Sales, Coromines i el model de llengua

Fa unes setmanes ens vam entretenir un parell de dies lingüistes i correctors amb una polèmica a tomb d’un tuit del poeta Enric Casasses que comparava dues edicions d’All i salobre de Josep M. de Sagarra, la primera del 1929 i la reedició del 1966, i destacava la manera com, un cop mort l’autor, s’havia decidit esmenar la llengua original seguint un purisme normatiu que semblava capriciós i desvirtuava l’obra primera. De fet, l’exemple va servir per debatre sobre els límits de la correcció i sobre l’equilibri entre els dos pols que hauria de menar la feina de revisió dels textos, entre el respecte per tot allò que és genuí a la llengua (i que no necessàriament es correspon a la llengua normativa) i el respecte a les tries sobiranes de l’autor. Vist des dels ulls de la correcció del segle XXI, la intervenció en la reedició del 1966 semblava més aviat fora de lloc, impensable avui dia.

Hi ha però un tercer element clau a incorporar a aquest equilibri, i és el model de llengua literària, el qual és una construcció cultural i política. Cada moment històric és susceptible de generar una manera pròpia d’entendre la llengua adequada per produir literatura, i la temptació de fer passar els escriptors per l’adreçador d’un codi normatiu estricte és sempre temptadora. En el cas de la intervenció en l’obra de Sagarra, sigui per un conservadorisme normatiu interpretat com una preservació de les essències, sigui per la voluntat de protegir la llengua en un context polític advers (som en ple franquisme), possiblement la culpa va ser del model de llengua literària vigent.

El debat sobre el model de llengua és justament el cor de l’epistolari entre Joan Coromines i Joan Sales que ha publicat Club Editor (Cartes 1946-1983. A la recerca del català usual), una delícia entre dues maneres no tant d’entendre la llengua (els punts en comú són freqüents i les diferències no són insalvables), sinó en la manera d’abordar la qüestió aquesta de la llengua literària, amb un Joan Sales apassionat, intuïtiu i tremendament audaç i un ­Joan Coromines racional, científic i —no podia ser altrament— sorneguer. Sales busca obertament la complicitat de Coromines per construir un model de llengua alternatiu al defensat per l’Institut d’Estudis Catalans (ancorat en la fixació normativa prèvia a la guerra i excessivament purista), que considerés el català com una llengua en evolució i acceptés un ampli espectre de fenòmens propi del registre informal, com ara els castellanismes lèxics, l’ús de pronom hi datiu, la reducció de per a a per o fins i tot prescindir de la ela geminada. El problema, segons Sales, es podria resumir en les paraules següents: “Estem perdent la batalla de la novel·la (la majoria de novel·listes catalans actuals publiquen en castellà), i un dels motius, no el principal però sí important, n’és aquesta qüestió de la fossilització del llenguatge escrit”.

Joan Coromines de seguida convergeix amb la crítica al conservadorisme de l’IEC, motivat per “aquells maleïts pedants” que van forçar Fabra a acceptar coses que no volia, d’acord amb un patriotisme “indiferent i bastant despectiu davant del bé de les nostres classes populars a les quals no pertanyien”. Però malgrat que coincideix amb Sales amb el propòsit general (“com a reacció la vostra posició em sembla molt bona i beneficiosa”), de seguida hi posa el fre, sovint amb displicència des d’una sabuda i incontestable altura filològica, com ara quan li respon amb una certa tendresa sobre paraules que encara ara no són normatives: “Fins davant tonto i barco i qüestions d’aquest nivell em sento inclinat a la indulgència, ja que no a l’aprovació”. El que no li accepta en cap cas a Sales és que els escriptors puguin fer el que els sembli amb la llengua, referint-se a fenòmens com l’alteració de l’ortografia o la simplificació de la preposició per a. I no s’està de recordar que en literatura el realisme lingüístic, a banda de conduir a un desgavell en les possibles solucions escrites, no existeix: “Ni un Zola no feia parlar els seus personatges en un llenguatge tan vulgar tan cru i tan pobre com els dels minaires d’Artois”.

Hi ha però punts en comú. Sales renuncia de seguida als atreviments quan veu que els arguments de Coromines són incontestables, però Coromines es mostra notablement empàtic a l’ús de lèxic no normatiu i fins i tot a plantejar certa flexibilitat en el cas del per i per a, permetent que en novel·la els personatges (però no el narrador) puguin fer servir la forma reduïda. N’hi ha per demanar-se què pensarien avui dia si tinguessin a les mans l’actual gramàtica de la llengua catalana, que incorpora força d’aquelles demandes de Sales i omet deliberadament tota referència a la idea de correcció, donant a l’usuari de la llengua una llibertat mai vista. I sobretot com veurien, avui, l’evolució que està experimentant justament la llengua literària. La nova gramàtica ha fet aflorar un nou registre lingüístic en formació, el col·loquial escrit, que està atorgant categoria literària a la informalitat que abans quedava relegada a l’oralitat i que la normativa havia proscrit, amb autors i traductors buscant formulacions imaginatives per a l’espontaneïtat genuïna. Segur que Sales xalaria, i potser Coromines també, però ben sorrut.