Rick Rubin: “Mantenir-se en el present és l’única manera de crear”

Rick Rubin està considerat per molts el guru de la música del canvi de segle: ha produït Johnny Cash, Red Hot Chili Peppers, Jay Z o Adele, entre molts, molts altres. Guanyador de vuit Grammys, ha treballat hip-hop, rock, metal i pop. Després de 40 anys de carrera, Rubin desplega en 400 pàgines tot el que ha après a l’estudi de gravació. L’acte creatiu: una manera de ser (Kultrum, amb traducció de Martí Sales) no són unes memòries, i, de fet, amb prou feines s’hi esmenten noms propis ni encara menys cançons, però respon a un seguit de preguntes incòmodes per als que vivim a l’altra banda de l’escenari: com pensa un artista? Com treballa? Com pot millorar? Certament, el lector no hi trobarà referències ni explicacions al voltant dels seus àlbums preferits, sinó una finestra oberta al pensament d’algú que ha dedicat tota la seva vida a l’art. Entre exercicis pràctics, reflexions poètiques i anècdotes personals, Rubin ens convida a deixar les ulleres de melòman per entrar amb ell en el món de la creació.

Com neix L’acte creatiu: una manera de ser? Hi ha una idea de llegat?

Sentia que calia escriure un llibre sobre com fer coses. Sobre com crear. El meu objectiu era compartir tot allò que he vist que passa dins l’estudi de gravació. Més que deixar un llegat, m’obsessionava la idea de compartir.

El llibre comença amb una afirmació: “Tothom és creatiu”.

Quan vaig plantejar el llibre, pensava que em dirigiria a músics i artistes, però a mesura que anava escrivint m’adonava que “crear” anava més enllà de “fer”. El simple fet d’existir comporta petits gestos constants de creació, i de cap manera ho podia limitar a l’estudi, ni tan sols a l’art. Com més hi pensava, més sabia que el llibre havia de ser per a tothom. L’acte creatiu: una manera de ser no és un manual, és una invitació.

Coneixent la seva carrera, el lector podria esperar una allau de tecnicismes, noms propis i conceptes musicals, però, sense anar més lluny, els primers capítols se centren en la idea de “reaprendre” a ser conscients.

Només podia començar així. Vivim entomant informació constantment i ens estem acostumant a ignorar tot allò que considerem “soroll”. Com decidim què és soroll? Nosaltres no som l’origen de res, tot el que creem neix d’aquesta informació que anem col·leccionant. Si deixem fora tot el que no hem triat nosaltres, ens limitem. Som més aviat un vehicle: connectem elements, en canviem el punt de vista, ho combinem amb altres experiències…

Ha esmentat la importància de “compartir”. Hi ha una idea de col·lectiu, en la creació?

Potser. Alguns artistes aconsegueixen acostar-s’hi, d’altres ni ho busquen. De totes maneres, tots participem d’aquest “tot”, digue-li univers si vols, i del seu desenvolupament en forma de cultura. I ho fem, conscientment o no, fixant-nos en el que passa dins nostre quan rebem informació de fora. És un acte solitari, però si cada un de nosaltres es fixa en el seu interior i ho comparteix, al final sí que es teixeix un “tot”.

Per què ho fem, això?

L’autoexpressió és clau en la naturalesa humana. És una manera de dir: aquesta és la meva experiència del món, com és la teva? Compartir tot això neix d’un impuls del desig d’entendre. És un instint, però d’aquesta manera acomplim una funció conscient. És per això que el millor que podem fer és, simplement, preocupar-nos de ser la versió més autèntica de nosaltres mateixos. Anar de la individualitat al tot, no a la inversa. També és la millor oportunitat que tenim de fer art. Buscar un “jo” veritable, perquè ressoni en algun “nosaltres”. I quan dic veritable no vull dir correcte, allò que has de ser, sinó un exemple veritable, honest, de la nostra experiència interior.

El millor que podem fer és, simplement, preocupar-nos de ser la versió més autèntica de nosaltres mateixos

Així, és més important el procés, l’impuls de la creació, que el que en resulta?

Al llibre poso com a exemple el cas de l’entrenador de bàsquet John Wooden, que incloïa posar-se bé els mitjons i cordar-se les sabates d’una manera determinada com a part de l’entrenament. Potser nosaltres només entenem els punts al marcador i les jugades brillants, però l’entrenador Wooden sabia que els detalls que precedeixen els punts i les jugades són allò que els fan possibles. Quan tots els jugadors són d’alt nivell, unes sabates mal cordades poden marcar la diferència.

En canvi, quan pensem en l’artista i l’acte creatiu, hi pensem sobretot des de la posteritat.

Crec que ser conscients del present i mantenir-nos-hi és l’única manera d’existir en el món creatiu. Qualsevol pensament sobre el futur, sobre la recepció, la posteritat… pot acabar rosegant l’anhel pur de la creació. Si et planteges un resultat, acabes pensant en perspectives que ja no són la teva, en criteris aliens, i acabes dubtant de tu mateix. Quan creem no hi ha manera de saber què és bo més enllà del que sentim en aquell moment, o sigui que si sents alguna cosa, si decideixes perseguir alguna cosa, no has de concebre cap autoritat superior a la teva per modular un desig que és teu. Una cosa que escric al llibre, i que ara em fa certa gràcia dir en veu alta, és que el públic sempre és al final, quan parlem de creació.

Aleshores, també t’has de saber aïllar del món, per crear?

Hi ha una mica de fe, en la creació. Has de crear pensant que el que fas val la pena per si sol, independentment de si hi ha públic o no. Has de creure en la màgia. Un cop acabat, l’únic que pots fer és suposar que, amb sort, algú hi connectarà de la mateixa manera que hi has connectat tu. Ara bé, si agrada a tothom segurament és que no has anat prou lluny.

Arribar a l’èxit, passar de crear a ser artista, és una combinació de talent, sort i perseverança, un desig irrefrenable

El llibre té un to molt espiritual, però alhora conté un munt d’exemples i exercicis extremament pràctics. Com conviuen espiritualitat i disciplina, en la creació?

S’ajuden l’una a l’altra. La disciplina és una part molt important de tota pràctica espiritual, i jo concebo la creació com un acte espiritual. He dedicat la meva vida a la creació, hi penso cada dia, tot el dia. Aquest és el compromís d’una vida artística, de la manera de ser que explico al llibre. Caminant, menjant, conversant… no deixo mai de cercar connexions, d’observar, de mantenir aquest estat de consciència que em permet recollir les llavors que podré convertir en art. En el moment no sé mai si serviran o no, però l’estat de consciència que em permet observar-les és el que genera l’espai necessari per crear.

La creació també és un joc d’atzar?

L’atzar és un fenomen meravellós de viure. Ho he vist sovint a l’estudi de gravació. Malgrat l’atzar, però, sempre hi ha una tria. És una altra manera d’arribar al mateix lloc. Quan creem el que fem és buscar pistes per resoldre una rondalla.

Fa poc, Serj Tankian (System of a Down) explicava en una entrevista que, per a la gravació de Chop Suey, va acabar fent servir una frase d’un llibre escollit a l’atzar.

Estàvem treballant al soterrani de casa meva i, quan vam arribar al pont de la cançó, res no funcionava. En Serj tenia una idea melòdica, però no quadrava amb la lletra. Vam anar a la biblioteca i li vaig fer agafar un llibre qualsevol, obrir una pàgina i assenyalar una frase, i així va sortir el famós pont que coneix tothom: “father into your hands I commend your spirit”. Aquest gest absurd va acabar sent el punt central de la cançó, i quan l’escolto tants anys després em continua emocionant. Gairebé sento que hauríem de citar l’Univers com a cocreador. És per això que sempre defensaré que cal parar atenció constantment, a tot arreu, també fora de l’estudi o on sigui que treballis. Hi ha llavors per a l’art arreu. Alguns projectes creixen i floreixen gairebé com si fossin plantes salvatges. Quan fas les coses bé, l’art es torna inevitable.

L’anècdota de Chop Suey és només un exemple d’una llarga carrera treballant amb tota mena de músics. Existeix una essència de l’artista?

Una cosa que he pogut observar és que no és mai qüestió de talent només. Hi ha molta gent amb talent que no acaba fent res. Arribar a l’èxit, passar de crear a ser artista, és una combinació de talent, sort i perseverança, un desig irrefrenable. La llibertat que els artistes troben en la creació és contagiosa, i per això ens commouen encara que no haguem viscut el mateix que ells. El desig veritable és contagiós. Per exemple, la música country del meu país. Encara que no siguis d’aquelles terres ni hagis viscut res del que explica aquesta música, la tristesa que té ressonarà amb tu, perquè n’hauràs viscut l’essència d’una altra manera. Ho veus? Tornem a aquesta idea de la individualitat que connecta al tot.