Ramon Gener: “El ‘Thunder Road’ de Bruce Springsteen també és música clàssica”

Ramon Gener (Barcelona, 1967) és pura passió. És un amant de la música, la feina i la vida. És el que traspua en els seus programes de televisió i també en una simple conversa. És un músic i cantant hiperactiu que va renunciar a la seva carrera artística professional i la va reconduir cap a la divulgació a través de xerrades, llibres (en té tres) i programes com Òpera amb texans, This is Art o Això no és una cançó, que s’han convertit en referència. Però els seus orígens estan en el piano i en el Palau de Música, l’escenari que el va veure debutar cantant una òpera per a nens i on Quadern l’ha citat per descobrir les seves inquietuds i els seus projectes.

Pregunta. Va debutar al Palau, però fa uns 20 anys va deixar de cantar. Per què?

Resposta. Perquè volia ser Messi, volia ser el millor cantant. Però va arribar un moment en què em vaig adonar que això no passaria mai, que seria un cantant correcte, potser més o menys bo, però no el cantant que jo havia somiat.

P. I ho troba a faltar?

R. Molt durant els primers anys, perquè era la meva il·lusió.

P. Va créixer estimant la música.

R. Sí, a la meva mare li agrada molt la música, sempre ens posava música a casa i ens portava al Liceu i al Palau a escoltar música; també ens va apuntar al conservatori.

P. Es considera un privilegiat per haver crescut en aquest entorn?

R. És millor tenir-ho que no, però si has d’arribar a la música, sempre trobes el camí.

P. Però no tothom té aquesta oportunitat.

R. La igualtat d’oportunitats és una fal·làcia, és una quimera. En el meu programa de televisió, tots tenen poc més de 20 anys i tots han estudiat música, però no tots han tingut el mateix accés a la música, i alguns han hagut de lluitar molt més. En un món ideal, seria fantàstic que tothom estigués a la mateixa casella de sortida, i llavors que cadascú demostri els seus valors i aptituds. I premiarem a qui arribi primer, sense deixar de banda els que arriben els últims. Però malauradament no estem tots a la mateixa casella de sortida. Això és desesperant, perquè hi ha gent amb molt de talent i ganes d’aprendre, però no tenen les eines.

P. Llavors, els conservatoris haurien de ser gratuïts i caldria democratitzar l’accés als estudis musicals?

R. No ho sé, no tinc respostes perquè no soc gestor. Però sí que veig el que passa i veig que no és just.

P. Com veu la música que s’ensenya a l’escola? Creu que falta ensenyament musical?

R. Tots hem estudiat literatura, hem llegit els grans clàssics i hi hem tingut accés. La qüestió és: això ha fet que estimem la literatura? És clar que per estimar una cosa l’has de conèixer, però també la podries arribar a odiar. Crec que és necessari que els nens estudiïn Händel, com fan amb Picasso o Mercè Rodoreda. Però això no vol dir que els sàpiguen contextualitzar. El simple fet d’explicar-ho no és suficient. La qüestió no és què ensenyes, sinó com. Perquè, si no, potser pot resultar un suplici a per algun alumne.

P. A l’escola potser tothom ha llegit el Quixot o ha estudiat Picasso. Però no tothom ha estudiat Mozart. La música no és la germaneta pobra?

R. El problema és que necessites un professor que sigui músic, i que vulgui compartir la música amb la canalla d’una certa manera. Perquè la música no és tan fàcil, és un art superior.

Ara hi ha molta música superficial, però també n’hi havia a l’època de Mozart. Passa que no ha transcendit

P. S’ha plantejat mai ser professor?

R. M’ho han plantejat mil vegades. Però això és com cuinar. Una cosa és fer-ho els diumenges i una altra cada dia.

P. L’òpera es veu com un gènere elitista, però l’ha volgut democratitzar.

R. No he acabat d’entendre mai perquè es té aquesta visió. Per mi anar al Liceu és com anar a l’estadi olímpic i veure un concert del Bruce. No entenc aquesta dicotomia, sobretot perquè un concert del Bruce o de Lady Gaga és molt més car que el Liceu. Igual que la gent s’interessa pel Johnny B. Good de Chuck Berry, perquè és un clàssic, també ho hauria de fer amb Beethoven o Verdi, perquè són models que traspassen el seu temps. No hi ha una música d’abans i una d’ara, o una música clàssica i una moderna. El Thunder Road de Bruce Springsteen també és música clàssica. La música és tota la música.

P. Amb Això no és una cançó va fer l’operació contrària, fent veure la complexitat de la música pop.

R. Ara hi ha molta música superfi­cial, però també n’hi havia a l’època de Mozart. Passa que no ha transcendit ni traspassat el pas del temps.

P. Hi ha algun tipus de música que no li agradi?

R. No, m’agrada tot. Perquè en la música hi busco la transcendència, no l’entreteniment. Es tracta d’intentar trobar la transcendència a través d’un llenguatge purament matemàtic, però que va més enllà i és capaç de tocar-te en el més profund de l’ànima.

P. Què escolta a casa?

R. Escolto poca música, el que faig és estudiar-la. El que no puc és sentir música, en el sentit que si sona música, haig d’aturar-me i escoltar-la. Quan vaig en cotxe no em poso música perquè em reclama que l’escolti i em distreu.

P. No li agrada la música de fons, com les que hi ha als dentistes.

R. No, això hauria d’estar prohibit (riu).

P. Quin és el seu instrument favorit?

R. El piano. És el meu millor amic, mai em decep. Igual que la música és la teva millor amiga, perquè sempre t’escoltarà. Si estàs trist, escoltes música trista perquè necessites que algú t’acompanyi en el teu sentiment i reafirmi el que sents, i això només ho fa la música.

P. Ha desitjat mai tocar-ne un altre?

R. No, tindria la sensació d’estar traint el piano.

P. Hi ha algun programa de televisió que no li hagin deixat fer?

R. Això no és una cançó em va costar molt que me l’acceptessin. No ho veien. Em preguntaven com es nominarien els alumnes i qui guanyaria. Jo explicava que es tractava d’aprendre música. Semblava insuficient per a la televisió. No vull que ningú guanyi o perdi, vull que fem música plegats.

P. Quins projectes té entre mans?

R. Tornar amb Això no és una cançó. I el 26 i 27 de desembre seré al Romea de Barcelona amb el Love Love Love, amb el José Corbacho. I espero publicar un nou llibre abans de Sant Jordi. A part de conferències i altres projectes. M’agrada molt la meva feina. Un dels meus grans plaers és no saber quin dia és i fer desaparèixer els dilluns.