Facturar el sangloteig amb els Beckham

Que la salut mental és un constituent integral de la societat és un fet, i d’aquí no ens mouran. De la mateixa manera que no podem descriure com ens ha anat el dia sense enumerar quants cafès i quantes canyes, ja no és possible respondre a un “Com anem?” sense passar revista al nostre grau d’insomni, estrès o derivats. En qüestió de pocs anys, aquest tipus d’informació ha anat guanyant terreny fins a ocupar el centre de les converses més mundanes; però en l’era dels mass media, on les figures públiques són radiografiades a cada pas, saber els dimonis contra els quals lluita cadascú s’ha convertit en un caramel·let a l’hora d’acostar-nos a qualsevol celebritat.

Els integrants de l’star system ja no volen jugar a ser els rics hedonistes i descarnats: estan cansats de les aparences i frisen per mostrar-se tal com són en el nou opi del poble, les sèries documentals. Un dispositiu perfectament calibrat perquè t’apiadis del famós de torn que decideix obrir les portes de la seva mansió i el seu cor, i confessar que les enrabiades del passat eren perquè ai, pobre de mi, tenia molta angoixa pel fet de ser mediàtic i estar folrat. Em perseguien els paparazzis i jo només volia prendre el sol en boles al iot, saps? Em va afectar tant, estar exposat! Un parell d’exemples recents de sangloteig adinerat són els realities sofisticats dels Beckham i dels ducs de Sussex Harry & Meghan —tots dos a Netflix, el darrer rei Mides. En una bateria de capítols, els dos matrimonis multimilionaris miren fixament a càmera i, amb un filet de veu —són ninots trencats—, deixen anar que són dels que valoren cada molla de pa. I que, sobretot, tant de focus els ha fet patir una burrada. Però sempre en silenci i d’amagat, conduint un Lamborghini mentre s’empassen el Macallan —això no ho diuen però és fàcil d’imaginar. La dinàmica d’exposar l’exposició, però, no només la trobem en aquesta mena de formats. En l’assaig Expuesta (2019, Alpha Decay), l’exitosa escriptora Olivia Sudjic explica les seqüeles que arrossega per una exhibició estratosfèrica. D’una manera moltíssimament més elegant i menys obscena, l’autora detalla el trastorn d’ansietat en què es troba immersa arran de la repercussió de la seva primera i celebrada novel·la, Una vida que no es mía (2019, Destino), que va ser traduïda a desenes de llengües i la va fer voltar per residències literàries de tot el món.

No és cap pecat, ni tan sols una raresa, viure conflictivament alguns factors indestria­bles de les pròpies circumstàncies. El que és pervers és fer-se’n la víctima per rendibilitzar-ho i, a més, obviar la suculenta quantitat de bitllets obtinguda per haver-ne fet un tema. Si bé obrir-se en canal desperta sentiments d’empatia i suscita certa idea de comunitat, és d’un cinisme espaterrant eludir la fortuna generada per incomptables visionaments i reedicions per tal que no els retirem la nostra compassió. Però com que matar els ídols no surt de franc sinó a deure, és més factible prémer el play i amenitzar l’espera perquè ens atengui el psicòleg de capçalera.