context, el bon gust només es podia definir per oposició i, per tant, la cultura elevada i convergent era la que no ofenia ningú.

L’oposició de l’oposició buscaria, precisament, ofendre. Durant els setanta i vuitanta apareixerien col·leccions de literatura eròtica, com “La Marrana” (de l’editorial La Magrana) i “La Piga” (Pòrtic). Llavors es disputava què fer-ne de la llibertat postfranquista, i en un gir postfeminista sembla que ara s’estan intentant replicar aquestes operacions. Fa tres anys que l’editorial Raig Verd convoca el concurs de relats “Sexe fora de norma”, i Laia Regincós, editora de La Ela Geminada, acaba d’engegar la col·lecció de literatura eròtica Idil·lis, que tot just recupera Obres púbiques, una novel·la que Manuel de Pedrolo va escriure en aquells setanta i que duia anys descatalogada. Al gener Regincós publicarà Sade, que ja havia traduït “La Marrana”, i no és casual que la recuperació gairebé hagi coincidit amb el moment en què el CCCB ha buscat la comunió entre llibertinatge i wokisme dedicant-li una exposició al marquès. Però tant Sade com Pedrolo escri­vien per motius que no tenien absolutament res a veure amb l’erotisme, i d’aquí la paradoxa d’aquestes temptatives de fer-los reflotar com a Moisesos de l’alliberament sexual.

La gràcia d’Obres púbiques és, com en gairebé tot el que feia Pedrolo, l’experiment. La trama és senzilla: un tal John Brown Smith es dona un cop al cap i comença a muntar-s’ho amb qualsevol dona que es bellugui en una ciutat que parodia el somni americà. Són pàgines i pàgines de pornografia, primer desconcertant, després excitant (a vegades les dues coses alhora, fet que genera un efecte estrany) i finalment repetitiva i avorrida. El sexe en aquest cas és una via per assenyalar l’absurd i aconseguir l’alliberament, i no un alliberament en si mateix.

El 1979 el col·lectiu Ofèlia Dracs (on hi havia Jaume Fuster, Jaume Cabré, Joaquim Carbó, Josep Maria Illa, Quim Monzó, Joan Rendé, Xavier Romeu i Joaquim Soler, cap dona hi va voler participar) va guanyar el premi de narrativa eròtica La Sonrisa Vertical, que atorgava l’editorial Tusquets, amb Deu pometes té el pomer, fet que es va considerar una fita en la normalització de la llengua. En aquests contes, els personatges s’escorren, i no queda gens forçat perquè el to és sempre lúdic i, per tant, propositiu. Barregen imatges explícites, expressions populars, una exigència en el lèxic, escenaris quotidians i, sobretot, una aposta ferma per la picardia. Però, successors d’una tradició més cerebral que genital, cada dos per tres apareix un cop d’efecte d’humor distanciat. El preu a pagar per ser pornogràfic però no barroer és l’autoconsciència, que es troba radicalment oposada al desig.

La voluntat llavors era dessacralitzar i actualitzar la literatura catalana, però el principal defecte dels projectes amb un programa militant és que són inexpugnables en les bones intencions però trenquen l’efecte màgic del desig integrat naturalment en l’escriptura. Sense l’empara d’un pacte de gènere, un llibre ja no ha d’excitar, sinó seduir i, per tant, la cosa ja no va d’assenyalar el plaer amb el dit sinó de suggerir-lo obliquament. Cal molta honestedat, per a això, tant en la llengua com en les imatges, i per tant és més fàcil descobrir l’escriptor poruc o maldestre. Però també és molt més interessant. Només un any abans de les Deu pometes, Quim Monzó havia publicat Uf, va dir ell a Quaderns Crema, que comença, precisament, amb un relat que se’n fot de la tradició sexual literària narrant un coit que mai aconsegueix acabar —”alleugir orgàsmicament l’adoració que es professen”—, des del segle XVIII fins a la modernitat. És un conte literari i no eròtic, però precisament perquè difumina irònicament la frontera entre erotisme i literatura, entén millor el desig que la majoria d’escenes eròtiques que s’han publicat en la narrativa d’aquest any. Aquí Monzó assenyala bé el que molts poetes i alguns narradors han sabut veure: literatura i erotisme són el mateix perquè els dos juguen a desplaçar la causa dels seus efectes. Despertar el desig vol dir acostar-se en espiral a un misteri que només es pot mantenir viu amb l’ajut de metàfores o jocs estètics que l’allunyen sempre un pas. L’alternativa és matar la vergonya i saltar-hi de cap, i per a això no cal sentit de l’humor sinó violència contra un mateix. Qualsevol cosa entremig fregarà el ridícul.

Últimament la preocupació pel patrimoni eròtic ha anat revifant, sobretot quan ha anat vinculada a la idea d’escriptura femenina. “[E]n un ull, hi duem un pedaç”, deia Montserrat Roig a Digues que m’estimes encara que sigui mentida, “i això ens permet seguir mirant cap endintre, escoltar la nostra veu, la no expressada o no admesa com la Gran Veu”. És evident que el sexe en la literatura té més funcions que la de seduir el lector, i probablement això expliqui per què els pocs escriptors que hi fan incursions complexes siguin dones que pensen sobre si mateixes a través de l’abjecció i de certa turbulència (i sovint referents estrangeres). Ara bé, l’etiqueta de literatura femenina va quedant obsoleta, i no fa gaire Marina Pintor elogiava en un reportatge a Quadern escenes sexuals d’Eva Baltasar, Júlia Bacardit i Blanca Llum Vidal fixant-se, precisament, en allò que les fa andrògines.

Els Bad Sex Awards i la utilitat del mal gust

És difícil establir un criteri quan l’èxit o el fracàs del sexe literari depèn dels genitals de cada lector, i va ser en la mateixa conferència en què Eloy Fernández Porta parlava del bon gust català i TV3 on vaig sentir a parlar sobre els Bad Sex Awards per primera vegada. És un certamen que des del 1993 organitza la revista literària britànica The Literary Review, i que, com diu el seu nom, tria la pitjor escena sexual en la narrativa que s’ha publicat durant un any. En les llistes de finalistes hi ha noms com Erri de Luca, Salman Rushdie, Stephen King o Haruki Murakami, i s’hi han premiat passatges com ara aquest: “Katsuro es queixava mentre una protuberància es formava sota el material del seu kimono, una protuberància que Miyuki va aprofitar, pastar, fregar, aixafar i matxacar (...). Miyuki se sentia com si estigués manipulant un petit mico que arronsava les potes” (de Didier Decoin). El criteri és tan ambigu com la recerca d’escenes pretensio­ses, de mal gust, autoreferencials o redundants. En definitiva, que facin vergonya aliena (cringe).

En un gir reaccionari, però, el 2020 els seus impulsors van plegar adduint que aquell any pandèmic “el públic ja havia estat sotmès a massa coses dolentes perquè estigués justificat exposar-lo també al mal sexe”. És una excusa que de tan dèbil fa enfadar i, evidentment, el premi no ha tornat després de la covid.

Durant gairebé trenta anys, els Bad Sex Awards han estat tan respectats com criticats, perquè es carreguen les lògiques del desig per enfotre’s. Feu una cerca a Google: hi trobareu infinitat de llistes que rescaten els fragments, sempre brevíssims, que el jurat de cada any ha seleccionat com a finalistes. Llegits en conjunt, un darrere l’altre, fan un efecte molt similar al d’Obres púbiques: la repetició, la descontextualització (i la falta de talent) eliminen l’erotisme del sexe i només fan riure. Però el concurs s’ha mantingut influent perquè ha trobat la manera d’augmentar el nivell de l’ambient sense convertir el fet de parlar de sexe en avorrit ni acadèmic. És a dir, sense pervertir el misteri de fons i només circumval·lant-lo. Ho deixo a criteri del lector. Vet aquí un recull (no complet, sí més exhaustiu del que podria semblar per la quantitat) de les escenes eròtiques o sexuals de la literatura catalana del 2023. Debateu, trieu, amplieu i escorregueu-vos si cal.

Unes ganes salvatges de cridar 

Marc Vintró (Proa)
L’Adam em cavalca a ritme de pentàmetre iàmbic shakespearià o del que sigui que estan fetes les rèpliques de Ricard III. No perd el ritme, ni el de la polla ni el dels versos, i jo acabo amb la bava penjant, tacant la fusta seca i mil vegades trepitjada de l’escenari. (…) Arribo a l’orgasme. I després ho fa ell.

Les nostres mares 

Gemma Ruiz Palà (Proa)
I encara arrapada als seus llavis, li va estirar una mà i se la va ficar a dins. De dret al nucli. Res de dreceres, aquest cop. I els esperava tant, els seus dits, se li emotllaven tan bé, els feia entrar més i més endins a cada sacseig, que la Maria Teresa va tenir por que li caigués rodona. Amb la mà que li quedava lliure va estirar l’estora de la banyera per fer-li tebi el terra. I la va anar guiant fins a tenir-la estirada. Li va desfalcar la mà. No, sisplau! va suplicar-li la Dolors. Xsss, a l’altre. Li va obrir dolçament les cames, i s’hi va abocar. La Dolors havia estat amb els ulls tancats tota l’estona. De veure-ho no ho va veure. Però hauria jurat que la Maria Teresa li havia entrat a dintre. Que s’hi havia esquitllat tota ella. Sencera. Que li havia nedat riu amunt. Que li havia trobat la muntanya màgica. I que li havia desclòs el saltant d’aigua més ric de la terra.

Consum preferent 

Andrea Genovart (Anagrama)
A més, últimament, quan ho hem fet la polla de l’Uri no ha estat tan dura. Més aviat morcillona, com un braç de gitano a temperatura ambient. Ell es deu pensar que no me n’adono, que la seva desinflada no deu ser tan greu si encara no li he preguntat ei, tot bé?, he fet alguna cosa malament?, no soc prou? O que no soc una teia empoderada com Déu mana com per enviar-lo a pastar fang perquè mira, tio, hauries de ser un d’aquells reis medievals rosegant ossos de pollastre amb les galtes cobertes de bava. Però tot i no tenir un penis pura raça, tot i ser un impresentable, no soc de matar la cosa si estem al lío, de carregar-me el que encara té un cul de vida.

Biografia del foc 

Carlota Gurt (Proa)
El poeta la veu a ella, però ella no veu el poeta, ella veu el món. És com si se l’estigués follant una polla sense nom, sense cap, sense veu, sense consciència. La polla de Déu. El vell prepara uns perols a l’estable amb l’ajuda de la filla, o la jove. Després, torna al safareig i es frega les mans altra vegada. Ella sent el fred dolorós del vell a les mans i l’orgasme li arriba amb una intensitat també dolorosa. Fa un crit. La neu flonja esmorteeix el so. El vell s’eixuga les mans al davantal ensangonat. El soroll és el regne dels salvatges. Un regalim blanc li baixa per la cuixa.

Profecia 

Raul Garrigasait
(Edicions de 1984)
El terra era de rajoles fredes. En Garom se li va col·locar al damunt, amb feixuguesa; notava el seu pes, que li premia els ossos dolorosament, i a sota tota la finor de la pell de l’Andrea, la finor inaccessible i impossible que era allà mateix i li entretallava la respiració. Amb un gest ràpid que el va desconcertar, ella li va encaputxar la carn esperançada i la va acollir dins seu.

Fucking New York 

Laura Calçada (Destino)
Quan va sortir de l’estació va girar a mà esquerra i va posar-se a pixar en un racó, va ser llavors quan el vaig sorprendre i vam anar a pillar un paquet de birres abans de pujar al pis. Esperava que potser em sorprendria, perquè era un noi espavilat i sexi, però no. La seva manera de follar era adolescent. Jo guiava i ell es deixava fer. Sexe esportiu. Em va dir que si estava sobre seu no es podia escórrer. Em vaig posar a quatre potes i em va penetrar amb vehemència. Això va estar bé. Vaig trobar bufó que em preguntés si es podia escórrer. I és clar, noi. Els meus orgasmes capricio­sos em semblaven infinits dins la seva inutilitat.

Un dietari sentimental

Júlia Bacardit (Editorial Medusa)
Estàvem estirats a tocar l’una de l’altre, de les poques vegades que hem dormit junts ell i jo. L’acarono, li llepo l’espatlla, recorro el seu tors, arribo a les seves natges. Ell emet alguns sons, discrets, fluixos, davant seu té la pantalla del mòbil. Jo vull posar-me com un fetus sota els llençols vora seu i llepar-li l’anus i que després se m’escorri a la boca. El toco amb el tou dels dits, ell sospira, aquest cop no s’enretira com altres vegades, altres vegades li he fet petons a les natges i em ve al cap el seu “vigila lo que haces, eh”, mig sorprès, mig opressor, o una frase menys agressiva però igualment taxativa.

Una casa fosca i un flagell

Borja Bagunyà (Comanegra)
Així que assenteix i s’hi posen, es despullen l’un a l’altre, s’acaricien les esquenes i els pits i els colls, es mosseguen les espatlles, els llavis, i de seguida se li fa evident, a en Daniel, que l’Ofèlia arrossega una certa promesa de plenitud sexual. Amb ella la sincronia serà perfecta, els encaixos seran ideals, les friccions seran justes i tot lliscarà i escalfarà i lubricarà i pessigarà en la mesura exacta. De moment, tot segueix un ordre habitual: la cadena de muntatge de l’orgasme que arribarà d’aquí una estona comença a apilar peces a la cinta i a cargolar les primeres juntures. Però hi ha alguna cosa lleugerament desconjuntada. La manera com l’Ofèlia li agafa la pell i li clava els dits a la carn té un punt d'agressivitat que, sense arribar a fer-li mal, tampoc és ben bé agradable, com si en Daniel fos una massa crua de pa i ella volgués donra-li una forma incomprensible abans d’enfornar-lo.

Et vaig donar ulls i vas mirar les tenebres

Irene Solà (Anagrama)
I la Joana sot aquell pi d’home, destapava un reig bord com no n’hi havia cap altre. Un bolet que li omplia la mà sencera. I que ella acariciava amb delicadesa, per no trencar-ne el coll de mantega. Perquè en Bernardí era lleig com un verro, que la Joana ho podia dir, però quin bolet! Mareta meva, quin bolet. Vellutat i dur i bonic com una mala cosa. Vermell i blanc i brillant de rosada. Com si tota la finor, tota la bellesa, tota l’alegria s’haguessin amagat allí sota, amb forma de barret, anell, espores i peu, clavant-se com una arrel dins la terra fosca. Bolet, qui t’ha plantat? La Verge Maria amb cinc dits i fins aquí m’ha portat!