L’any que els estiuejants han arribat abans

Des que soc una mica pixapins, quan vaig a Vilassar de Mar, el meu poble de naixement, corro més per Can Maltas, la casa de camp dels meus avis materns, que no pas pel poble. Però tot i això, sempre agafo la bici per voltar una mica pel nucli antic, que en els darrers anys s’ha anat buidant de cotxes per donar protagonisme als veïns. Sempre que hi passejo penso que n’ha quedat una postal bonica i a la vegada versemblant, amb cases ben arreglades, comerços singulars i terrasses agradables, sense perdre el llegat de poble mariner.

Pedalant pel carrer de Sant Josep, el primer que em sobta és la gelateria Jijonenca tancada, dita “la de baix” des que va aparèixer “la de dalt”, quan el centre neuràlgic del poble va créixer al voltant del mercat de Sant Joan. Com que em costa renunciar a un gelat, enfilo cap amunt i l’Òscar m’assegura que l’any que ve tornarà a obrir, que és un tancament circumstancial d’aquest estiu, que es presentava incert. Però al final no ho és tant, i cada vegada que hi torno hi ha la cua de sempre.

El mateix passa amb les terrasses, que tot i haver guanyat metres a l’asfalt, estan plenes. Després de tantes setmanes de confinament, la gent té ganes de sortir i els bars i restaurants no paren. Alguns que no tenien terrassa, com El Clauer, al carrer del Mont, han posat quatre taules aprofitant la plaça del davant, i la taverna Espinaler, al carrer de Sant Joan, té un parell de files de taules i cadires, que, si fossin en direcció al mar, arribarien a tocar l’aigua.

La pandèmia va tancar comerços puntualment, però la majoria han tornat a aixecar la persiana. Si les botigues dinamitzen un poble, malgrat la covid, Vilassar continua viva. Algunes de les novetats d’aquest estiu són el bar Oh!Cintes, el Frankfurt Barbut o el forn de pa Pau. A més, el mercat ambulant dels dijous s’ha traslladat a l’avinguda de l’Arquitecte Eduard Ferrés, molt més ampla, de manera que és més fàcil mantenir les distàncies entre els visitants i les parades. No seria mala idea deixar-lo allà.

A les platges és una altra cosa, perquè cada any retrocedeixen més per l’efecte de les llevantades, sumat a la barrera que representa el port de Mataró. Enguany, que seria més necessari que mai tenir espai suficient per mantenir les distàncies, l’arenal s’ha quedat massa curt a bona part del litoral. Però tot i això, no sembla que estiguin atapeïdes. On potser hi ha més espai per als banyistes és al Palomares, platja emblemàtica amb restaurant. Poc després de la pandèmia sí que van proliferar els banyistes, molts amb paddle surf, unes planxes amb les quals els vilassarencs van retrobar-se amb la sensació de llibertat.

Vilassar no és un poble de turisme, encara que en els darrers anys han anat apareixent alguns apartaments a Airbnb. La població creix cada estiu pels estiuejants, encara que cada cop són menys, perquè molts ja hi viuen tot l’any. Passegen amb polo i avarques camí del Club Nàutic, el seu oasi privat, amb una platja tancada entre espigons que els que no són socis no gosen trepitjar. Però aquest any no van arribar al juny, quan s’acaben les escoles, sinó que ja van començar a airejar les cases quan ens van confinar. L’estiuejant més conegut és Artur Mas, que no va dubtar a passar el confinament a la casa familiar. Quan ja estava permès, els veïns l’han vist sortir a caminar pels camins de camp, en direcció a l’Hípica Rosell, o anar a buscar un pollastre a l’ast a Can Roca, com un vilassarenc més.

Després d’una festa major passada pel coronavirus, és a dir, sense programació ni fira, el que també ha liquidat la pandèmia són les festes de carrer, aquelles en què els veïns treien les taules i les cadires, guarnien la via amb banderoles, i passaven la nit a la fresca compartint un àpat. En quedaven poques, però aquest estiu ja no se n’ha celebrat cap. En aquests temps convulsos, d’arreplegament i poc contacte social, almenys una nit es van unir tots els vilatans, la dels focs artificials, que excepcionalment es van tirar des de tres punts: la platja, el cementiri i les Pinedes. D’aquesta manera, gairebé tothom va poder contemplar les palmeres de colors il·luminant una de les nits més curtes de l’any. A Vilassar, Sant Joan vol dir festa major. I amb la reducció de l’oci per la pandèmia, i sempre, als pobles és motiu d’unió.