_
_
_
_
brou de llengua
Opinión
Texto en el que el autor aboga por ideas y saca conclusiones basadas en su interpretación de hechos y datos

‘Kneecap’: Cine de conflicte (lingüístic)

Es veu que no som capaços, aquí, de generar un producte audiovisual seriós que expliqui el conflicte lingüístic nostrat

'Kneecap' de Rich Peppiatt
Fotograma de la pel·lícula 'Kneecap' de Rich PeppiattFILMIN

Mirin per favor la pel·lícula Knee­cap, a Filmin, i si no tenen Filmin, s’hi facin. Es tracta de la cinta que recull l’origen del grup de rap i hip-hop irlandès del mateix nom, en la qual els integrants de la banda s’interpreten a si mateixos, a la manera d’Eminem amb 8 mile. Però així com 8 mile no deixa de ser un biopic aspiracional, amb el doblement marginat de barri (per pobre i per blanc) que ja sabem que esdevindrà ídol mundial, Kneecap no escatima en autoparòdia i ens obsequia amb la més brillant de les pel·lícules sobre conflicte lingüístic que ens podem trobar ara mateix. Si és que n’hi ha gaires, esclar.

Farem espòliers, el lector està advertit, tot i que els crítics literaris també solen fer-ne i no ens alerten mai de res. El conflicte lingüístic queda servit d’entrada quan sabem que Kneecap (en anglès, ‘ròtula’, però també ‘disparar al genoll’, com a càstig) és un grup nord-irlandès, de Belfast concretament, que canta en gaèlic irlandès i que no es talla un pèl a l’hora de defensar la llengua en les seves cançons. Com li diu a un dels seus membres el seu pare, “cada paraula que diguis en irlandès és una bala contra l’invasor”, i a fe de déu que ho duran a la pràctica. En un context d’extrema minoria (la comunitat de parlants gaèlics nord-irlandesos ronda els 6.000 parlants, i no surt ni als mapes) i amb el rerefons del Conflicte, així amb majúscula, fer hip-hop en irlandès esdevé un acte polític de primera magnitud.

En alguns moments n’hi ha per riure, això sí, la pel·lícula no estalvia seqüències que recorden Trainspotting. El primer interrogatori policial a un dels membres del grup és un cas extrem de manteniment de l’idioma que deriva en una hilarant escena de comèdia, tot i que la situació es repetirà més endavant en unes condicions menys propenses a l’humor i amb l’ús de la violència com a mecanisme de convergència a l’ús de la llengua comuna, l’anglès en aquell cas. I també en el sexe i la toponímia hi ha conflicte: enmig de l’acte sexual amb una britànica, l’un crida repetidament “North of Ireland!” mentre l’altra, alternativament, crida “Northern Ireland!”, una mica com si aquí una parella cridés Girona-Gerona fins a l’orgasme.

La pugna, però, no és només lingüística, per entendre’ns contra l’anglès. Pa­ral·lelament a la gènesi del grup, la societat civil proirlandès s’organitza per portar al parlament una llei que reconegui la llengua a Irlanda del Nord, i veu en els joves rapers un obstacle per als seus objectius. No troben que uns nois de barriada que només parlen d’estar tot el dia col·locats, d’anar de festa i de follar-se totes les paies que puguin, que a més a més blasmen la policia i ensenyen el cul als concerts, siguin gaire útils a l’hora de fomentar la llengua. Una mica a la manera del llirisme a què tant estem acostumats aquí. T’ho imagines? Si això passés aquí no trigaríem a sentir que no és la imatge que volem, parlaríem de contenidors cremats i encara demanaríem el retorn de Manel i Txarango.

Però acabes de veure la pel·lícula i llavors et recordes de la polèmica de la setmana, i n’hi ha per posar-se a plorar. Es veu que no som capaços, aquí, de generar cap mena de producte audiovisual seriós que expliqui amb compromís el conflicte lingüístic nostrat, encotillats com estem entre productes banals de guinyol i acudit suat com és Ocho apellidos catalanes (o vascos, tant li fa) i tota la xerrameca al voltant de la duplicitat entre la decadència burgesa i l’èpica xarnega, com si tota la cultura catalana (i els seus productes audiovisuals) s’haguessin de reduir a això. En som uns quants que ni tenim una caseta a Cadaqués ni ens hem construït la barraca amb les nostres pròpies mans, i ens estem quedant sense relat.

Encabat et ve la curiositat i busques vídeos del grup a Youtube. N’apareix un d’un concert a Dublín, amb un compromís polític innegable mercès a una bandera gegant que diu “Free Palestine”, és aquell impàs entremig de dues cançons. El local és ple com un ou, hi ha empentes festives entre el públic, i tot d’una la gent comença a entonar el càntic futbolístic “oééé... oé, oé, oé”, pronunciat però amb un “olé” bastant evident. “That’s enough, that’s enough Spanish”, diu un dels rapers. I el públic riu.

Tu suscripción se está usando en otro dispositivo

¿Quieres añadir otro usuario a tu suscripción?

Si continúas leyendo en este dispositivo, no se podrá leer en el otro.

¿Por qué estás viendo esto?

Flecha

Tu suscripción se está usando en otro dispositivo y solo puedes acceder a EL PAÍS desde un dispositivo a la vez.

Si quieres compartir tu cuenta, cambia tu suscripción a la modalidad Premium, así podrás añadir otro usuario. Cada uno accederá con su propia cuenta de email, lo que os permitirá personalizar vuestra experiencia en EL PAÍS.

¿Tienes una suscripción de empresa? Accede aquí para contratar más cuentas.

En el caso de no saber quién está usando tu cuenta, te recomendamos cambiar tu contraseña aquí.

Si decides continuar compartiendo tu cuenta, este mensaje se mostrará en tu dispositivo y en el de la otra persona que está usando tu cuenta de forma indefinida, afectando a tu experiencia de lectura. Puedes consultar aquí los términos y condiciones de la suscripción digital.

Rellena tu nombre y apellido para comentarcompletar datos

Más información

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_