Una vida sexual

Durant molt temps vaig considerar que un llibre no era bo si no em feia venir ganes de follar-me el seu autor. Era un criteri poc científic: una forma visceral (genital) de reaccionar a qualsevol cosa que il·luminés o aprofundís algun aspecte de la vida. L’impuls estava desconnectat de la follabilitat real de la persona rere la pàgina, que podia ser lleument repulsiva o dur segles morta. Aquesta capacitat transmutadora convertia l’escriptura en majúscules en una cosa màgica, a l’abast de ben pocs.

El criteri ha evolucionat —ara considero una proesa literària que el llibre convidi a acabar-lo—, però la connexió subterrània entre sexe i literatura es manté. Hi ha alguna cosa estranyament eròtica en ficar-te dins el cap d’algú, sobretot en les ocasions rares en què interpel·la la teva intimitat. Aquesta connexió es fa explícita quan el sexe és l’objecte de l’escriptura. Llavors autor i lector es troben cara a cara en un terreny complicat. La trobada pot torçar-se per molts motius: lirisme, moralisme, metàfores flonges i indecises. Molts eviten directament la trobada, i tracen aquí el seu límit com a escriptors.

En un assaig del 2009, Katie Roiphe notava un canvi de paradigma en la manera en què els homes escrivien el sexe. La vella guàrdia transgresora, horny i alegrement misògina —Philip Roth, Norman Mailer, John Updike— havia donat pas a una generació metairònica, més preocupada pels pudors i complexos perifèrics al coit que per fornicar amb tot el que bellugava. Només em puc basar en la mostra limitada del que ha passat per les meves mans, però diria que a la meva generació la tendència ha culminat en una desaparició gairebé absoluta del sexe en l’escriptura masculina; o almenys d’un sexe despullat que no causi una vergonya aliena intolerable. Sospito que això és senyal d’una barreja de malestar cultural, incomoditat personal i terror.

El cas és que fa temps que només trobo dones que escriguin sobre sexe de manera rellevant. Ho fan sense emparar-se en la ficció, amb lucidesa descarnada, partint del coneixement que la trobada sexual pot tendir més a l’abjecció que a la perfecció. Sense la necessitat de mostrar-se com a búfals empotradors, ni de defensar-se d’un tribunal feminista imaginari, exploren amb llibertat els clarobscurs del desig. No aniré gaire lluny a buscar exemples. Penso en una escena sumament vívida d’Un dietari sentimental de Júlia Bacardit en què dubta si ficar-li un dit a l’anus a l’amant, o en les narracions picades, de muntatge televisiu, dels coits de Laura Calçada al seu Fucking New York. La tendència va més enllà dels llibres: també l’he vist a les escenes tensades al mil·límetre de Creatura, la pel·lícula manifestament autobiogràfica d’Elena Martín.

Amb La vida sexual de Catherine M, un llibre del 2001, Catherine Millet esdevenia pionera en l’art de desgranar la sexualitat pròpia. L’hagin llegit o no, les deixebles en mutipliquen el llegat. Per sort no cal ser francès, ni haver-se deixat follar en un camió per un exèrcit d’obrers, per tenir alguna cosa a dir.