crítica literària
Crítica
Género de opinión que describe, elogia o censura, en todo o en parte, una obra cultural o de entretenimiento. Siempre debe escribirla un experto en la materia

‘Fucking New York’, de Laura Calçada: Fer-se petar el pare

A ‘Fucking New York’, Laura Calçada explica el seu desembarcament a la ciutat nord-americana mentre acusa repetidament els seus pares d’haver-la abandonat

Laura Calçada
Laura Calçada, en una imatge cedida per l'editorial Grup 62.Rita Puig-Serra Costa

Han coincidit en poc temps dos molt bons llibres del gènere memorialístic emmirallats en el somni americà —i més concretament en el somni novaiorquès— d’una generació de joves catalans prou acotada. El primer és La perplexitat (Destino), de Jordi Graupera, i el segon Matar el nervi (La Segona Perifèria), d’Anna Pazos. Són relats diversos en forma i intenció, però comparteixen gust per una reflexió i transcendència que es destil·len de la mera consigna de dietari. Són també un catàleg de les frustracions i esperances d’una certa cadellada catalanesca benestant i dels límits del talent nacional quan s’enfronta a l’exportació a la metròpolis d’Occident. També tenen en comú que tant Pazos com Graupera són escriptors especialment dotats per a l’ofici.

Potser, en justícia, hauríem d’incloure Fucking New York de Laura Calçada en aquesta novella tendència, i probablement també en comparteix algun tret estilístic o, si més no, l’extracció socioeconòmica dels autors. El que és segur és que no és, com els altres dos, un bon llibre, i que Calçada no participa d’aquesta intel·ligència literària comuna. La narració de Calçada està trufada d’adjectivacions imprecises, d’un name dropping (o degoteig incessant de noms propis i citacions d’obres d’art mal païdes) bastant insofrible i frases estranyes que no se sap si volen ser críptiques, poètiques o senzillament provatures poc reeixides de combinar paraules i conceptes. La meva preferida, a tall d’exemple, és una que hi ha cap al final: “Vaig néixer pel plaer i l’animal sempre surt per la possessió”. Juro que m’hi he esforçat i hi he donat tombs, però no n’he pogut desxifrar el trellat.

La narració està trufada d’adjectivacions imprecises, d’un degoteig incessant de noms propis i citacions

Sembla ser que la crítica literària Marina Porras ha estat l’encarregada de l’edició d’estil i el poliment de les gairebé quatre-centes pàgines de Fucking New York. Encara bo. Sigui com sigui, i sentint-me atacat per una compassió que la veu narrativa concita i desperta amb habilitat, cal dir també en justícia que Calçada sap surfejar per sobre dels seus límits com a escriptora —que no deixen de ser tics habituals en obres primerenques però molt amplificats— i ens ofereix una primera part de llibre vibrant. Després el to i la intenció es dilueixen i la cosa no passa d’un diari sentimental d’interès molt més moderat. Però el desembarcament de l’autora a Nova York és una explosió d’energia descontrolada, d’acció contínua i ben trenada que estressa com After Hours d’Scorsese i apel·la als ressorts sòrdids de les memorables escenes novaiorqueses del Limònov de Carrère.

Aquí sí que l’histrionisme calculat de Calçada rutlla, i el lector es veu arrossegat per una història rocambolesca que, a partir d’un accident de trànsit amb un policia que li comporta una indemnització de més de 200.000 dòlars, condueix una nena de casa bona catalana pels budells de la ciutat imperial, nits inacabables, sentiments desbocats, sexe gratuït, feines esporàdiques que li duren de Nadal a Sant Esteve i relacions humanes gestionades amb l’equilibri emocional d’una adolescent de 25 anys. Tota aquesta part es llegeix amb fruïció i sana avidesa de tafaneria, com qui navega per les vicissituds d’una revista del cor. Qui afirmi que no li agrada descobrir que els rics catalans també ploren —i en català— menteix.

La primera part és trepidant però després el to i la intenció es dilueix en un dietari de poc interès

La fórmula magistral que Laura Calçada fa servir —de manera voluntària o no, això no ho sé escatir— és confegir un personatge menyspreable, egoista i malcriat, sense rastre d’autoindulgència, cosa bastant insòlita en la literatura catalana i que és molt d’agrair. De fet, la impressió que en queda és que Fucking New York és un gran fresc ordit com una mena de libel vindicatiu de l’autora contra els seus pares, als quals acusa repetidament i explícita d’haver-la abandonat després d’una greu crisi familiar que no s’acaba d’explicar mai però de la qual s’intueix que devien petar seques. L’atac de Calçada és especialment sagnant contra son pare, el famós Miquel Calçada aka Mikimoto. Tot i que és palès que l’escriptora té percepcions esbiaixades de la realitat —sovint provocades per la ingesta minuciosament detallada d’antidepressius—, no s’amaga en cap moment d’aquestes ganes de fer mal al progenitor absent, que no es tradueix en la pulsió de matar el pare, sinó directament de follar-se’l.

Així, la protagonista inicia una successió d’encontres sexuals a la recerca d’un sugar daddy a imatge del pare, que li pagui els estudis i l’estada de cinc anys a Nova York que Mikimoto li havia promès i no va complir mai. És pornografia —física i emocional— de primer ordre, en una escalada de selfdeprecating que culmina amb un episodi de prostitució de tonalitats redemptores. Potser no per als implicats, però d’alta satisfacció per als lectors viciosos entre els quals em compto.

Portada de Fucking New York, de Laura Calçada.

Fucking New York 

Laura Calçada 
Destino
392 pàgines. 20,50 euros
Normas

Más información

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS