Un llibre per a tot l’estiu

Reprenguem la tradició de parlar del Pickwick, de Dickens, a l’últim article abans de les vacances d’estiu. Charles Dickens (1812-1870) havia escrit uns quants contes i reportatges periodístics quan, de sobte, va tenir l’avinentesa d’escriure una narració més llarga per encàrrec de l’editor Chapman & Hall, de Londres: això va ser l’any 1836, quan l’autor només tenia 24 anys. Ni la idea ni la iniciativa van ser seves. Un dibuixant que ho passava prim va oferir a l’editor una sèrie d’il·lustracions que, si trobaven l’escriptor adequat, podien explicar la història —força habitual a l’època— d’una colla d’homes pertanyents a un club que, sortint de Londres, demostrarien faceciosament la seva gran ineptitud en l’art de la pesca i de la caça. No s’acaba d’entendre que aquest motiu pogués donar per a molts fascicles, i això degué amoïnar l’autor perquè, tot i que les primeres entregues en fulletó de la novel·la exhibien clarament a la coberta una canya de pescar i una escopeta, els quatre membres del que Dickens va anomenar Club Pickwick —nom del seu líder— no es dediquen quasi mai, en tota l’obra, ni a l’art de la pesca ni a la caça.

Segons l’editor, era el dibuixant qui havia de marcar la pauta per als episodis de les entregues de Dickens, el qual, per bé que hauria estat capaç d’allargassar un motiu tan elemental durant encara més pàgines que les que va escriure, va mostrar el seu disgust a causa d’aquesta servitud: tot es va resoldre quan el primer dibuixant, Seymour, empaitat pels creditors i amb una tirada a la depressió des de feia sis anys, es va suïcidar d’un tret al cor. Dickens va tenir aleshores les mans lliures per escriure el que volgués i, havent demostrat que la seva narració era capaç de despertar l’interès de molts lectors, l’editor va buscar un nou il·lustrador que, ara sí, faria cas a les propostes de l’escriptor, i no al revés: Robert Buss va fer uns dibuixos per a la tercera entrega que no van agradar gaire; llavors va entrar en escena Hablot Knight Browne, que es feia dir Phiz, de només vint anys, dibuixant amb molt d’enginy que acabaria col·laborant amb Dickens durant vint-i-tres anys —aquest és un dels aspectes gratificants de les obres de Dickens quan s’editen il·lustrades.

L’èxit va acabar doncs assegurat, més encara quan Dickens, al capítol X —els episodis no es van correspondre amb els capítols de l’obra en forma de llibre d’un sol volum, editat quasi immediatament després de l’últim lliurament— va incorporar a la novel·la el personatge de Sam Weller, que serà el criat fidel del senyor Pickwick fins al final de l’obra. En traducció de Josep Carner: “Cada any [Pickwick] assisteix a un gran xeflis de família, a casa de Wardle; i en aquesta, com en tota altra ocasió, és invariablement acompanyat pel fidel Sam, entre ambdós existint un afecte recíproc i invariable que res sinó la mort no estroncarà”. L’èxit de les entregues va ser tan gran a partir de l’aparició de Sam Weller, que la revista no va parar d’incrementar les vendes: de 400 exemplars la primera entrega, el març de 1836, a 14.000 el febrer de 1837, i a 40.000 les últimes, d’octubre de 1837. Més encara: la història de l’equívoca promesa de matrimoni de Pickwick a una seva dispesera, Mrs Bardell, va reblar la comicitat del llibre: primer el lector somreia, a partir d’aquest punt el lector riu a caramull. Cap al 1878, del Pickwick de Dickens se n’havien imprès i venut més d’un milió i mig d’exemplars. Com va passar amb Els Buddenbrook­, de Thomas Mann, Dickens va ser ric a partir del seu primer llibre important, per sempre més.

Ell mateix va trigar força a atorgar la categoria de “novel·la” al que escrivia mensualment. Com que va tenir tota la vida una gran tirada al gènere del reportatge periodístic —après al Parlament anglès, on hi havia fet de reporter—, aquelles entregues li van semblar una suma, certament anàrquica, si no caòtica, de relacions de trossos de la vida quotidiana a Londres i els encontorns, aventures i peripècies viscudes pels quatre membres viatgers del club: Pickwick, el líder; Augustus Snod­grass, home amb tirada a la poesia, de qui no coneixerem ni un vers; Tracy Tupman, faldiller galant; Nathaniel Winkle, el sol caçador de l’obra, i amb poca traça, i, per descomptat, Sam Weller, un criat que parla cockney per a delícia dels senyors, la classe mitjana i la classe baixa alfabetitzada de l’Anglaterra del seu temps, que van llegir el llibre arran de la dita cheap edition, de 1847.

Hi ha dues edicions catalanes del llibre perfectament recomanables: la noucentista, verament delectable, de Josep Carner, Pickwick. Documents pòstums del Club d’aquest nom (Proa, sempre reeditada) i la dels nostres dies, Els Papers pòstums del Club Pickwick, a càrrec de Miquel Casacuberta (Acontravent, 2012). El lector que es desempallegui amb la llengua original (no massa difícil) farà bé de buscar l’edició de James Kinsley: Charles Dickens, The Pickwick Papers, Clarendon Press-Oxford, 2014. Un llibre per a tot l’estiu, estigueu-ne ben certs. I per a cada cinc estius o anyades, almenys.