Neurosi per l’algoritme

Escric aquesta columna amb el dubte de si és la darrera. Acaba la temporada, i toca decidir si es renoven o no les veus i els seus espais. El veredicte final, a hores d’ara, no el sé; però albiro la possibilitat de no continuar. Les raons, fonamentades. I és que des que vaig començar a col·laborar en aquest mitjà, ara fa gairebé un any, carrego amb el fracàs de no haver-me si­tuat —i la majoria de les vegades ni tan sols entrat— al capdavant del rànquing. Cada setmana que surt publicada una de les meves divagacions, protagonitzo el mateix ritual: entro al portal d’aquest diari i faig scroll fins a ensopegar amb la llista de les deu peces que més clics arrosseguen. Com que la meva no hi és, l’endemà la torno a buscar. I, mentrestant, intento esbrinar com funciona la dinàmica d’uns lectors que no sé ben bé qui són fent córrer l’enllaç als pares, als amics i a un llarg etcètera. Els agafo per banda i els obligo a respondre’m, compulsivament: “està bé?”, “t’ha agradat?”, “què canvia­ries, què has trobat a faltar?”.

Alguna cosa em diu que m’hauria anat millor si hagués escrit, per exemple, sobre el fill de puta que em va desvirgar. Per descomptat no penso que aquesta sigui l’única causa de no ser més llegida, vagi sisplau la humilitat per davant. Però suposo que no llançar-me a despotricar del nou fenomen cinematogràfic, La casa en flames, de Dani de la Orden, no intervenir en la polèmica sobre el cartell de la Mercè o no haver entrat en terrenys més íntims i morbosos en el seu moment, com ara confessar a qui vaig votar a les passades eleccions o si estava a favor de la cancel·lació de Carlos Vermut, no ha jugat a favor de la viralitat. I és que al final hi ha un matís abismal entre reflexionar sobre temes d’àmplia actualitat i posicio­nar-te en l’estricta immedia­tesa, independentment de si la qüestió t’és rellevant o si et requereix cert temps per madurar un discurs solvent.

Quant a les prescripcions culturals, el periodista expert en tecnologia Kyle Chayka analitza, en l’assaig Mundofiltro (Gatopardo), com els algoritmes han contribuït que consumim un producte superficial i homogeni. Sota l’aparença de rebre impactes personalitzats, acabem abocats al dictat de les mateixes novetats, posseïts per la fal·làcia d’estar apropant-nos-hi lliurement i des d’un interès genuí i diferenciat. Les ressenyes i els articles, per sobreviure, es retroalimenten d’aquest engranatge: és estrany topar-nos amb allò de què no hem sentit a parlar abans en altres canals. En un context digitalitzat, en què els tempos vitals han adquirit una velocitat equiparable a la de reaccionar a través de likes, no hi ha espai per desenvolupar la curiositat o per sorprendre’ns amb perspectives construïdes al marge d’una tendència massiva de menys de dues setmanes de vida.

Davant d’aquest mapa, la neurosi és infinita: si l’únic indicador d’èxit d’un contingut que navega per internet és l’atenció, però aquesta no garanteix qualitat ni una veritable inclinació de l’usuari, com podem conèixer quin valor té? El problema no són tant els criteris que dictaminen si una proposta està ben resolta, sinó que una bona peça ja no sigui suficient per si mateixa. No seré jo qui negui que la rendibilitat sempre ha estat un factor important, però sembla que avui dia les estadístiques són l’únic a què ens podem agafar. I no hi ha signe més apoteòsic que una cultura mimetizada amb les lògiques del mercat.