Actes col·lectius

El País publica un reportatge sobre els abusos de Carlos Vermut i l’activitat a les xarxes esclata. Tothom va compartir per Instagram el post de l’article, clips de suport a les víctimes a la catifa vermella dels premis Feroz i tuits com “només calia veure les seves pel·lícules per saber que era un abusador”. Instagram anava ple de la frase que la Lucía Lijtmaer va dir al capítol “El miedo” del pòdcast Deforme Semanal: “No oblideu mai això: les dones parlem entre nosaltres, i tenim un disc dur que flipes amb tota aquesta informació. I algun dia, us farà tanta por com a nosaltres sentir passes tornant a casa de nit”. Adoro la Lucía Lijtmaer, i entenc el que volia dir, però em rebenta que l’únic que puguem fer amb la informació sigui guardar-la en un disc dur. Suposo que és per això que quan va sortir el reportatge no em va sorprendre perquè jo, com tantes altres, ja ho sabia.

Íngrid Guardiola tuitejava “Sense ironia, avui és un bon dia per revisar el capítol ‘Actos colectivos’”. I Basté també el recomanava a El Món a RAC1. “Actos colectivos” és el vuitè capítol d’Autodefensa - o la millor sèrie del món-, que podeu trobar a Filmin - o la millor plataforma del món-. Explica la història de dues aspirants a actriu (la Belén Barenys i jo mateixa) i un director de cine (interpretat per David Menéndez) jove, talentós i encantador, que és ben sabut que ha exercit abusos sexuals i de poder durant la seva carrera. A la ficció, la Berta i la Belén decideixen gravar el moment en què ell es sobrepassa per fer-li xantatge i aconseguir feina per a elles i per a totes les seves amigues, perquè, igual que Vermut, és un abusador però fa bones pel·lícules. Aquesta trama tan rocambolesca serveix com a punt de partida per plantejar moltes qüestions que encara no havíem vist reflectides en la ficció d’aquí: qui té el privilegi per denunciar? Serveix d’alguna cosa la militància a xarxes? Existeixen actes col·lectius reals?

Recordo que quan vam escriure aquest capítol vam discutir molt. Ens repetíem que no havíem de ser òbvies, que ell havia de ser un personatge encantador i tenir molta por de ser cancel·lat. Que era un abusador del segle XXI. Crèiem que havíem d’anar més enllà dels discursos pamfletaris de catifa vermella i vam frivolitzar sobre el me too, la mercantilització del feminisme i la militància de stories. No perquè no hi creguéssim, sinó perquè ens semblava insuficient. També recordo el moment en què la Belén va dir “Aquestes ties no són el problema” i tenia raó, però tampoc és moment de compadir-nos de nosaltres mateixes i subestimar el nostre poder relegant totes les nostres conquestes a compartir unes stories de suport.

L’última discussió interna que va generar el capítol va ser la decisió del títol. Per una banda, hi havia qui creia que ‘Actos colectivos’ era massa seriós: “Sembla un assaig de la Marina Garcés”. A l’altre costat, defensàvem que, precisament, era una broma, que malgrat el to d’assaig hippiós, la ironia era òbvia, perquè, malauradament, a la indústria del cinema no existeixen els actes col·lectius.

Llegir el reportatge em va transportar als premis Feroz de l’any passat. Durant la festa, se’m va revelar el nom de Vermut com a abusador amb el de tants d’altres més que sabuts dins la indústria. Recordo pensar que, si la pringada que acaba d’arribar, és a dir jo, podia accedir a tota aquesta informació en només una nit, tothom ho havia de saber.

Arran del cas d’assetjament als Feroz de l’any passat (i també apel·lant al capítol d’Autodefensa) molts periodistes em van trucar demanant si en sabia alguna cosa. Recordo respondre que no era jo la persona que havia de parlar. Quan diem que parlem entre nosaltres ens referim a les cues dels lavabos, de festa o a través d’una broma. Moltes vegades a tots aquests noms els acompanya un “si us plau no ho expliquis a ningú” o “només t’ho dic per avisar-te”. És veritat que totes tenim un disc dur que flipes, però també és veritat que cap de nosaltres parlarà en nom d’una altra.

En aquest últim any de faranduleo també m’he assabentat que hi ha investigacions obertes constantment. Tots els periodistes amb qui he parlat tenen la mateixa llista, els mateixos noms. Alguns sortiran a la llum però d’altres no, perquè els peixos grossos (sí, exactament els que us esteu imaginant) tenen el poder d’aturar les investigacions a cop de talonari i, d’aquesta manera, s’asseguren que els reportatges mai surtin de les redaccions. Això també ho sap tothom.

El Vermut és un abusador, sí, però també és un pringat que no ha tingut ni els diners ni la intel·ligència per sortir indemne d’aquesta situació - quina vergonya les seves respostes- i a això ens referim quan diem que no és un cas aïllat, sinó un problema estructural.

Per molt que ens costi admetre-ho, a totes aquelles a qui ens han recitat la llista de noms, però callem perquè creiem que no hem de ser nosaltres qui ha de parlar -perquè ens han demanat silenci, perquè creiem que és ficar-nos on no ens demanen o perquè tampoc volem perdre la feina- també formem part de l’estructura de poder que protegeix els abusadors.

Suposo que per això estic farta de veure noies compartint la frase de la Litjmaer o tuits de l’estil “si jo parlés de cert agressor sexual que actua en aquella sèrie catalana de filosofia…”. Perquè sé que és veritat que tenim una llista, però també és veritat que encara no sabem què fer-ne. I ells també ho saben, pensen que mai parlarem, que com a molt algun rebrà en el pròxim reportatge o al següent linxament a Twitter, però que mai organitzarem un acte col·lectiu de veritat, ni trobarem la manera de fer net en una indústria on l’espai més segur per a les dones continua sent la cua dels lavabos.