Carta a la consellera d’Educació

Honorable consellera: Hi ha una colla d’homes i dones de lletres d’aquest país que han manifestat la seva preocupació pel fet que els escolars catalans, com ha demostrat l’últim informe PISA, posseeixin una tan baixa capacitat de comprensió lectora.

Hi ha diverses causes que poden explicar aquest fracàs. En primer lloc, el fet que els joves es desempalleguen més bé amb el mòbil (¿intel·ligent?) que amb la lletra impresa —lluitar contra això serà una tasca feixuga—; en segon lloc, el fet que una gran part dels professors de català, a l’ESO i al batxillerat, s’estimen més explicar llengua que literatura —un objecte estètic que, de fet, coneixen escassament, perquè han fet durant la seva formació molt poques lectures de bona literatura, en termes generals—; en tercer lloc, perquè ara és moda malauradament no explicar la literatura per ella mateixa, sinó amb la coartada de qüestions polítiques, de gènere i més coses que no cal esmentar; en quart lloc, potser hem de començar a considerar que les lectures obligatòries del batxillerat de vegades són bones, però no són adequades. Em remeto al resultat de l’esmentat informe.

Potser hem de començar a considerar que les lectures obligatòries del batxillerat de vegades són bones, però no són adequades

Quant a la llengua, afirmaré una cosa que li semblarà anatema o heretgia (una Inquisició catalana em cremaria): no hi ha cap criatura que primer aprengui una gramàtica, i després la llengua. Tots els nens del món aprenen la llengua de la seva mare i del seu medi social. Això, naturalment, no vol dir que no s’hagi d’ensenyar llengua catalana o castellana als col·legis, però seria molt més eficaç ensenyar la llengua a partir del seu ús (l’ús literari, per exemple) que a partir d’unes normes i unes denominacions que ni tan sols coneixen els millors escriptors de l’orbe. La conversa entre professors i alumnes, durant tota l’hora lectiva, a partir d’un text o d’un tema d’interès general, donaria més bons resultats. Dels textos mateixos se’n podrien desprendre els elements de gramàtica més importants.

Quant a l’ensenyament de la literatura, la cosa més urgent és trobar uns textos, de la literatura que sigui mentre estiguin en bon català —molts traductors dominen el català amb més solvència que molts escriptors “originals”, idea romàntica—, per engrescar els joves a llegir. Li ho dic amb la més gran sinceritat i coneixement de causa: els dits “episodis amorosos”, és a dir, eròtics, del Tirant, queden molt per sota de les experiències sexuals dels joves, ja molt desenvolupades i experimentades; Puig i Ferrater és avui quasi il·legible; La plaça del Diamant resulta als joves una lectura xarona, pastosa i ridícula; Terra baixa, d’Àngel Guimerà, és una obra potser apte per als nens de la muntanya, com ho seria Vayreda, però gens comprensible per a un metropolità, que vol dir la major part de la població. Les lectures prescriptives en llengua castellana són una mica millors, sense ser perfectes: ells tenen una literatura no més bona, però sí més constant al llarg dels segles literaris moderns i contemporanis.

Goethe —recordi que la Generalitat va estampar i distribuir a tots els col·legis de Catalunya, l’any 1932, una bellíssima antologia de poemes seus per a edificació de la ciutadania menuda— va confessar a Eckermann poc abans de morir. “S’ha acabat el temps de les literatures nacionals; hem entrat en l’època de la literatura universal [o mundial, Weltliteratur]”. El nostre sistema pedagògic encara no ha entomat aquest fet. Hem de fer llegir als joves, per raons romanticopatriòtiques, els nostres autors, quan resulta que n’hi ha d’estrangers traduïts en perfecta llengua catalana que resultarien molt més atractius? Demani-me’n una llista i li faré; de fet ja li ho vaig proposar a la consellera Rigau, per sàvia mediació del president Pujol, i no hi va mostrar cap interès.

D’ençà que hi ha impremta, d’ençà que hi ha traductors i d’ençà que les literatures nacionals estan totes empeltades de qüestions de caràcter universal, costa molt d’entendre que els plans d’estudi (de català i de castellà) negligeixin obres d’enorme categoria, entre les quals podria espigolar-se perfectament una suma de textos atractius, els catalans inclosos. Però sembla que no hi ha res a fer. Si és per raons polítiques, estan equivocats; perquè la literatura és un art que es troba per sobre d’aquesta determinació, com la música o la pintura.

Tinc poca esperança en els resultats de la comissió que ha creat. Vostè sola, com a consellera, i els seus pròxims, haurien de saber on resideix el problema, i determinar-se a adoptar la solució. Trobarà ajuda, en tot cas, en moltes persones d’aquest país que saben què és la literatura.

Molt respectuosament, etc.