Mushkaa: “Em sento còmoda en l’anonimat, la fama no està feta per a mi”

És jove, però madura. Entén el que passa al seu voltant, i és precisa amb les seves paraules, el mitjà que utilitza per bolcar la seva sensibilitat. Mushkaa –l’artista urbana que va irrompre en l’escena catalana l’any 2021 i que ja suma més de 350.000 oients mensuals a Spotify– és l’altra cara d’Irma Farelo (Vilassar de Mar, 19 anys), filla de l’actor Eduard Farelo i germana de l’artisa Bad Gyal. Una “noia molt normal”, comparteix ella, a qui la fama ha enxampat per sorpresa, però que mai renunciaria a una birra amb els seus amics del poble. Ha abandonat les classes de trompeta, l’instrument que l’havia acompanyat des de petita: és el preu a pagar per fer dos sold out a la sala Apolo. Encara que el seu cap “no para” i ja pensa en nous projectes, Mushkaa acaba de presentar el seu nou disc: SexySensible, la perfecta fusió entre el personatge i la persona.

¿És més sexy o més sensible?

Les dues (riu dubitativa). Bé, crec que una mica més sensible, però hi ha un equilibri gairebé perfecte i el disc reflecteix amb precisió aquests dos aspectes: Mushkaa és la meva part festiva i descontrolada, mentre que Irma és la més nostàlgica i tendra. Aquest àlbum m’ha permès donar a conèixer la meva sensibilitat, la meva tendència a pensar massa les coses, una cosa que crec que és bastant representativa de la meva generació. Per això el disc porta una part molt important d’Irma i m’ha ajudat el fet que aquestes dues parts s’assemblin cada vegada més.

Des de molt petita, ha utilitzat l’escriptura per a expressar-se.

Escriure és el que més m’agrada fer, amb diferència. Quan tenia nou anys, la meva germana Greta, una amiga i jo formem un grup i comencem a escriure cançons ximples, simplement gaudíem explicant històries i cantant-les. Però en entrar a l’adolescència, tot es torna fosc i molt intens i necessitava buidar-me, i ho feia en la meva llibreta on escrivia poemes. En aquesta etapa, la meva escriptura es torna més seriosa i madura, i tota aquesta intensitat em serveix per descobrir què vull fer.

Quina és la fórmula secreta per fer de la seva escriptura íntima el fenomen Mushkaa?

Aconseguir l’equilibri entre el meu costat més tendre i el més festiu sembla difícil però per a mi és senzill, perquè soc així, i volia ser tan honesta com sigui possible quan em relaciono amb el públic: m’encanta fer reggaeton, sortir de festa i xulejar, però no volia perdre la sensibilitat de les meves lletres. Ara mateix hi ha una gran oferta d’artistes i crec que el que em permet connectar amb la gent és mostrar-me tal com soc, explicar que m’he ratllat per la meva xurri o he discutit amb els meus amics. Crec que això és una cosa terrenal i sincera amb la qual el públic se sent identificat.

Mushkaa és autobiogràfica. Els seus amics i Vilassar de Mar exerceixen un paper important en la seva vida.

La meva música és 100% verídica: no sé escriure sense tenir una imatge clara d’un moment, una experiència o una persona i els sentiments que em generen. No soc gens patriòtica ni nacionalista, però portar el meu poble per bandera em surt. Jo soc Vilassar de Mar, m’he criat allà i la meva manera de ser està molt vinculada a aquest lloc, és el meu refugi i quan en les meves cançons parlo de festa no em refereixo al VIP d’una sala de Madrid, sinó a les festes a la platja davant de casa meva.

De les festes a Vilassar a les de La Mercè, on el setembre passat va actuar davant de 18.000 persones. Com ha viscut el salt a la fama en els últims mesos?

Quan va començar la gira no esperàvem fer tants bolos. A l’agost va explotar tot, i vaig passar d’estar a casa a estar sobre l’escenari dia sí, dia també. Em va canviar la vida per complet, la gent m’atura pel carrer dirigint-se a la Mushkaa més festiva, quan jo em sento un pingüí petit (riu). Em fa vertigen sentir que el meu personatge públic pot influenciar altres persones. Quan les coses van tan de pressa no tens temps de processar-les i deixen d’emocionar-te o fer-te il·lusió. He parat durant dos mesos perquè necessitava agafar perspectiva i estar amb els meus amics i la meva família, necessito poder posar-me en mode Mushkaa per fer entrevistes i després arribar al bar de sempre amb els meus amics i parlar de les seves preocupacions i de les seves vides.

La seva família ha estat fonamental per mantenir els peus a terra.

He tingut la sort de créixer en una família molt vinculada a l’art que m’ha ensenyat que aquí existeix un camí i m’ha donat suport en la música. Des de petita he vist la fama de prop i he après que els artistes només són persones que es dediquen al que els agrada. Això passa amb nosaltres: som una família normal.

Ha sentit alguna vegada la necessitat de diferenciar-se de la seva germana Bad Gyal?

L’Alba i jo som totalment oposades: ella és una diva, la reina dels “gays and girls”; i jo tot el contrari, oferim una cosa molt diferent (riu). Al principi, sí que vaig lluitar per fer-me un lloc. Però ara estic còmoda, especialment a Catalunya, on sé que no venc entrades pel fet de ser la germana de Bad Gyal.

Es considera referent en el panorama musical català i en català?

Aquest lloc li correspon als companys que fa anys que fan música en català i que han fet que ara es posi el focus en aquesta escena musical. Gràcies a ells jo ara puc fer concerts i viure de la meva música. Les meves cançons reflecteixen la meva manera de parlar, i el castellà també és part de la meva vida. Però sí que entenc que a molta gent li molesti, perquè tenim la responsabilitat de cuidar la nostra llengua. Tampoc diré que soc la indicada per ensenyar a la gent a parlar català. Simplement que deixin fer.

Rebutja ser un referent, però ha estat de les primeres dones a cantar obertament a una altra dona.

Ser referent per al col·lectiu és guai. No em vull posar la medalla, mai he tingut cap problema perquè m’agradessin les dones. Escric d’això perquè em surt natural, no com una reivindicació, i crec que una forma coherent d’ajudar al fet que la societat evolucioni és normalitzar-ho: que formi part del que fas en el teu dia a dia, i jo el que faig és música.

Va escriure “Canto des de caseta com si fos la Sala Apolo”. Han passat gairebé tres anys, i ara té dos plens a l’Apolo amb 4.000 persones en llista d’espera.

Ja no recordava la frase, no m’adono d’algunes coses! (riu). Quan vaig escriure aquesta cançó a casa meva, omplir l’Apolo era impossible, una cosa que ni somiava, massa idíl·lica. Visc com en un altre món, no em crec que a tanta gent li agradi el que faig, no m’ho crec fins que surto a l’escenari. I estic molt agraïda perquè és una sala emblemàtica.

I si ara tornés a somiar, en què ho faria?

Ara mateix tinc 19 anys, i l’energia i l’ambició de continuar endavant amb Mushkaa. Però, a llarg termini, no sé si em veig fent una performance a l’escenari. Tinc clar que em vull dedicar a la música, però m’agradaria fer-ho escrivint per a altra gent. Em sento còmoda en l’anonimat, crec que la fama no està feta per a mi. El meu somni, per més endavant, és escriure amb el repte de posar-me en la pell d’una altra persona.