“Hem de fer una mica els ulls grossos amb l’ús incorrecte del català”

Avesat a les preguntes sobre el futur del català, de seguida apunta que no és pas sociolingüista, sinó dialectòleg. Joan Veny i Clar (Campos, Mallorca, 1932) compagina la feina en la que anomena l’obra de la seva vida, l’Atles lingüístic del domini català, amb el tràfec generat pel Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. El filòleg que va establir les bases de la dialectologia catalana moderna sembla alhora aclaparat i agraït per les mostres d’afecte rebudes, arribades de tota la Romània.

Pregunta. A la llista del Premi d’Honor hi ha Francesc de Borja Moll, Joan Coromines, Antoni M. Badia, Enric Valor, Joan Solà. Salvant les distàncies, si anem al Cervantes hi ha sobretot autors de literatura. Què vol dir que tinguem els lingüistes en aquesta posició de referent cultural?

“El català té una força que ens ha de fer veure les coses amb optimisme”

Resposta. Vol dir que la llengua és un referent bàsic, primordial dins la nostra cultura, que ha estat tan amenaçada, i crec que el jurat té en compte aquesta activitat predominant en els possibles premiats. La llengua és el pal de paller de la cultura.

P. I no som una mica linguocèntrics? Sigui això bo o dolent...

R. Si haguéssim perdut la llengua jo no sé si tindríem aquesta entitat político-social que és el domini català. A alguns produeix mala impressió dir-ne Països Catalans, als valencians per exemple. Al segle XIV al Regne de València ja s’utilitzaven valencià i llengua valenciana, mentre que català hi apareix una miqueta més tard, i s’agafen a això. Jo crec que el nom no fa la cosa, tot i que alguns ho han entès així.

P. Però seria molt trist que per una qüestió de nomenclatura fos tan difícil assolir aquesta unitat tan pretesa.

R. És una qüestió de noms a la qual no hauríem d’atribuir una excessiva importància. A l’exterior això està admès, és català en tots els països. A l’interior és on hi ha aquestes suspicàcies. Quan un usa la paraula valencià, ha de ser conscient que és una part d’aquest gran conjunt, no una llengua diferent com pretenen alguns. I a les Balears també, amb l’Acadèmi de sa Llengo Baléà, que diuen que els mallorquins van exportar l’article salat a la Costa Brava. És un disbarat tan gros que no s’aguanta de cap manera.

“Pel que fa a la llengua, la situació ideal és la independència”

P. I el que garantiria la unitat seria la intercomprensió entre els parlars?

R. És un fet que no hi ha una diferenciació profunda entre els dialectes, de manera que la intercomprensió està assegurada. Hi ha una homogeneïtat dialectal, perquè els dialectes del català, a diferència d’altres llengües, es divideixen en dos: els del nord, que són constitutius, i els del sud, el balear i l’alguerès, que són consecutius, resultat d’un repoblament. Per tant, si al País Valencià, les Balears i l’Alguer arriba un dialecte fet, llavors la diferenciació no ha de ser gaire pronunciada.

P. I com veu el nostre estàndard avui dia? Joan Solà, en el discurs al Parlament després del Premi d’Honor del 2009, va alertar de la mala salut de la llengua pel que fa a la qualitat. Tenim una llengua tan interferida?

R. No crec que el problema del català sigui de qualitat, sinó de quantitat. Tenim més del 50% de parlants hispanòfons, i ha anat arribant immigració que costa d’assimilar. Tenim uns mitjans de comunicació encara febles, amb un 20% de televisió en català. El problema és aquesta quantitat de gent que, o no parla català, o bé l’ha après a través de l’escola, dels voluntaris, o del carrer, però que l’utilitza d’una manera no del tot correcta. Ara bé, si donem la culpa a la correcció, no crec que anem pel bon camí. Hem de fer una miqueta els ulls grossos davant aquest ús de vegades incorrecte. El que interessa és que parlin i escriguin en català.

P. No hem estat però una història d’èxit? Als anys setanta la situació semblava portar a la substitució lingüística, però en tot aquest temps hem fet que persones que només parlaven castellà, i els seus fills, aprenguessin el català, malgrat que no el fan servir tant com voldríem. De fet, hem incorporat parlants.

R. Jo vaig viure la postguerra en castellà en una situació de diglòssia, però la presència del català, com a llengua col·loquial, era total. Només senties castellà a un mestre d’escola que havia arribat de fora, a un secretari de l’ajuntament, a un guàrdia civil... Avui és molt diferent. La situació social de la llengua s’ha complicat a causa de la immigració d’Espanya mateix i de fora, però la part de coneixement de la llengua ha fet un progrés remarcable, diria que gràcies a l’escola i als mitjans de comunicació. A Madrid no s’ho pensaven, que amb l’excusa de no dividir els alumnes segons el català i el castellà i d’aglutinar la societat, s’havia de fer d’aquesta manera. Això va ser una decisió molt important que ha tingut els seus efectes i que ens fa sentir una mica optimistes. Catalunya va rebre una immigració occitana des del segle XIV fins al segle XVII massiva. I què queda de l’occità? Absorció total. La conquesta del País Valencià i la seva colonització van tenir lloc per catalans i aragonesos, però allà on es parlava aragonès i català es va imposar el català. El català té una força, i el fet que s’hagi mantingut durant tants segles ens ha d’ajudar a contemplar les coses amb optimisme, tot i els esculls que ens imposaran.

P. Com podem mantenir la unitat amb una llengua repartida en quatre estats i dins d’un d’aquests estats, en quatre territoris?

R. És un handicap molt gran, aquesta divisió política i administrativa. Al Principat hi ha aquesta consciència de mantenir la llengua, i es treballa per mantenir-la, però altres àrees, com la Catalunya del Nord, ho tenen molt malament, està decaient cada dia més. Des del Principat s’ha procurat ajudar amb mitjans perquè el català no es perdi. La Bressola hi ha tingut un paper important, però allà no hi ha transmissió generacional del català, sinó que l’aprenen com aprenen l’italià, o el castellà. I després tenim el cas de les Balears. Entre la gent instruïda no hi ha cap dubte de la identificació amb el català de Catalunya, però hi ha un grup que encara s’hi mostra una mica hostil. I després hi ha València, que em sembla que va pitjor encara que les Balears. A la Franja hi ha una hostilitat constant. És una pena aquesta política monolítica de defensa del castellà i d’enfonsament de les altres realitats, començant per l’aragonès. I en el cas del català, li han canviat el nom... Dèiem que el nom no fa la cosa, però per a alguns sí que la fa.

P. I si Catalunya esdevé independent, després encara serà més difícil, aquesta unitat. Els que quedin dins d’Espanya ho poden tenir més difícil...

R. A mi em sap greu dir-ho. He recollit opinions d’alguns amics que tinc de València i em diuen que serà pitjor, creuen que si Catalunya esdevé independent, el català de València encara patirà més. “Ens massacraran”, diuen. Tant de bo que no sigui així, però podria ser.

P. I tanmateix, val la pena que Catalunya tiri endavant, pel que fa a la llengua?

R. La situació ideal és la independència. S’hi arribarà o no s’hi arribarà, això ja ho veurem. Hi ha moltes dificultats.