Xita Rubert: “Cada llengua t’aporta un punt de vista, una ironia, una sonoritat que una altra llengua no té”

La llibreria +Bernat i el bar Velódromo són els llocs que més freqüenta quan és a Barcelona, però m’ha citat al segon perquè s’hi sent més còmoda per a una entrevista, reconeix somrient. I afegeix: “Imagina’t que em veu el Vila-Matas, que sempre és allà ( a la +Bernat), em posaria nerviosa...”. Xita Rubert (Barcelona, 1996) somriu sovint, parla amb una calma més pròpia d’una altra època, i se la veu tan convençuda de fer el que l’apassiona que quan arrenca a parlar li brollen soles les paraules en un català perfecte. Però reconeix que dins del seu cap hi conviuen el català, el gallec, el castellà i l’anglès. Sense oblidar totes les històries que amb el temps es convertiran en ficció.

Pregunta. Sense ser buscat, just aquesta entrevista es publica quan fa un any que va morir el seu pare, que està molt present en la seva obra.

Resposta. Sí, quina casualitat. Coincidències. Justament l’última columna l’he escrit sobre això. Jo no soc supersticiosa, en general, però hi ha coincidències i casualitats que semblen fetes a propòsit.

P. Potser són casualitats, però embelleixen una mica la vida o almenys el relat de la vida.

R. Els escriptors intentem que al començament d’un relat les coses semblin casuals i al final coincideixin. Allò que es diu en anglès, el foreshadowing: vas deixant pistes i, al final del relat, el puzzle encaixa. Jo crec que això a la vida no és real, però la manera que tenim d’explicar-nos la vida a vegades és mitjançant un relat, i els escriptors ens dediquem a fer veure que les coses dispars i atzaroses que ens passen formen part d’un tot.

P. Dona la sensació que la seva narrativa es fa les preguntes importants de la vida. I que és a través de la ficció que intenta, d’alguna manera, descobrir o conèixer el món.

R. Per mi la ficció sempre significa o implica pensament. Dic que soc escriptora de ficció, però tots sabem que quan estem llegint un poema, veient una obra de teatre, mirant un quadre, llegint una novel·la o un conte, els punts àlgids no són ficció. Aquells que diem, ostres, això és cert, i jo no ho hauria pogut explicar així de bé. A mi el que m’interessa, o el que m’agrada, i potser ho has vist a Mis días con los Kopp, és fixar-me en les coses minúscules, gairebé imperceptibles o invisibles. Una interacció entre dues persones, que va molt més enllà del llenguatge, i que no té paraules pel mig. Al meu assaig de Per què pensar, el punt són dos objectes petits, un bolígraf, un tros de pastís, i això ho sabem, que la literatura a vegades agafa objectes, agafa coses minúscules, però pot entrar-hi allà tota una vida.

P. Per què pensar és el títol d’aquest llibre col·lectiu que vostè inaugura amb un text que sembla més un relat o una crònica.

R. La col·laboració va ser una proposta d’escriure un assaig sobre per què pensar. I jo vaig dir, ostres, amb aquesta pregunta jo no puc treballar. No treballo amb aquest tipus de preguntes abstractes. Jo treballo des del concret, com l’escriptor de ficció o el dramaturg, des dels objectes, des dels personatges, des de les escenes, des del llenguatge. I per això he escrit una mena de conte o crònica autobiogràfica... que està pensant sobre què és la consciència, sobre quan neix la consciència en la infància. Sobre la relació que aprens a establir amb els objectes i amb les persones. Això era el que m’interessava, parlar d’un tema més psicològic que filosòfic, o no en el sentit abstracte de la paraula.

P. És possible no pensar?

R. És una mica condescendent, això de dir que la gent no pensa. La gent està pensant tota l’estona. El cap no para. El que és interessant preguntar-se és què és exactament el pensament? És aquesta acceleració boja que vivim avui? O és una cosa més pausada, més lenta, que té a veure amb la infància, amb com hem après a relacionar-nos? A vegades convidem la gent a pensar, però amb unes eines, uns elements, que són feixucs. Per això jo dic que el pensament ha d’estar dins la literatura. No pots, com en anglès es diu, spoon-feed, com als nens. No pots dir, mira, això és pensar, o has de pensar d’aquesta manera, o per què no penses? S’ha de pensar en conjunt, acompanyar-se en les reflexions. I per molt que molts filòsofs pensin que la literatura és el contrari del pensament, tots pensem en forma d’històries, relats i fantasia.

P. La seva llengua materna és el gallec, amb el seu pare parlava en català. Ha debutat en literatura en castellà, i en assaig en català, però també té una altra llengua habitual, que és l’anglès, en el món acadèmic. Flueixen totes de manera natural?

R. Sí. Jo vaig créixer parlant gallec, català i castellà amb el meu germà. Les meves llengües familiars, realment, són tres. Molt aviat apareix també l’anglès. Penso en una barreja d’aquestes llengües, i els esborranys dels meus textos són en una barreja d’anglès i català, després redacto en castellà, però hi ha conceptes o personatges que concebo en gallec. I això té a veure amb que cada llengua t’aporta un punt de vista, una ironia, una sonoritat, una música, que una altra llengua no té, i es complementa, per mi.

P. Ha viscut en dos mons, el món més rural, treballador, de Galícia, de la família materna, i el món més burgès, de ciutat, de la família paterna. L’ha enriquit?

R. Sí, però alhora no crec que sigui una cosa especial de mi. Crec que tots els escriptors que m’interessen, o que em sembla que tenen alguna cosa a dir, poden percebre, veure més enllà de les aparences, d’un estatus quo, d’una classe social, d’allò que sembla que és d’una manera, però quan marxes a l’altra punta del país, són d’una altra.

P. En quins escriptors pensa?

R. Molts. No sé si ha llegit res d’Edith Wharton. És una escriptora que sembla que escriu sobre les classes altes novaiorqueses, però és capaç de ficar-se en les escletxes d’aquest món, i de les mentides que s’expliquen a si mateixes les persones per mantenir-se en unes convencions, en uns comportaments gregaris, que no tenen gaire sentit si els qüestiones, quines violències pateixes i què passa quan qüestiones els comportaments d’un grup. També m’agrada molt Thomas Bernhard, que no l’havia llegit fins fa relativament poc.

P. A Mis días con los Kopp, la protagonista diu que li agrada la manera del seu pare d’encapsular idees en versos, en lloc de en llargues i raonades explicacions. Li passa el mateix?

R. Per això escric ficció, no? O per això em dedico més a l’art que no a expressar la meva opinió sobre els afers del món o de la vida, perquè, sovint, amb coses tan complexes i invisibles necessites un substitut, o un paral·lel, o una escena, que no és l’escena que tu has viscut, sinó un escenari. Allà tot té el seu lloc i tu pots posar el focus on tu vols, pots posar pausa i poder... Això ens passa a tots, crec, però no tots ho escrivim. Revivim la vida, o reimaginem la vida, per poder entendre-la. I un vers és això. Un vers és una reformulació d’una intuïció.

P. D’alguna manera ha fet això amb els contes, perquè n’escriu des de molt petita.

R. Sí, és un misteri. No em sembla tan estrany escriure un diari, o voler-te explicar la teva vida, però jo mai he escrit diaris, no m’interessa gaire pensar sobre el que em passa. Ho faig, però amb un retard de 10 anys, després que les coses passin, i amb una distorsió ficcional, jo soc molt conscient de ser com un arquitecte o un dramaturg. Estic construint una altra cosa.

P. Arran de què escrivia els contes?

R. Crec que d’un desencaix, d’una cosa que trontolla en la realitat. Pot ser que vegis una persona al carrer, vivint al carrer, i tu tens casa, quina és la vida d’aquesta persona? Però ets molt petita, ningú t’ho explica. Té veure amb els tabús, també. Abans parlàvem dels nens i aquest assaig va enfocat al creixement. A totes aquestes coses que trontollen, que ningú m’explica, que molt sovint són tristes, i ningú no en parla. Quan ets petit no tens capacitat de formular d’aquesta manera, però són coses que se’t queden a dir, que surten amb 15 anys de retard. Per temps i capacitat lingüística.

P. I se sentia també una mica desencaixada?

R. No. Jo sentia que el que feia, escriure contes i sovint guions de teatre per a les meves amigues, era normal. El joc i el voler crear mons dins del món o fora del món, són coses molt infantils. És estrany fer-ne una professió, d’això. No és molt normal ser escriptor i sí que hi ha un desencaix. Hi ha una inadaptació, en l’adultesa també. Però és tota aquesta inadaptació el que et permet detectar les escletxes que tothom fa veure que no existeixen a la societat i a la vida íntima.

P. El desencaix i la inadaptació, que al final són temes d’alguna manera una mica relacionats amb l’infant, amb el boig, amb el vell...

R. Sí, són els temes que m’interessen. Però crec que són els temes de la literatura, tampoc crec que sigui alguna cosa especial meva. Els temes sempre tenen a veure amb algú, alguna cosa que surt de la convenció.

P. Està escrivint un altre llibre amb algun personatge dels Kopp?

R. No ho sé, el que es manté en tot el que escric és la mirada, una mena de frase, a vegades molt críptica. Jo estic treballant, estic escrivint, la veritat és que no et puc dir què perquè no és concret.

El que més m’agrada és tractar les coses serioses amb sentit de l’humor, i tractar tot allò que sembla ridícul o que fa riure de manera seriosa

P. Em pensava que hi havia alguna cosa que es publicaria properament.

R. No, la veritat és que estic treballant en ficció i en no-ficció, per mi és important que el temps també els treballi, els textos, que es creï alguna cosa, deixar-la reposar, rellegir-la... no tinc gaire pressa. El que és important és que quan surti alguna cosa sigui com un edifici i, per tant, que no caigui. Que s’obrin les cortines i que es tanquin. En això estem.

P. Enmig d’un text profund, com el dels Kopp, també hi ha punts d’ironia i en alguns moments un es pregunta si tot plegat és una broma.

R. Clar, clar, totalment. És que jo soc així. El que més m’agrada és riure. I el que més m’agrada és fer veure que una cosa, o tractar les coses serioses, amb sentit de l’humor, i tractar tot allò que sembla ridícul o que fa riure de manera seriosa.

P. Fa un doctorat a Princeton.

R. El meu doctorat és de literatura comparada, i em va semblar la millor manera de tenir un programa per continuar llegint i tenir temps d’escriure. El sentit del doctorat i també de la vida universitària és que tens un context que et dona el temps per dedicar-te al teu ofici, i t’acosta a gent que també està intentant escriure i pensar. Em refereixo a la gent que no es tanca a l’acadèmia. A mi m’agradaria pensar que els escriptors podem tenir impacte (tot i que no m’agrada la paraula), presència en la societat, mitjançant la docència i mitjançant la col·laboració amb les generacions futures.

P. Ja no se sent generació futura?

R. Sí, però tinc 27 anys, els alumnes que jo tinc en tenen 20 els sento bastant més joves. M’interessen molt més la gent oberta, de qualsevol edat, que les persones enfilades a la torre de marfil.

“No és molt normal ser escriptor. Jo crec que sí que hi ha un desencaix”

P. Què és més fàcil conviure amb una escriptora, com la seva mare, Luisa Castro, o amb un filòsof com el seu pare, Xavier Rubert de Ventós?

R. No ho sé, els pares per mi mai havien sigut una escriptora o un filòsof. Els pares no són un referent intel·lectual sinó relacional o afectiu.

P. Quan descobreix l’obra dels seus pares?

R. Quan era preadolescent, recordo vivament llegir la poesia de la meva mare. Va ser com descobrir-la d’una altra manera. Poder-la estimar encara més. És una meravella.

P. Sempre hi ha la crítica als joves. No tenen consciència, no pensen, no s’activen.

R. Aquest és un discurs absurd, perquè els joves són les persones més conscienciades i el món ha canviat molt. Tenen, tenim consciència de moltes coses que la gent més gran no, i el problema ve quan uns no sabem aprendre dels altres.

P. Deia abans que té moltes ganes d’anar-se fent gran, d’anar prenent... Però de fer-se vella també en té ganes?

R. No en puc dir res que tingui gaire sentit. Fins que no hi arribes... Però potser es creen relats entre condescendents o relats de tot tipus, opinions o el voltant de la vellesa o de quan et fas gran, perquè la gent no vol mirar aquestes realitats molt de prop, com la mort o les malalties. Aleshores es crea una mena de tabú i crec que és important el contrari: mirar aquestes coses, no fugir-ne, ser-hi.