Andreu Buenafuente: “Els 10 primers anys a TV3 són el millor de la meva carrera televisiva”

Escric aquesta introducció amb un exemplar de Digue’m agosarat (Columna, 2000) fitant-me des de darrere l’ordinador portàtil. És damunt d’un escriptori ple de llibres que ja no troben lloc a la prestatgeria del menjador, prou amortitzats per exposar-los a l’eventual accident amb la tassa de cafè, però massa connotats sentimentalment com per desfer-me’n. A la portada, capcot, hi ha Andreu Buenafuente (Reus, 1965), productor, presentador, humorista i una figura la dimensió actual de la qual se’m fa materialment evident quan veig el centenar de persones que, un divendres qualsevol al matí, ocupen el carrer Casp tot fent cua per entrar al directe de Nadie sabe nada. “Tenim una llista d’espera de dos anys, el públic d’avui s’hi va apuntar el maig de 2022″, m’explica Gemma Saperas, d’El Terrat, abans que comencem l’entrevista.

Nadie sabe nada, copresentat per l’actor Berto Romero, ha permès a Buenafuente experimentar un idil·li amb un mitjà, la ràdio, on va debutar amb només 17 anys i que va ser casella d’eixida, amb un programa concebut per a Ràdio Reus que era homònim de l’imperi audiovisual que ha esdevingut la productora El Terrat. D’aquesta experiència que abasta més de quatre dècades, l’humorista reusenc n’ha fet un monòleg que es podrà veure al Teatre Victòria a partir del primer cap de setmana de maig: La ràdio que em va parir.

Pregunta. Aquesta setmana estrena La ràdio que em va parir. El títol em va fer pensar en La tele que me parió, un llibre que Pepe Colubí va venir a presentar a La cosa nostra.

Resposta. Ostres, doncs és veritat. És curiós, perquè justament ahir a casa vam posar un capítol de La cosa nostra. El convidat era Pepe Rubianes. Quan vam anar a vendre el programa a TV3, el director de l’època —en pau descansi, era un tio magnífic, Lluís Oliva— ens va dir que per què caram volíem passar de fer un programa setmanal, el Sense títol, a un de diari. I jo: “Bueno, perquè ho he vist que ho fan els americans, perquè m’agraden David Letterman i Johnny Carson…”. I al final tot va rutllar molt bé, La cosa nostra va funcionar.

P. Jo sempre dic que, en l’àmbit estatal, els catalans ens vam inventar els late nights: Àngel Casas, Jordi González, Xavier Sardà… Se sent pioner del format?

R. Més que pioner, em considero una mica pesat. I, quan em retiri, una de les frustracions que em quedaran serà no haver aconseguit consolidar-ne el format. La televisió espanyola no n’ha volgut saber res. Et donen mil arguments, i la meitat sempre són econòmics: “No, es que no hay presupuesto”. Dius: “Bueno, no hay presupuesto…”. Hi ha aquesta cosa espanyola de fer un prime time, allargar-lo tres hores i estalviar-te un programa de tancament. Després mires el que fan a Estats Units i l’enveja que provoca és insana. Hòstia, hi ha set, vuit lates, les cadenes més potents en tenen dos. Això aquí no s’ha assolit, les teles espanyoles no ho volen. Sempre hi ha excepcions, però, perquè com et dic a El Terrat som molt pesats; David Broncano amb La resistencia en seria una, d’excepció.

Hi ha aquesta cosa espanyola de fer un prime time, allargar-lo tres hores i estalviar-te un programa de tancament. Després mires el que fan a Estats Units i l’enveja que provoca és insana

P. Hi ha hagut molt enrenou amb el fitxatge de Broncano per TVE. El Terrat continua sent la productora darrere del programa, malgrat la migració?

R. El produirem nosaltres, sí. L’enrenou de què parles és un reflex de l’estat del periodisme a Espanya, on la contractació d’un comediant per part de la televisió pública s’ha instrumentalitzat i polititzat de manera exagerada. En tot plegat hi ha una cosa de fons que, com la situació dels lates a l’estat, nosaltres tampoc arreglarem. Parlo de com costa respectar i cuidar el concepte de televisió pública a Espanya. És una cosa que em té fascinat negativament. Com, legislatura a legislatura, no s’ha aconseguit despolititzar-la. Es veu que és impossible. Crec que el fet d’haver-me criat amb la televisió pública catalana fa que tot això m’afecti més. Jo vaig poder fer el millor de la meva carrera televisiva durant els 10 primers anys que vaig treballar a TV3, amb una llibertat editorial i de continguts brutal.

P. L’etapa que va de Sense títol a Una altra cosa és el millor de la seva carrera a la tele?

R. Bueno, és el més fundacional i més potent de tot el que he fet, sí.

P. Hi coincideixo, sobretot en la influència que van tenir, fins i tot, en preadolescents. Jo vaig descobrir Una altra cosa arran d’una actuació de fi de curs, on uns nois de tercer d’ESO van recrear un esquetx del programa. N’éreu conscients, d’aquest impacte?

R. Boníssima, aquesta anècdota. Sí que n’érem conscients, sí. Jo encara ara em trobo gent pel carrer que em diu que va aprendre català mirant els nostres programes. Això és molt fort, i no m’ho han dit una vegada, m’ho han dit moltíssimes. Ni la millor campanya de promoció lingüística podria preveure una cosa així, tu. Això també ho hauríem de tenir present quan critiquem continguts de la televisió pública perquè ens semblen frívols. Nois: en televisió, no hi ha altra manera d’arribar al cor de la gent que a través de l’entreteniment.

P. És interessant, això del català, sobretot perquè moltes de les entrevistes eren en castellà. Ara, quan això passa a TV3, la reacció a les xarxes socials és bel·ligerant. Creu que també ho serien amb vostè, si tornés a treballar un format similar a TV3?

R. No ho sé, però sí que puc dir-te que aleshores també passava. Ens deien que portàvem massa convidats castellans, i tenien raó; però el que miràvem de fer era equilibrar-ho portant-ne molts altres de catalans. Un cop el president Pujol, que aquest tema li interessava molt, em va agafar a banda en un acte i em va dir: “Escolti, vostè quan rep un convidat castellà, com s’ho fa?”. Li dic: “Miri, jo soc de l’opinió que una entrevista s’ha de fer en l’idioma comú que tenen entrevistador i entrevistat. Si el convidat no entén el català, jo li parlo en castellà”. Crec que no li va agradar la resposta. Jo m’estimo el català, és la meva llengua, però quan he de comunicar no em crec la ficció d’entrevistar un castellanoparlant en català perquè estem a TV3, ni de fer que es posi un pinganillo. Que va haver-hi friccions? És clar. Però res greu. No es va morir ningú perquè jo entrevistés Joaquín Sabina en castellà a TV3.

P. Malgrat tot, el record que té la gent d’aquells programes és de cert enyor. Pesa massa, però, el record d’aquells programes que abans definia com a “fundacionals”?

R. Potser en algun moment ha estat més marcat, això que dius. Ara et puc dir, amb franquesa, que està molt equilibrat. El Nadie sabe nada, el programa de ràdio que fa una dècada que fem amb Berto Romero, també s’ha guanyat molta estima. Això desactiva els nostàlgics. Ara trobo que hi ha gent que em diu que m’escoltaven a Ràdio Barcelona als anys noranta i ara estan enganxats al Nadie sabe nada. La nostàlgia, podríem dir, s’ha equilibrat. I és molt bonic, viure això. Jo pensava que la meva etapa més vibrant, de ràdio juvenil, havia quedat enrere. I de sobte ens trobem amb un fenomen com el Nadie sabe nada, on entre el públic dels directes trobes gent que venen de Mèxic o de l’Argentina.

P. Parli’m de la seva relació amb Berto Romero. Per a mi és molt diferent de la que establia amb Santi Millán, José Corbacho o Évole en mode Follonero. Aquelles eren relacions performativament molt agressives. Amb el Berto, trobo, hi ha un cert canvi.

R. La relació és diferent perquè també ho són els formats. El Millán, el Corbacho i l’Évole feien un paper, feien d’actors, i el seu rol era de contrapunt, de provocador. En certa manera, venien a trencar el programa. Al Nadie sabe nada també hi ha conflicte entre el Berto i jo per fer saltar la comèdia, però sí que tens raó que la complicitat és una altra. El programa el construïm entre els dos, i el secret per fer-lo funcionar és que encara ens fem gràcia, encara ens sorprenem. I no veiem el final al programa. L’únic final és l’esperança de vida. L’altre dia ho dèiem: hòstia, això ja és per sempre no? És una mica estrany de dir, però sovint sento que soc espectador del meu company. Estem gravant i hi ha cops que me’l quedo mirant, i penso: quin luxe. A la ràdio, això és una cosa que només m’ha passat amb Oriol Grau.

P. Quan fèieu El terrat a Ràdio Reus, primer, i a Ràdio Barcelona, més tard.

R. Ens va ocupar molts anys, aquella etapa. Fa poc, en l’acte del centenari de Ràdio Reus, vaig dir públicament que l’Oriol és un dels millors i més brillants companys que he tingut a la ràdio. L’Oriol era ràdio pura i veure’l treballar, fer de Palomino, de Padrina, era un espectacle. Ara té un perfil baix perquè, com diem a Reus, no vol tant de bacallà. Però és un geni de la ràdio i un gran director teatral. Hauria pogut ser un director de primera divisió.

El Terrat va presentar un projecte de sitcom per a TV3 i ens l’acaben de rebutjar. Ho dic per si algú pensa que a la vida ho tens tot fet: no és veritat. Si em veus una mica moix avui, és per això

P. Va ser el primer director de Plats bruts, de fet.

R. Va ser bàsic en l’èxit de la sèrie. Ell i jo vam anar a veure Kràmpack, l’obre de teatre del Jordi i el Joel, i en sortir vam dir: “Aquí hi ha una sitcom”. Quan ens vam asseure amb ells dos vam veure que ells també ho tenien clar, i va ser aleshores que decidim unir forces.

P. Sempre els pregunten al Jordi i al Joel per què no torna Plats bruts. Tenint en compte que és una producció d’El Terrat, no volia deixar de demanar-l’hi a vostè també.

R. Jo, de fet, fa alguns anys, els vaig proposar de tornar-hi a tots dos. Potser és idealista dir-ho, però com a productor penso que es donen totes les condicions necessàries perquè Plats bruts torni. Això, però, és una cosa que han de decidir el Joel i el Jordi, i jo crec que no hi estan gaire engrescats. També ho entenc: volen guardar-ne aquell bon record. Però els dos estan en actiu, han après molt aquests anys i teníem moltes idees damunt la taula per l’eventual retorn de Plats bruts. Podria haver estat un retrobament, com el de Friends. Saps quina és la paradoxa? Que malgrat haver fet Plats bruts, fa unes setmanes El Terrat va presentar un projecte de sitcom per a TV3 i ens l’acaben de rebutjar. Ho dic per si algú pensa que a la vida ho tens tot fet: no és veritat. Si em veus una mica moix avui, és per això.

P. La Gemma d’El Terrat ens diu que el temps s’acaba: expliqui’m què és això de La ràdio que em va parir. Ja em sap greu, fer-li l’entrevista sense haver vist el monòleg.

R. No l’has vist perquè s’estrena tot just ara, no et sentis malament. Tot neix d’una proposta de Ràdio Barcelona, que jo inicialment deixo en stand by però que després de preparar la gala dels cent anys de l’emissora, m’adono que hi ha un contingut emocional que sí que m’agradaria treballar en un format més llarg. Al monòleg explico la història d’amor permanent que he tingut amb la ràdio com a professional, però també com a consumidor. És un mitjà que té una capacitat de supervivència i d’adaptació brutal, i el que millor ha sabut aprofitar la tecnologia. Que ara la puguis escoltar al mòbil, consumir-la a la carta, gaudir de programes fets arreu del món, em sembla una cosa estratosfèrica.

P. També permet vehicular projectes que canals convencionals rebutgen o cancel·len per pressions externes. Penso en formats d’èxit independents com La Sotana.

R. És comprensible que hi hagi emissores que no estiguin còmodes amb segons quins continguts. Però és el que dius: és el format, el que ha permès rebentar les costures d’aquestes mateixes emissores. El pòdcast ha permès portar la incorrecció a nous límits; fins i tot quan una cadena no t’hi vol encabir, tu pots agafar uns micros i fer la teva. I de sobte trobes La Sotana o La Ruina, que neixen com coses petites i s’acaben convertint en autèntics fenòmens. Ara hi ha oportunitats per a propostes més incorrectes que les que fèiem quan vaig començar. Hi ha menys límits i el marge és molt més gran. El podcàsting i la ràdio són com l’oxigen: tenen la capacitat d’escolar-se per tots els racons. Si el que fas és bo i hi ha una esquerda, per mínima que sigui, sempre arribaràs als oients.