_
_
_
_
_
postal / valència
Columna
Artículos estrictamente de opinión que responden al estilo propio del autor. Estos textos de opinión han de basarse en datos verificados y ser respetuosos con las personas aunque se critiquen sus actos. Todas las columnas de opinión de personas ajenas a la Redacción de EL PAÍS llevarán, tras la última línea, un pie de autor —por conocido que éste sea— donde se indique el cargo, título, militancia política (en su caso) u ocupación principal, o la que esté o estuvo relacionada con el tema abordado

‘Zorra’? Estic antiquà

Les cançons de Nebulossa i Marala potser parlen de la dictadura de jutjar, de les aparences, d’haver d’explicar-se a cada instant

Nebulossa actuant al benidrom Fest amb el tema 'Zorra'.
Nebulossa actuant al benidrom Fest amb el tema 'Zorra'.Joaquín P. Reina (Europa Press)

És normal que un país s’enfronte per una cançó? Sí, clar. L’art, la ficció —en definitiva: la imaginació— és la porta d’entrada a les transformacions. Res passa abans de ser pensat. La paraula té capacitat performativa. Produeix els efectes que anuncia només pel fet d’enunciar-los. Teorema de Thomas: allò que definim com a real té conseqüències reals. És la profecia autocomplida. Per això és tan seriosa la ficció. I la paraula. Ho sabem des de fa dos mil anys: al principi fou el verb. Una gran veritat. I ho sap perfectament el bisbe d’Oriola-Alacant. Per això ha criticat la cançó Zorra, el tema que ha llançat a Eurovisió el Benidorm Fest. Diu monsenyor: “Llegamos a destruir nuestra propia dignidad queriendo reivindicarnos”. Ell veu en esta cançó el símptoma d’una crisi cultural a Espanya. Jo hi veig una altra expressió.

Ahir, Mery Bas vivia a Ondara, poble valencià de la Marina Alta, i treballava d’esteticista. Una tia curranta, humil, normal, em conta una amiga del seu poble. De vegades cantava. No la coneixia ningú. Als 55 anys no podia esperar res del show business. Això era ahir. Hui s’ha convertit en la cantant del tercer tema més viral del món —del món— en Spotify. D’això és expressió Zorra: tot és relatiu i canvia en un instant.

D’una altra cosa també és expressió, i això fa bategar una altra cançó nascuda esta setmana a l’escena valenciana i que promet convertir-se en un boom. Cliqueu: Estic antiquà. És obra de Marala, el trio catalanovalencianobalear, i hi col·labora Zoo. Bona música. Apegalosa a més no poder. I amb un missatge hui atrevit: la contradicció. L’imperi del tuit ofega el dubte, mata el matís. Però la contradicció és sana. Ho deia Fuster: “Reivindiqueu sempre el dret a canviar d’opinió: és el primer que us negaran els vostres enemics”.

Estic antiquà dispara en eixa línia: tres dones joves, moderníssimes a priori. I tanmateix, una diu: “A mi m’agraden els homes, però no me’ls puc tragar”. L’altra diu: “Ai, mareta, tinc un nóvio que no me deixa estar. I és que em té tan prendaeta que no me’l puc deixar”. Les relacions tòxiques. I elles expliquen a Enderrock que hi ha coses de què vols desprendre’t i no saps com, o no pots, i que potser el més intel·ligent no és negar-ho, sinó posar-ho sobre la taula, abraçar la contradicció, riure’s, intentar aprendre’n, conviure amb això.

Canta Nebulossa a Zorra: “Ya sé que no soy quien tú quieres”. Diu Sandra Monfort, de Marala: “Necessite trencar amb tot l’imaginari de la dona bella, fina i tendra, però també és esgotador haver de performar de superpoderosa quan en realitat després arribe a casa i estic plorant per tots els racons”.

Hi ha molt per rascar en eixa reflexió. Potser d’això siguen expressió les dos cançons. De la dictadura de jutjar. De les aparences. D’haver d’explicar-se a cada instant. De la hipòcrita coherència. En el principi fou el verb. Ara és l’adjectiu. Estic antiquat.

Normas

Más información

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_