_
_
_
_
_

Literatura queer en català: tot el que hi cap entre la normalitat i el trauma

Passat, present i futur de l’imaginari LGBTIQ+ en català, de ‘Tirant lo Blanc’ als espais apocalíptics de Pol Guasch

Literatura queer
Barcelona,1977.- Dues mil persones recorren els carrers en una manifestació per la despenalització de l'homosexualitat i l'abolició de la llei de Perillositat Social i Rehabilitaxió Sexual.EFE
Martí Sales

De Maria Mercè Marçal a Biel Mesquida, de Carles Rebassa a Bel Olid, de Terenci Moix a Pol Guasch, de Blai Bonet a Eva Baltasar —o d’Un amor fora ciutat de Manuel de Pedrolo al Quim/Quima de Maria Aurèlia Capmany, del Carnestoltes de Víctor Català a Els homes i els dies de David Vilaseca, de L’anarquista nu de Lluís Fernàndez al teatre de Josep Maria Miró, dels personatges queer de Montserrat Roig i Carme Riera als guions d’Agustí Villaronga—, la literatura catalana fa temps que acull i celebra tot el que esborrona l’heteronorma, l’embat de tots els cossos, idees, escriptures i desigs que supuren i se n’escapen, un desbordament que enriqueix el món i reivindica una altra manera d’explicar-nos i d’inventar-nos, és a dir, una altra manera de viure.

Fins a on arribaríem si volguéssim establir l’inici d’aquesta genealogia, la pedra de toc? Sense dubte, com a mínim, fins al segle XV i el Tirant lo Blanc de Joanot Martorell, on ja hi ha escenes lèsbiques, voyeurisme, personatges bisexuals, transvestisme i una masculinitat molt poc ortodoxa. Sebastià Portell, escriptor i curador d’Amors sense casa (Angle Editorial, 2018), la primera antologia de poesia LGBTQ catalana, proposa tirar encara més enrere i arribar fins al segle XIII i el Llibre d’Amic e Amat de Ramon Llull, més que per cap rastre d’escriptura ­queer en si, per tot el que ha representat per a autors contemporanis com ara Ventura Pons i la seva pel·lícula Amic/Amat, basada en l’obra de teatre Testament, de Benet i Jornet, és a dir, per haver-se convertit en un referent LGBTQ.

Com explica Xavier Albertí en un article a El món d’ahir, després ja passaríem a En Joan Doneta del 1866, un singlot poètic de Serafí Pitarra en què “ens presenta un home que es caracteritza per assumir volgudament tota mena de comportaments considerats tradicionalment com a ‘femenins’”, i el 1905, El bon policia, de Santiago Rusiñol, “en la qual se’ns ofereix el primer gran matrimoni de persones del mateix sexe del teatre català. Els protagonistes són dos amics íntims que, en quedar vidu un d’ells, decideixen compartir sostre i assumir plegats la cura dels fills; dos homes, doncs, que conviuen en una sana i feliç intimitat, cosa que permet de nou que el públic català aplaudeixi uns comportaments que estaven prohibits oficialment”. D’altra banda, no podem oblidar que és el mateix Albertí qui, juntament amb Albert Arribas, publica el 2016 Guimerà: home símbol, un assaig on parlen de l’homosexualitat d’Àngel Guimerà i com es podria rellegir la seva obra tenint-ho en compte.

Antoni Maestre-Brotons desgrana molt bé aquesta operació a Repensar els estudis catalans des de la teoria queer (Biblioteca di Rassegna Iberistica, 16, 2019): “L’altra gran funció dels estudis queer catalans consisteix a explorar la subjectivitat LGBT en la literatura canònica, queeritzar el cànon o fer lectures queer d’obres de la tradició́ literària que, aparentment, no ho són a causa de la pressió́ exercida pel marc legal i el context social homòfobs d’èpoques passades”. De la mateixa manera, el poemari Aquest amor que no és u, de Blanca Llum Vidal (Ultramarinos Editorial, 2018), agafa el Càntic dels Càntics bíblic i el desbrossa d’interpretacions religio­ses que l’entrebanquen i va arran de text per recuperar-ne tota la potència: “No hi ha pronom per lligar-nos: / ens hem confiat a una nostredat estrangera”.

El 1959, en ple franquisme, la primera novel·la d’un jove mallorquí ho trastocarà tot. Es tracta d’El mar, de Blai Bonet, obra inaugural que marca tota una generació i encara avui reverbera. Bonet posa al centre dos adolescents, Andreu Ramallo i Manuel Tur, en un sanatori de tuberculosos i tot el que pot desencadenar la topada tremenda entre l’aversió al cos del nacionalcatolicisme i el despertar del desig, aquell còctel explosiu de religió i culpa, pecat i atracció per l’abisme. Un Jean Genet passat per la Guerra Civil, la dictadura i la insularitat, extremat de lirisme i crueltat. Diu Ramallo: “Jo em sento responsable del pecat que tu determinis. Aquesta nit. Jo veig la diferència entre un home que peca pervertit per un altre i el pecat d’un home que peca de la mateixa manera que el cel se cobreix de núvols”. Diu, al final, Tur: “La justícia ve. Jo no l’espero perquè ja és tard, perquè ve a jutjar la meva sang, i la meva sang ha sortit i s’ha assegut davant mi, com un tribunal. Feu Vós, des de la vostra misericòrdia, que sigui veritat que he sofert, perquè pugui creure que tot fou amor. Tal volta res més que un am...”.

***

El gener del 1969, Terenci Moix guanya el Josep Pla de novel·la amb Onades en una roca deserta. Quan al jove autor li presenten la gran patum que dona nom al premi, Pla li pregunta: “Disculpi Terenci, m’han dit que vostè és maricón?”. Moix li respon: “Sí senyor, per servir-lo”.

***

L’any 1974, Biel Mesquida publica anònimament El bell país on els homes desitgen els homes, el primer po­e­mari explícitament homosexual de la literatura catalana, amb una càrrega contestatària i àcrata altíssima a cada vers, i en estrofes senceres com aquesta del poema Lluita de classes:


M’aferrares —posant-te el puny entre els llavis talment

un inèdit Hermes de Praxíteles, esbucant de certes

flamarades vells mobles, vells quadres, vells

costums, vella moral, vella família— una grapada

de saliva enmig del cul.

Aquí és central la subversió de tots els estaments i l’enaltiment del ­plaer d’una sexualitat subversiva que no està desvinculada del marc general de lluita política. Cinquanta anys més tard, aquesta veta és ben viva en escriptors com ara Carles Rebassa, que també entén la seva obra com “un projecte en el qual s’entremesclen diferents militàncies polítiques: la feminista, la lingüística i la identitària (...) Contra la idea preconcebuda i imposada d’haver de tenir una sola identitat i que aquesta identitat hagi de ser fixa, il·luminar la violència que pateixen els cossos a causa de la intolerància cap a la diferència” (a Catalunya Plural).

Terenci Moix, a la Filmoteca Nacional. Uly Martín
Terenci Moix, a la Filmoteca Nacional. Uly MartínEulogio Martín Castellanos

***

Ara aturem-nos un moment a preguntar-nos què li demanem —o fins i tot, què li exigim—, subreptíciament o explícitament, a la literatura: què li demanem que faci o que sigui, respecte del món, respecte de la veritat? Què n’esperem, de la literatura? Per exemple, té sentit exigir-li realisme o representativitat? Potser seria millor no esperar-ne res i més aviat preguntar-nos què és el que està representant o quin afany de rea­lisme té o li atorguem, amb quin biaix ho fa i què explica dels autors o de nosaltres mateixos —quines són les nostres expectatives i per què. De les diferents respostes que puguem donar a aquestes preguntes en surten diferents maneres de fer literatura —o, ampliant el camp de batalla, ficció en general— i alguns retrats força fidels de qui som i en quin moment estem.

Pel que fa la representativitat, el dramaturg i director d’escena Marc Rosich apunta a Crític que “com en tot el món de la ficció, la normalitat és l’heterosexualitat. En la dramatúrgia catalana, els personatges LGBTIQ+ apareixen amb comptagotes o en obres concretes i sovint ho han fet des de la caricatura o des del trauma”. Rosich fa referència als estereotips amb què fa dècades que es representen els personatges LGBTIQ+ en les ficcions, tan literàries com teatrals o televisives: els gais són efeminats i promiscus, les lesbianes gallimarsots malcarats, les persones trans, prostitutes i politoxicòmanes. I les seves històries o són molt divertides o són una tragèdia: per entendre’ns, passem, sense solució de continuïtat, dels personatges camp de Terenci Moix o els homonormatius de la sèrie Smiley de Guillem Clua, a la desgràcia fatídica del monòleg El cos més bonic que s’haurà trobat mai en aquest lloc de Josep Maria Miró, la desolació existencial de la narrativa d’Eva Baltasar o els espais apocalíptics de Pol Guasch. Com hem arribat a aquesta polarització i com podríem superar aquesta falsa dicotomia?

***

Si fins al segle XIX la invisibilitat era la norma, si amb la patologització comença la persecució, si amb la dictadura la repressió arriba al seu punt àlgid i el drama de dur una doble vida és el pa de cada dia, si amb la sida tot el col·lectiu pateix una patacada que l’estigmatitzarà i haurà d’aprendre a conviure amb la terrorífica i traumàtica assimilació del sexe amb la mort, si amb la mercantilització de les nostres vides l’homosexualitat passarà a ser un nínxol de mercat i se n’acceptarà l’existència sempre que passi per l’adreçador de l’heteronorma que el redueix a subjecte consumidor, si la teoria queer i les realitats trans han irromput amb força i han trabucat per sempre l’imaginari, si la fi del món és l’escenari més desmobilitzador de tots, ara què fem?

Precisament Pol Guasch, en una entrevista de promoció del seu últim llibre, Ofert a les mans, el paradís crema (Anagrama), deia que “estem molt trencats, estem molt ferits, estem molt tristos, crec que és una sensació en part generacional però que la transcendeix, crec que estem en un moment en què la tristesa o la melancolia és una resposta a la inacció, i per tant, aquest llibre d’alguna manera també és una història, i d’aquí ve el títol, de promeses no acomplertes, de promeses fracassades, de relats, de coses que havien de passar i mai no van arribar a passar, d’expectatives fallides”.

I és cert que vivim en una època d’un gran consens emocional i ideològic: l’allau implacable i tàcit dels valors del neoliberalisme imperen arreu del món. Tothom està convençut que l’única manera possible de viure és garantint la lliure circulació de les mercaderies, la propietat privada i el treball com a motiu vital central. Garantir una vida digna per a tothom no és cap prioritat. Pel que fa a les identitats i els desitjos no normatius, només seran subversius quan impugnin aquests principis, és a dir que una persona trans passarà immediatament a formar part d’aquesta piconadora si s’hi alinea —si s’hi aliena, de fet—, si treballa de sol a sol per quatre rals, si organitza la seva vida únicament segons el que li ve de gust i es relaciona amb el món i els altres a través del consum.

Aleshores, si aquest és el panorama, potser més que preguntar-nos què li demanem a la literatura, hauríem de recordar que el cor de la literatura és la ficció, l’espai del possible, el lloc on podem inventar-nos i reinventar-nos, un camp de proves del futur, perquè la relació entre realitat i ficció no és mimètica, sobrepassa la mimesi, és simbiòtica i, sobretot, no és unidireccional, és d’una reciprocitat aclaparadora i difícil d’apamar: on comença la realitat i on acaba la ficció? Què reflecteix un mirall quan es posa davant d’un altre mirall? I si no fossin miralls i fossin finestres, camp per córrer?

Maria Callís Cabrera durant la seva estada a la residència Faberllull aquesta tardor passada, a una imatge cedida.
Maria Callís Cabrera durant la seva estada a la residència Faberllull aquesta tardor passada, a una imatge cedida.Martí Albesa

***

Des del 2018, al centre LGBTI de Barcelona s’hi celebra el QLit, un festival de literatura queer comissariat per Sebastià Portell, Ricard Ruiz Garzón i Bel Olid, “per visibilizar aquelles produccions literàries en català que reflexionen sobre les no monogàmies, l’homosexualitat, la bisexua­litat, o, en definitiva, sobre aquelles formes d’organització vital no hegemòniques”. Hi ha xerrades i recitals, reflexió, experimentació i gresca. A l’última edició s’hi va debatre sobre llenguatge no-binari, sobre activisme polític i sobre si hi ha un boom de literatura gai.

A Catalunya hi ha un plètora de poetes que, vers a vers i amb poètiques molt diferents, treballen la lírica per esbotzar totes les dicotomies —Mireia Calafell, Maria Sevilla, Sònia Moll, Maria Callís, Manel Forcano o Eduard Escoffet, per dir-ne només uns quants. I també hi ha moltes editorials que publiquen obres ­queer, només cal fer un cop d’ull als catàlegs de L’Altra, Periscopi, Raig Verd, Club Editor, L’Agulla Daurada, LaBreu, Lleonard Muntaner i un grapat més.

És així com cada dia anem descobrint tot el que cap entre normalitat i trauma, és així com ens alliberem de la necessitat imperiosa d’afirmar la nostra identitat i esberlem tot reducte essencialista, és així que, en comptes de ser assimilats, taquem el món inexorablement amb les nostres maneres de viure i d’escriure, és així que catalanitzem el món, el mariconegem, el queeregem i ens escampem com l’aigua, que arriba a tot arreu i si troba una llavor, l’ajuda a créixer.

Tu comentario se publicará con nombre y apellido
Normas

Más información

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_