Prohibit divertir-se
S’ha acabat la diversió, em dic; ja n’hi ha prou, de ser jo mateixa, em convertiré en una professional!
És clar que si vols formar part del sector cultural (tant se val si ets actriu, podcàster o cuentista) el més important és semblar una professional.
L’altre dia, al col·loqui de Derecho a pataleta al Temporada Alta, quan amb la meva companyia parlàvem del plaer de treballar amb amigues, un senyor va llançar una pregunta que se’m va clavar al cor: “Hi ha rigor, darrere això que feu?”. Merda, vaig pensar, no semblem professionals. Aleshores, com si estigués al llit de mort, em van venir al cap tot d’aparicions públiques del darrer any: col·loquis on he fet bromes fora de lloc, correus electrònics firmats amb emoticones, reunions en què he parlat de les meves inseguretats... I tots sabem que en el món de la cultura quedar-se sense feina és pitjor que morir.
Així que s’ha acabat la diversió, em dic; ja n’hi ha prou, de ser jo mateixa, em convertiré en una professional! Començaré per prendre’m molt seriosament, això és crucial. La ironia queda desterrada de qualsevol manifestació artística o aparició pública, així com els referents pop o qualsevol proposta una mica controversial. Tot ben mastegat, que sinó se’ns fa bola.
A les entrevistes faré grans pauses dramàtiques i parlaré a poc a poc perquè el que dic sigui fàcil de tallar a TikTok. Encara no sé quin serà el discurs del meu nou jo públic, però és clar que substituirà la diversió pel sacrifici. Em mostraré com una màrtir o una víctima. Exposaré totes les negatives rebudes, les nits sense dormir, la precarietat econòmica i, sobretot, l’autoexigència, que és el gran mal dels nostres temps.
Potser amb això ja n’hi hauria prou per semblar professional o, si més no, per merèixer el respecte del boomer del col·loqui. Però crec que encara puc fer més: si parlo al CCCB no serà amb cap idea pròpia, que sempre són molt fàcils de qüestionar i molt difícils de defensar; em limitaré a citar les quatre autores de moda —i alguna que ningú conegui, per semblar inaccessible. Faré com que m’emociono després de cada intervenció per mostrar-me vulnerable. I, evidentment, deixaré de treballar amb les meves amigues. Mai més faré una obra generacional, m’aliaré amb gent gran i qualificada per fer peces universals, “¡para toda la familia!”. S’ha acabat parlar de drogues i de festa, i encara més fer-ho amb humor. Sí, crec que això és crucial, no pot semblar ni per un segon que m’ho passo bé fent la meva feina. Seré una noia sacrificada, seriosa i anacrònica, que mai diu el que pensa, només el que la gent vol sentir. No pot ser tan difícil, tothom ho fa.
Les meves amigues em diran que estic boja, que el que em fa única és no tenir pèls a la llengua. Però tothom sap que ens devem al públic. Per això tots parlen com mestres de primària, no fos cas que els deixin de trucar i perdin la seva plaça fixa dins del mundillo. He après la lliçó, seré una professional. Així que, abans de començar el meu canvi radical, m’agradaria demanar perdó a tothom que s’hagi sentit estafat, en especial al senyor del col·loqui. Sisplau, no deixis de comprar entrades, et necessito.
Tu suscripción se está usando en otro dispositivo
¿Quieres añadir otro usuario a tu suscripción?
Si continúas leyendo en este dispositivo, no se podrá leer en el otro.
FlechaTu suscripción se está usando en otro dispositivo y solo puedes acceder a EL PAÍS desde un dispositivo a la vez.
Si quieres compartir tu cuenta, cambia tu suscripción a la modalidad Premium, así podrás añadir otro usuario. Cada uno accederá con su propia cuenta de email, lo que os permitirá personalizar vuestra experiencia en EL PAÍS.
En el caso de no saber quién está usando tu cuenta, te recomendamos cambiar tu contraseña aquí.
Si decides continuar compartiendo tu cuenta, este mensaje se mostrará en tu dispositivo y en el de la otra persona que está usando tu cuenta de forma indefinida, afectando a tu experiencia de lectura. Puedes consultar aquí los términos y condiciones de la suscripción digital.