El ChatGPT guanya la beca de creació

Benvolgut lector, estic feta un embolic. Aquest estiu em vaig presentar a una convocatòria d’investigació artística de la Generalitat. Dijous passat van sortir els resultats i soc una de les guanyadores. La beca consisteix en 6.000 euros, sé que no sembla massa, però és més del que he acumulat mai al compte bancari.

T’escric per confessar que vaig redactar la proposta amb el ChatGPT. Ho sento. Sé que tothom ho fa, però no és cap justificació. Podria dir que la culpa és de la burocràcia, que amb tan poc temps no es pot redactar un dossier decent, que demanen una quantitat absurda de documentació i que els criteris d’avaluació són ridículs: feminisme, sostenibilitat, diversitat funcional. Així, en fila, semblen un anunci de TMB o la premissa d’un festival de pensament jove al CCCB. Podria trobar mil excuses per justificar el frau, acceptar la beca i tirar endavant. Sempre vaig odiar la nena repel·lent que tapava l’examen amb el colze perquè ningú copiés, i em ric de la por dels millennials a les intel·ligències artificials. Em considero una persona amb valors, preocupada per la cultura i el pensament crític. Dit així, sono com els criteris d’avaluació d’una beca, però és veritat. Sento que totes les paraules que un dia vam fer nostres han perdut el sentit, i ara no sabem com explicar-nos sense sonar com la friqui moralista de la classe.

Però 6.000 euros són molt més del que he acumulat mai, i si jo no els accepto, sempre n’hi haurà una altra disposada a tatuar-se al front: feminisme, sostenibilitat i diversitat funcional

Crec que hauria de renunciar a la beca. No és només una qüestió de principis. També ho penso perquè sovint m’omplo la boca de com n’és d’absurd parlar d’art en termes morals. Critico la precarietat artística que ens obliga a blanquejar el nostre discurs; a pseudopolititzar-lo amb un llenguatge planer perquè encaixi dins d’una indústria amb l’actitud d’uns pares massa grans, cansats i porucs a qui has d’enganyar per sortir de festa. I deus pensar, amb aquest discurs segur que té un projecte superinteressant. Doncs no. Fa dies que rellegeixo el projecte i l’últim que tinc ganes és de treballar-hi. Ja no queda ni rastre de les primeres idees, d’allò que un dia em va semblar motiu de pes per buscar “Convocatòries d’investigació artística” a Google i aprendre a fer servir el ChatGPT. Estava convençuda que si feia quatre retocs al meu projecte el món l’estimaria tant com jo. Però, oh sorpresa, les operacions estètiques són addictives i encaixar en la norma encara més. I, en el fons, suposo que és el mateix. El cas és que jo volia fer un projecte artístic i ara tinc un esplai.

Li explico tot això a una amiga i decideix citar Cristina Morales —genial, la que faltava—: “Nuestras ideas y su modo de llevarlas a cabo sufren sistemáticos intentos de violación por nuestros editores (...). A veces nos libramos tras un forcejeo quedando nosotras y nuestros textos magullados”. Prou d’autocompassió, em dic, renuncia a la beca i comença de nou. Passa del fantasma de tendències, censures i algoritmes que sobrevola la indústria artística del nostre país i busca noves paraules que representin allò en què seguim creient, però ja no sabem anomenar. Però 6.000 euros són molt més del que he acumulat mai, i si jo no els accepto, sempre n’hi haurà una altra disposada a tatuar-se al front: feminisme, sostenibilitat i diversitat funcional... i això em rebenta. Què opines, estimat lector, hauria de tornar la beca?