El desamor artístic arriba a la ciutat

La tipologia de safareig que més m’interessa és l’amistat. Les amigues que s’enfaden, les amigues que s’envegen, que es traeixen. És a dir, les amigues que esdevenen enemigues.

Suposo que per això, després d’anar a veure l’obra de Nao Albet i Marcel Borràs —ja han acabat temporada al TNC, però, per als empanats, l’any que ve estaran de gira—, on exposaven sense cap mena de pudor els estira-i-arronses que els han portat a la ruptura com a parella artística, el primer que es va comentar a la birra de després va ser: però creieu que estan bé? I, en el fons, el que volíem dir és: creieu que encara s’estimen i que igualment seran amics per sempre?

Les obsessionades amb la bell ­hooks­ defensaran que la ruptura, la fi de l’amor, no s’ha de viure com un fracàs. I no som idiotes, és clar que som capaces d’intel·lectualitzar les nostres relacions, anomenar-les “vincles” i fer veure que res no ens afecta perquè som modernes, assertives i poliamoroses. Però, en el fons, ens encantaria que l’Amaia i l’Aitana encara fossin amigues.

Tothom ho està deixant, dic, i no parlo de Rauw i Rosalía. Quines ruptures més avorrides, les de l’amor: un que deixa i l’altre que és deixat per un dels quatre o cinc motius de sempre. Jo parlo de les ruptures artístiques — de teatre de nínxol, si és que el teatre no és sempre de nínxol— que estem presenciant a Barcelona. La temporada 2023-2024 és el moment d’agafar-se un temps, reflexionar si el col·lectiu té sentit quan ens fem grans i, sobretot, famosos —o, com a mínim, famosos de nínxol.

La birra postteatre es converteix en un monòleg quan decideixo presentar la meva teoria amb el rigor d’una adolescent en una powerpoint night: el desamor ha arribat a la ciutat. Comencem: Nao i Marcel exposen la seva —hipotètica?— ruptura al TNC, Las Huecas estrenaran De l’amistat, on reflexionen sobre els seus errors i encerts sent companyia i amigues, VVAA Col·lectiu presenten No baby more; s’estan fent grans i ja no tenen res a dir junts? Jo mateixa i la meva parella artística Lola Rosales començàvem el nostre darrer espectacle —o la millor obra del món, Derecho a pataleta— advertint que seria l’últim que faríem juntes.

El que tenen en comú tots aquests casos és que és l’amistat, el que ens va portar a començar la carrera en col·lectiu; una amistat prou forta per renunciar a l’ego, destronar l’autor i crear a quatre, vuit o deu mans. Però l’entusias­me és una energia finita, i la possibilitat de córrer sola és molt temptadora: arribaré abans si no he de carregar amb tu. Perquè sí, les relacions sovint són una càrrega. Discutir i posar-se d’acord fa mandra i no tenim temps. I aleshores sembla impossible continuar fent bandera del col·lectiu sense sentir-se com una puta falsa.

Però no seria precisament ara, que les coses ens van bé, el moment de continuar construint juntes? No per romanticisme, sinó perquè sempre serà més interessant el resultat si hem de dialogar amb algú que no ens dona la raó, encara que a vegades es faci feixuc i només desitgem que calli i fer el que ens dona la gana. Em sabrà greu perdre’m els propers frankensteins escènics perquè no hem sigut capaces de deixar de banda l’ego i ens ha pogut el deliri de l’autor. En qualsevol cas, creieu que el Nao i el Marcel ho han deixat de veritat?