La consulta amb l’excusa de la llibertat educativa o la traïció al valencià

El conseller d’Educació José Antonio Rovira ha elegit una de les maneres més abjectes de passar a la història recent del País Valencià, la traïció, que l’emparenta amb personatges històrics tan sinistres com el soldat grec Epialtes, de qui Heròdot ens conta en la seua Història que, pensant a obtenir una gran recompensa, mostrà al rei persa Xerxes el camí per a anihilar els seus companys en la famosa batalla de les Termòpiles.

Igualment reprovable és la traïció als valencians del conseller Rovira, i del nefast president Carlos Mazón, en promulgar la Llei de llibertat educativa, que deixa el valencià als peus dels cavalls de l’espanyolisme més retrògrad, el seu. I ho fan enarborant fal·laçment la paraula “llibertat” quan, en veritat, contravenen la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià, una fita clau en la introducció i el manteniment del valencià a les escoles.

Sota l’aparença d’una consulta democràtica, Rovira apel·la a la llibertat de les famílies per a triar la llengua amb què volen que siguen educats els seus fills, tot i ocultant les mesures asimètriques que aplicaran al castellà i al valencià segons la zona de predomini lingüístic. Clar i ras: als alumnes de zones castellanoparlants, no se’ls exigeix, ni de lluny, el grau de coneixement del valencià que l’alumnat de zones valencianoparlants ha de tenir del castellà.

A més, amb aquesta consulta maquiavèl·lica, de conseqüències incertes, s’obvia que les famílies ja estan representades en els consells escolars, que són els òrgans legítims de participació de tots els sectors de la comunitat educativa, un aspecte que mostra ben a les clares el cinisme de Rovira i l’afany de dividir el poble valencià a través d’un tret identitari com la llengua.

Amb tot, l’aspecte més demolidor de la llei és que rebaixa fins a límits insospitats els requisits per a acreditar el coneixement del valencià, tant per a l’alumnat com per al professorat. Tot plegat, una mostra més del cinisme sense límits del conseller, que, abans de les votacions, envià una carta vergonyant a les famílies en què afirmava que la llei sorgia de “la preocupació pel descens de l’ús del valencià”, un fet que cal “revertir amb un canvi de paradigma: de la imposició a la promoció.” Rovira, liberal com diu ser, potser ignora les desconfiances contra la “tirania de la majoria” –que ell vol imposar–manifestades per clàssics del pensament liberal com Alexis de Tocqueville i John Stuart Mill, dos autors que, curiosament, pot llegir traduïts al valencià que tant menysprea.

Aquests dies, fins que es facen públics els resultats de l’enquesta, bona part del poble valencià romandrà a l’expectativa, amb la desobediència civil com a teló de fons. Després de tants anys de lluita, el discurs abrandat de la resistència comença a ser exasperant, però sempre és preferible a l’estètica victimista de la derrota. Si les sagetes que dispara l’exèrcit de Rovira i de Mazón oculten el sol del valencià, caldrà lluitar a l’ombra. Tant de bo els valencians, com era costum a Roma, no paguen els traïdors.