El consol de The Tyets

És sabut que tots els lingüistes d’aquest racó de món ens estem quedant sense ungles, mossegades dels nèrvits que passem. No hi ha manera que arribi l’Enquesta d’Usos Lingüístics 2023, i l’un a l’altre ens preguntem “tu en saps res”, “saps quan sortirà”, i tot són incògnites. No hi ajuda que estiguem sense govern (no crec que un govern en funcions s’atreveixi a entomar la patacada que s’albira), però tot apunta que l’enquesta ja és feta i que la cuina de les dades s’allargarà fins a la tardor.

Mentrestant, ens hem de conformar amb l’informe que anualment presenta Plataforma per la Llengua, amb 50 dades que consideren rellevants extretes d’estudis i enquestes ja existents. Bé, de vegades la rellevància és molt relativa, perquè entre tot de dades útils agrupades per àmbits diversos (demografia, cultura i mitjans, empresa, justícia) també s’escolen meres efemèrides que serveixen d’autobombo, com ara el trentè aniversari de Plataforma i el desè de l’obertura de la delegació de l’Alguer. Així mateix, a l’InformeCat 2024 se’ns recorda que fa 100 anys que Gaudí va decidir no canviar de llengua davant la policia.

Per descomptat, quan mires estudis d’aquests els ulls se te’n van a les dades sobre els joves, la resta és irrellevant o només serveix per fer articles d’opinió. Tant és si els jutges gairebé no fan sentències en català (ningú se les llegeix, tret dels advocats de les parts, i segurament es limiten a la part dispositiva), o si ben bé dos terços de la població pensen que si vas a un judici parlant català en sortiràs escaldat; al capdavall els textos jurídics tenen una incidència sociolingüística pràcticament nul·la. El que importa és què fan els joves amb la llengua, perquè això ens donarà pistes de cara al futur.

Bàsicament, les dades revelen el que ens temíem, que entre els joves l’ús del castellà és majoritari, pràcticament del doble. Els catalans que parlen castellà (en una forquilla que aniria del “només” al “més castellà que català”) arriben al 50,4%, entre que el mateix per al català es queda en un tímid 25,8%. Tindríem així mateix un tercer grup dels que diuen que tant els fa una llengua com l’altra, amb un 21,2%, però aquests mai saps com comptar-los, perquè tens la temptació de sumar-te’ls i fer més patxoca (com fa l’informe de Plataforma), però bé que podrien anar també a l’altra banda. L’equidistància ja se sap. Finalment, hi ha un escarransit 2,6% de gent que parla altres coses, que deuen ser el coi d’expats amb els seus brunchs.

És tremenda, per si fos poc, la situació del català a l’àrea metropolitana, on parlarien habitualment i majoritàriament català un 16,9%, amb un 15,4% d’equidistants. Tota una catàstrofe, perquè ens oblidem que això de parlar una llengua es fa amb algú altre, en interacció, i que el percentatge d’actes de parla es pot reduir dramàticament si acompanyem el domini de dues llengües amb la renúncia a una de les dues cada cop que ens interpel·len en l’altra. Per descomptat no cal acabar a la presó com Gaudí per no canviar de llengua, però quatre números ens poden ajudar a tenir una idea del fenomen.

Imaginem un grup de 10 persones en què n’hi ha dues que parlen català i vuit que no. Ja tenim el 20% de parlants, més i tot que els joves a l’àrea metropolitana. Ara suposem que cadascú es relaciona amb algú altre, un a un, i que sempre és el catalanoparlant el que canvia de llengua: ens surten 45 possibles interaccions, de les quals només una serà en català; això és, un ínfim 2,22%. I no cal ser una llumenera per veure que, com més intercanvis hi hagi en el grup, més reduïdes seran les interaccions en català encara que el percentatge de parlants no variï. És el que passa en una discoteca, per exemple. Per descomptat estem fent trampa: ni és veritat que els catalanoparlants canviïn de llengua sempre, ni és veritat que els castellanoparlants no canviïn mai (ja passa que diguis “amb targeta” i et contestin “quan vulguis”), però davant d’un grup nombrós és més difícil que el parlant de català en canviï la dinàmica; en canvi al revés és molt fàcil, basta alçar la mà i dir que en castellà ens entenem tots.

Les dades sobre l’ús habitual de la llengua, doncs, són molt relatives, perquè estaran sempre condicionades pel grau de renúncia o manteniment del català. Al mateix informe de Plataforma per la Llengua de 2021, s’hi deia que entre els parlants habituals de català, inclosos els de tant l’una com l’altra, eren 8 de cada 10 els que canviaven al castellà per “per respecte” o “per educació”, una xifra que no deixa les nostres hipòtesis gaire desencaminades. En qualsevol cas, les xifres d’ús habitual serien fiables en el supòsit que no hi hagués abandonament o bé hi hagués un abandonament invers recíproc, cosa que de moment pertany al terreny de la ciència-ficció.

Ves, potser tot plegat no és més que catastrofisme, perquè bé que els joves demostren afecció pel català: segons l’InformeCat 2024, The Tyets ha esdevingut el primer grup que supera el milió d’oients al mes. Qui no es consola és perquè no vol.