Guillem Gisbert ara creu en el progrés

Fa tants anys que Guillem Gisbert intentava desempallegar-se del noi de l’ukelele que al final ha hagut de matar Manel. És una història d’obsessió contra el fantasma d’ell mateix. Comença amb el canvi de sonoritat d’Atletes baixin de l’escenari, una frase dels Jocs Olímpics, igual que les torres Mapfre i Arts. En fa ironia el narrador de Jo competeixo quan parla de “la còlera del cantant del grup català revelació del 2008″. Una caricatura d’aquest primer Gisbert és ridiculitzada al videoclip de ‘Per la bona gent’. Però és ‘Tipus Suite’, la cançó de pandèmia que tanca la discografia de Manel, la que ens posa el trampolí per saltar de la banda de rock al buit de la carrera en solitari. De l’adolescent que cap al 2000 se li va assecar el cervell “de molt dormir i molt escoltar indie depriment”, a l’home fet i dret que aconsella a un minyó que visqui i mori millor, “com la Mary Santpere dintre d’un avió”; un lema vitalista que ara podem veure que entonava un cantant de Manel que no acabava de morir i un Guillem Gisbert que no acabava de néixer.

Però si no ha matat res de res!, dirà qui escolti ‘Les dues torres’ i ‘Waltzing Matilda’, els dos primers senzills que veuen la llum del projecte de Gisbert en solitari. I tindrà raó, perquè tot continua on ho havíem deixat. Gisbert no ha capgirat el to ni els temes, i la modernització musical d’aquestes noves cançons, integrada i luxosa, repeteix el “que tot canviï perquè tot continuï igual” dels darrers discos de Manel. El monòleg impressionista i filosòfic de la Torre Mapfre que intenta picar l’orgull de l’Hotel Arts encaixa amb la sumptuositat metafísica de ‘Les formigues’ i la metamorfosi compulsiva de ‘La serotonina’. La Matilda podria ser l’Adela, la Vanessa o la Dolors; i la passejada cofoia i autoconscient sembla la tarda d’'Aquí tens el meu braç' si la veïna no l’hagués deixat al replà. Tot sol, Gisbert deixa anar la poesia i el jo, una mica més romàntic i sensible del que es podia permetre quan tenia grup amb tres tios barcelonins. Però encara que el primer que crida l’atenció de ‘Les dues torres’ és una veu que dylaneja, Gisbert no s’ha tornat un cantautor-profeta i continua sent el cantant d’un grup format per les multituds que conté.

El Gisbert de ‘Les dues torres’ culmina el desig llargament covat de posar fi a la ironia resignada. Ja no es tracta de ser la veu dels temps tristos, sinó de “la rodanxa de futur” que té la clau per animar-los. Guillem Gisbert competeix, i Guillem Gisbert es transforma. És un punt mitjà entre la mutació acceleracionista de Rosalía i una idea clàssica d’ordre i aventura. No cal anar a Los Angeles i col·laborar amb Björk, n’hi ha prou amb Barcelona i recordar la nostra tradició de cantautors. Quan la Torre Mapfre s’obre al flux d’imatges, la ciutat la recompensa esquerdant el mur, i “ja no vull estar enfadada, ni adormida, ni desconnectada, vull mullar-me, vincular-me i ser lleial als altres!”. Convertit en la veu d’un emblema de la ciutat gentrificada, la lletra de Gisbert ens convida a fer el mateix que la música: deixar de queixar-nos i ser moderns fins al final. Es tracta de fer amb la vida els esgarips i els saltirons del darrer Gisbert a l’escenari: és clar que continues sent un catalanet encarcarat, però la performance és la primera pedra del canvi.

Potser el de Guillem Gisbert és un amor sense casa, però té hotel i superilla. Ara penso que l’habitació que imprimia un misteri il·lícit a ‘Tipus suite’ era a dalt de tot de l’Hotel Arts. I resulta que potser la història va acabar bé i, al final, en un no-lloc hi podem dur una bona vida. Per exemple, passejant-hi amb certa gràcia. Amb la història de la Matilda, Gisbert ens proposa que hi ha amor després de l’amor, per a qui se’l treballa. Caminant per Barcelona, una relació que el 2008 hauria acabat amb “un tema que se’n rigui de tu i de mi i d’aquesta història que ja no és important”, ara sí que importa i continua viva, i “ella em va seguir estimant, i jo estimant-la, amb altres formes, altres gestos i expressions, que mantindrem mentre els dos siguem al món”. Fa molts anys que ens queixem que les coses no ens han sortit tan bé com voldríem, però al final encara som a la ciutat, competim i ens esforcem per fer-ho millor.