El virus no pot amb Villapalacios

El virus ha canviat moltes coses a Villapalacios, el poble d’Albacete dels meus pares on des que tinc ús de raó he passat tots els estius. S’han acabat els petons ràfega que les dones et feien en arribar estrenyent amb passió les galtes, seguits de les típiques preguntes: Quan has arribat?, i les teves germanetes, que vindran? I no per falta d’estima cap a mi, les meves germanes i, sobretot, els meus pares, sinó perquè al meu poble es compleixen, de manera estricta, les normes de distanciament social imposades per frenar el coronavirus.

A cavall de Castella-la Manxa, Andalusia i Múrcia, els habitants de Villapalacios són persones seques però generoses, fortes, austeres i directes: “Aquí hem estat molt bé, a veure ara que comenceu a venir els de fora”, et llancen a tu, que hi acabes d’arribar. No els falta raó. Aquí no hi ha hagut baixes. Només dos infectats, treballadors de la residència de la veïna Salobre, on van morir 20 avis.

En una localitat on no hi ha pressa se sap quan entres en una botiga, però no quan en sortiràs. Com a Casa Quijano, el corte inglés local, on et donen tota la conversa que vulguis i t’aconsellen sempre el millor, que gairebé mai és el més car. Per això, ara que només pot entrar una persona als comerços, correus i ajuntament, és normal veure cues de gent al carrer, tot i que se superin els 30 graus.

Tampoc et pregunten si et quedaràs fins a la Feria, perquè aquest any no n’hi haurà. Ha estat una de les mesures que ha adoptat l’alcalde José Ángel. No hi haurà processó del Sant Crist el 14 de setembre, tot i que segur que el pare Alejandro crea alguna fórmula per complir amb la tradició, ell que ha revolucionat les xarxes connectant els del poble i els de fora retransmetent xerrades, trobades i cerimònies durant tot el confinament. Tampoc envairan la plaça amb les seves parades els torroners ni el del tir, irresistible per més pacifista que siguis i tot i que el premi sigui un clauer de l’equip contrari. No hi haurà Joc de la Tassa, en el qual, durant tres nits l’any, vuit boles, que els jugadors acostumen a lubricar amb una escopinada perquè els doni sort, decideixen en segons el destí de piles de bitllets que passen de mà en mà, en aquest joc ancestral que no coneix gènere ni classes i que és únic aquí i a la veïna Cózar (Ciudad Real).

I si no hi ha fira tampoc vindran moltes famílies, com la meva, que l’atur va portar cap a València, Mallorca (sobretot Felanitx) i Barcelona, una cosa que durant els estiu permetia veure circular pels carrers de Villapalacios diversos taxis grocs i negres que venien ganes d’aturar perquè et portessin a La Glorieta o al riu Guadalmena.

A Villapalacios s’ha acabat jugar al truc al bar de Chicarro durant la migdiada. Tanquen al migdia per evitar propagacions, però abans i després és possible continuar menjant-hi la seva brutal carn amb alls, mentre que al de Geta et fan “les millors patates braves del món” o “matrimonis”, una tapa deu feta amb anxova i seitó, i al de Juanpe et preparen una delícia: tomàquet i cogombre del terreny amanit amb oli i sal.

La quarantena també ha arribat a les partides de cartes, a pesseta, de casa de la Consuelo, en què totes les jugadores, com ella, passen dels noranta, o les que feien, sota un fanal a la Bolea, unes altres de més joves, que rondaven els vuitanta. “Les seves filles no les deixen venir”, es queixa la Isabel, asseguda a la fresca a la porta de casa, una cosa que el virus no ha pogut desterrar, encara que hagi d'estar-s'hi amb la mascareta posada. També ha resistit el banc de la plaça on els homes repassen tothom que hi passa i recorden altres temps millors.

Després de la collita “regular” de cereal, més que el virus preocupa la mosca de l'olivera, que aquest any amenaça a no poder repetir la gesta gairebé èpica de vendre a la mateixa Grècia part de l’excel·lent oli que es produeix a més de 800 metres d’altura.

Però el principal problema de Villapalacios és la despoblació. Si el 1962 es va decidir que la via del tren que unia Andalusia i València no s’estrenés, cosa que va impedir que la comarca creixés, ara s’espera que la promesa autovia redimeixi la desgràcia. De moment, i com a alarma d’aquesta situació, des del 31 de juliol les 25.000 persones de la serra d’Alcaraz s’han quedat sense correu per anar i venir a Albacete.

Però hi ha esperança. L'Emilio José va decidir tornar-hi amb 30 anys, després que els seus pares emigressin a Mallorca quan ell tot just era un adolescent. D’altres, com el Rodri, amb 29, no s’han mogut mai d’aquí. “Soc el meu propi cap, m’organitzo com vull, treballo moltes hores, no tinc nòmina i només penso en el dia a dia, però soc feliç”, diu, i fa certa enveja.

A Villapalacios no hi ha palaus; alguna casa pairal que remet al seu passat gloriós, en què els comtes de Paredes, savis, hi van trobar el seu retir al segle XVI. D’aquesta esplendor potser sobreviu un animal estrany en aquesta terra de perdius, conills i llebres, cabres salvatges, porcs senglars i potser linxs: el paó de José Luis, que des de fa anys llueix, després d'escapar-se pels carrers, el seu exòtic plomatge. Ara confinat claca tancat al corral amb les insignificants gallines per recordar-nos, com l’esperança, que encara és viu.