Anna Pazos: “No sé si escriure és una compulsió d’entendre o de donar sentit a la vida”

El nervi d’Anna Pazos (Barcelona, 1991) està ara més calmat que a la vintena, la dècada que retrata a les pàgines autobiogràfiques de Matar el nervi (La Segona Perifèria/Random House), a través de diferents viatges, a Tessalònica, a Jerusalem, en una travessa per l’Atlàntic i a Nova York. El dia que va escriure l’última línia del seu primer llibre va trencar aigües i res ha tornat a ser igual. L’escriptora i documentalista, que publica a la vegada l’assaig Poder i desig (Fragmenta), segueix tenint dubtes sobre per què escriu, però té més clar que en algun moment havia de deixar de fugir.

Pregunta. S’ha buidat totalment?

Resposta. Vaig escriure el llibre durant l’embaràs. Tenia trenta anys i feia temps que el tenia al cap, però quan em vaig quedar embarassada va ser ara o mai. Faig un repàs dels temes importants o que m’han neguitejat al llarg de la dècada dels vint a través de diferents llocs on he viscut.

P. Com va sorgir?

R. Jo tenia al cap aquest llibre en aquest format i sabia que havien de ser cinc parts per cada lloc on havia estat, i que l’última havia de ser la d’aquí. I això crec que, subconscientment, era una còpia-homenatge a Thomas Bernhard, als relats autobiogràfics, on l’últim és el de la infantesa. Seguint una mica el format biogràfic de Joan Didion. M’interessava molt perquè bàsicament ella s’ho va inventar, i tothom l’ha copiat després. És una manera d’explicar les coses que m’interessava perquè era parlar de mi, però no només de mi, a través de la meva mirada, també explicar alguna cosa sobre el món.

P. Què li ha costat més exposar?

R. No ho sé. Mentre escric no penso en els lectors. Però un cop el llibre existeix i hi haurà gent que el llegeix, sí que penso: mare meva, quin horror! Per què escric tot això? Suposo que tothom que escriu sobre la seva vida ho fa des d’una mena de compulsió una mica absurda. O sigui que no saps ben bé d’on surt. No sé si és una compulsió d’entendre o de donar-li un sentit.

P. S’ha guardat coses?

R. Mai ho expliques tot, és impossible, però suposo que en la tria mateixa, que és una cosa que no és calculada, estàs calculant. Aquí és menys usual, però en el món anglosaxó està més estesa aquest vessant literari autobiogràfic. En diuen personal essay, i a vegades ho és d’una forma gairebé obscena. Sobretot si ets dona s’espera que t’obris en canal, però en el meu cas no tinc la sensació que m’hagi obert en canal, ni he fet pornografia de la meva intimitat, sinó que he agafat coses que he viscut. Coses que després te les mires des de fora i penses per què he viscut això, què significa això i que provava d’entendre.

“Estic en una illa del Carib amb una història bogíssima i, en lloc de gaudir, estic mirant el mòbil i pensant què m’estic perdent”

P. Què hi ha darrere aquestes ganes contínues de marxar?

R. És la fugida cap endavant, busques una cosa, però tampoc saps què és. I llavors, al final, sempre hi ha la mateixa decepció. Per molt que estigui en una illa del Carib, segueixo sent jo amb les meves coses. Saps? El llibre s’acaba amb el tancament d’aquest cicle, matant el nervi. Això de la compulsió de marxar, al final és una manera de fugir d’alguna cosa, i en algun moment has de deixar de fugir a la vida.

P. La maternitat l’ha ajudat a arrelar?

R. Sí. Justament la maternitat m’ha fet deixar de sentir aquest desarrelament. I no m’ho esperava, però és una cosa que sí que et fa sentir que pertanys al món. Tots els vincles es fan més concrets i sòlids. I no només amb la família i amb la teva gent, sinó amb tota la comunitat que t’envolta.

P. De fet, el llibre també acaba tornant a la família, a la infància.

R. Suposo que és en el moment en què s’acaba la fugida cap enfora, que miro endins. Miro el passat per mirar d’entendre d’on vinc. Potser per la particularitat de la història de la meva família. Hi ha hagut molts moviments. No hi ha un arrelament al territori. Podríem viure aquí o en una altra banda i no seria tan diferent, d’alguna manera. Bé, potser no és veritat, això.

P. Diu que fuig per no fer front als afers centrals de la vida. Quins són?

R. Crec que això ho dic quan estic a Jerusalem. En aquell moment sentia que hi havia moltes dissociacions a la meva vida, que jo en aquell moment potser no m’ho explicava així, però que tenien molt a veure amb la identitat. Políticament també. Pel fet de viure a Catalunya i tenir un entorn, sobretot des de la universitat, molt català, molt independentista. A molts nivells sentia com una mena de desassossec, suposo. Una inquietud constant que potser tenia a veure amb tenir 20 anys. Potser és una cosa més de la joventut.

P. Surt molt la por a la mediocritat, a la irrellevància. La continua sentint?

R. Ara no ho veig així. Era una cosa molt dels 20, d’aquesta època, que és gairebé una malaltia, el motor de moltes d’aquestes fugides.

P. És dura amb els mitjans i amb les facultats de periodisme.

R. La carrera de periodisme crec que abans no existia, per un motiu que segueix sent igual de vàlid ara: no cal. Per ser bon periodista t’has d’informar bé, tenir curiositat, ser una mica despert... I això no s’aprèn en una facultat. És molt temptador fer la carrera de periodisme, però és un aprenentatge purament formal i l’important està en una altra banda.

P. Ara treballa de periodista?

R. En el sentit ampli. Treballo fent producció de sèries documentals. Escric articles i col·laboro amb la BBC.

P. Sent que fa el que volia fer?

R. Sí, bastant, la majoria del temps, sí. Vull dir, aquest és el major assoliment. Crec que a nivell laboral he deixat de tenir aquest neguit, aquesta necessitat de mostrar alguna cosa o de validació, i simplement fer coses perquè tenen sentit en si mateixes i no per demostrar res de mi. Crec que aquesta por dels 20 és una cosa molt autoreferencial i molt de jo, jo i jo. Ara això mai desapareix del tot, evidentment, perquè si no, no soc jo.

P. Ara que parla del jo, va viure l’esclat del me too vivint a Nova York. I buscava si podia fer un me too.

R. No m’ho volia perdre, pensava que m’interpel·lava com a dona. Però si era honesta amb mi mateixa, això no es corresponia amb la meva experiència. De sobte, la cultura de la violació equiparava totes les gradacions de l’experiència sexual desagradable amb la violació. Jo pensava que no ho podia acceptar. Podria haver fet veure que és veritat per participar d’aquest moviment i sentir aquesta validació i pertinença a alguna cosa. Però realment no és així, i em sembla perillós entrar en aquesta manera de pensar perquè és com una porta d’entrada a una manera de viure totalment paranoica i a una victimització innecessària en moments de la vida en el qual no estàs sent una víctima.

P. Al llibre, surten corresponsals que fan servir altres periodistes, com els negres de la literatura.

R. No vull dir que això sigui una pràctica generalitzada perquè jo conec un cas. Potser passa més, però no ho sé. Jo em trobo a Jerusalem amb una figura de corresponsal que és com una mena d’eminència tan gran que ja no veu la necessitat d’escriure ell mateix.

P. Ni de trepitjar terreny.

R. Ho havia fet de més jove, però ja no li cal. Bé, ell sent que ja no li cal. Com que estava per sobre d’això. No el critico, és molt generós amb els periodistes joves. No crec que fos un cínic ni res. Però sí, m’hi vaig trobar. Els corresponsals miren les agències i la premsa local. I això es fa a tot arreu. I no passa res per dir-ho i ja està.

P. Però explica que li pagaven per escriure des del lloc on estava per a un altre periodista.

R. Sí, i veia molta diferència entre els freelance, joves que es buscaven la vida i que estaven en llocs absurds, parlant amb gent, vivint aventures random i tal, amb alguns corresponsals que hi estaven establerts. Els convidaven a les rodes de premsa i tenien accés a la informació oficial, però no s’embrutaven les botes.

P. La por a la solitud també hi és.

R. Sí, sobretot a Nova York. Durant tota la dècada, hi ha una mena de fe infinita que sempre hi haurà una altra persona, saps que pots saltar alegrement de relació en relació i arriba un punt que ja estic arribant al final. Cap al final de la vintena penso: un moment, i si això no és així? Aquest estil de vida té data de caducitat. I sobretot a Nova York conec la solitud, què és estar sol de veritat.

P. La sensació és que ha tingut una vida intensa, d’aventures, de viatges... però no l’ha viscut de manera plaent.

R. Aquest és el punt del llibre. Hi ha una cançó de Pau Vallvé que diu una cosa així com que si pogués tornar a començar faria el mateix, però ho faria disfrutant. És el que explico al capítol del vaixell, estic en una illa del Carib amb una mena d’història bogíssima i, en lloc d’estar gaudint, estic com mirant el mòbil i pensant què m’estic perdent. És el neguit aquest que mai estàs on voldries estar. Aquesta ansietat és la que exploro en el llibre com un intent de matar-la, suposo.

P. És reflex d’una generació que ha tingut moltes possibilitats?

R. Només puc parlar per mi, però sí que és veritat que tenir més possibilitats no et fa més feliç, ni et fa sentir més realitzat. Aquesta obertura absoluta i poder fer el que vulguis amb la teva vida, estudiar el que vulguis, anar on vulguis, doncs no és garantia tampoc de sentit. A vegades la font de sentit és en una altra banda.

P. Al final, la seva àvia li dona la gran lliçó d’alguna manera.

R. El seu mantra era viure al dia, deia que havia sigut l’única manera que havia tingut de viure després de patir la mort d’una filla. És a dir, estar absolutament en el moment. No sé si mai ho va aconseguir realment, perquè no sé si supera mai. Però l’actitud era aquesta.

P. Donar tantes voltes per tornar a l’essència.

R. Realment no cal, no cal viatjar tant. Em podria haver quedat aquí.